Un comiat

Hi ha qui em diu que sempre parlo del passat. Que sembla que visqui al passat, i potser té raó.
Potser la raó és perquè necessito temps per pair les coses, perquè necessito temps per organitzar els meus pensaments i és clar, en la societat de l'ara, del ja, desentones si la resposta no és immediata i a més ben meditada.
Els sentiments s'han de mostrar sense que els processi el cap, el cap ha de processar ràpid, tot ha de ser directe i un, encara que pot semblar fred, d'entrada ho viu des de fora. Com un espectador. Busca allà on sempre s'ha aferrat. A la raó. Al seny. Un terreny ferm, sòlid i conegut.
És a la llarga, quan vaig paint-ho, que després vull dir o vull explicar. Però és clar, tothom ja està de tornada i és encetar una nova/vella ferida que no vols.
Aquest cop però, seré menys tardà. Ahir la Pili va morir. La sogra. Un mes després d'haver ingressat amb unes quantes sessions de quimio a les espatlles que no funcionaren i un panorama poc engrescador al davant. La cultura popular no en fa gaires elogis d'aquesta relació que s'estableix entre jove i sogra, però no deixa de ser un tòpic. Una llegenda urbana.
Totes les relacions tenen els seus més i menys, els seus acords i desacords, però el respecte porta a l'afecte i aquest a l'estima. Érem com tothom, no en dubteu, discrepàvem de moltes coses. I també que segurament al principi devia veure'm amb recel. Però no caldria sinó? No vetllareu per allò que més estimeu, no vetllareu pels vostres fills? No en voldreu el millor? Si no fos així, seríeu una excepció i potser una decepció.
I ara, amb les hores vaig veient imatges i m'entristeix. Vaig buscant moments i me'n surten molts. I d'entre tots, el que més em ve al cap, és la imatge de les seves mans, curiós, no? Unes mans senzilles, blanques amb les ungles ben retallades. Un parell d'anells, un d'or de casament i un de plata per passar el rosari, si ves, era molt creient. I les veig cuinant a les festes familiars o escrivint amb una lletra minsa i pulcre notes a tot arreu. Acaronant al Jordi o al Berenguer tendrament. També les veig com es freguen per entrar en calor o escollint un Borrego amb cert remordiment. Les veig pinçant molles, sucres pel Nadal - la Mer n'omplí la taula d'uns sucrets en forma d'arbre de Nadal xics, xics - o passant pàgines d'un llibre. Unes mans avesades a treballar, fent de mare de molt jove a uns germans desorientats i més endavant de mare i d'àvia cada dia fins que el cap hi va veure-hi clar.
Intento pensar com es deuen sentir els seus fills, com ho deuen portar, però en sóc incapaç. En sóc un negat. Les paraules poden ser dolces o punyents, però per posar-ne a certs moments, cal haver-ho viscut, cal haver-hi passat i no em veig capaç de narrar un dolor tant inhumà per bell que em quedés.
És curiós les imatges que et venen de les persones. És curiós el record que te'n quedarà. La tinc present, la veig clarament, però invariablement la mirada se'm desvia cap a aquelles mans. I em són familiars. I em són reconfortants. I me les emporto amb mi per explicar-li al Berenguer com l'acaronava, com se'l mirava, com se l'estimava.