dijous, 16 de setembre del 2010

De supermercats.

Des de fa temps, si puc i tinc temps, compro a supermercats del país. Evito o intento evitar Carrefours, Alcampos i similars.
Una de les raons seria que em superen les massificacions, tot i que és cert que el reclam del baix preu és poderós, i per tant, d'altres raons m'esperonen a no comprar en aquests centres.
Ja dic d'entrada sempre que puc, perquè a vegades, per les raons que siguin, hi vaig amb el nas tapat i amb remordiments, però no som perfectes i és que des de que vaig llegir " França contra els catalans. L'afer Bonet " em qüestiono més coses.
D'una banda, si bé sempre he sabut que aquestes grans empreses són estrangeres, mai m'hagués imaginat que al darrera d'aquest model s'hi amagava una estratègia ferotge i premeditada. Que hi havia una finalitat. Però és clar, les coses es fan per quelcom, res és fruit de l'atzar, sobretot als negocis.
En el llibre, Bonet, prefecte francès destinat a la Catalunya Nord i més tard a Còrsega, tenia com a missió empobrir i diluir en aquestes regions el sentiment nacional i entre les seves estratègies, una de les més significatives, fou promoure els grans centres comercials de la capital als afores dels vilatges. D'aquesta manera s'assegurava la dependència de les perifèries a la capital, creant una relació de dependència de difícil solució.
Aquests centres no aporten res allà on s'intal·len, si obviem la dotzena llarga de treballadors que hi ha i en canvi, és un reclam per la riquesa del país que va de dret a la capital de l'estat o més enllà.
A partir d'aquesta reflexió, vaig començar a veure fantasmes arreu i vaig ser més conscient a l'hora d'actuar com a client, pensant en allò que comprava i en allò que consumia.
Quan comprem a l'Alcampo o al Carrefour, els nostres diners van de dret a fora i no reverteixen en el país, mentre que si comprem a una botiga local o bé a un supermercat català, aquests diners tornaran al país, ja sigui en forma d'inversions, de compres o bé de llocs de treball.
Sembla un raonament senzill, però de tant senzill que és, a vegades l'obviem.

3 comentaris:

Arnau ha dit...

Em sorpren que encara hi hagi gent que defensi aquest tipus de boicots o mesures proteccionistes similars...

Amb el mateix criteri, m'imagino que no compraràs tecnlogogia, ni roba, ni cotxes, ni literatura, ni res que no hagi estat disenyat o produït a Catalunya, ¿No?

No crec que aquesta "boicots" siguien la millor manera de defensar Catalunya. En canvi, el que necesitem es crear empreses i productes competitus, i qui sap si es possible exportar aquest valor al exterior...

Sergi ha dit...

Fer servir la paraula boicot la trobo exagerada. Més aviat jo demano una compra amb criteri, pensant el què fem i per què. Rumiant les nostres accions i decidint amb una base.
O és que quan comprem una marca o altre no decidim i podríem dir que fem un boicot a una tercera?

Anònim ha dit...

Jo estic d'acord amb en Sergi. Per poc que es pugui cal comprar sempre productes de casa, tot i que sovint no podem fer-ho precissament perquè allò que era "de casa" per la llei de l'embut ha deixat de ser-ho: Catalana de Gas, Fecsa, el recordat Supeco, etc. i quant s'ha volgut crear empreses innovadores i de tecnologia puntera ens han prohibit de fer-ho.(Catcomunicacions, la que havia de ser l'Euskaltel catalana, la companyia pròpia de telecomunicacions han prohibit el seu funcionament...no pas així al País Basc).
En fi, que és cert que a vegades (jo el primer) no ens hi mirem pas on estan fabricades les coses, però crec que sempre, tant com puguem, productes del país.
Fa molts anys (més de 20) recordo la "bronca" que tenia un automobilista anglès a un concessionari de Manresa. Aquell anglès volia canviar 2 pneumàtics gastats i el del taller li oferia preus i models de Pirelli, Bridgestone, Michelin...però no en tenia de Dunlop. L'anglès volia Dunlop, perquè tot i que originàriament era anglesa però ara es fabricaven els pneumàtics Dunlop arreu del món, la venda d'aquells pneumàtics, fabricats on fos, revertia beneficis i guanys a la casa mare anglesa, la del seu país. Això li explicava així mateix al mecànic, que hi possava una cara de "i a mi que m'expliques". Van acabar dient-li el del taller que si volia Dunlop hauria d'esperar-se fins a la tarda-vespre...i ell va dir que cap problema, que aniria a fer una visita a la part vella de Manresa. Encara va demanar-li, amb aquella tòpica flema britànica, com s'anava a la Seu i a quin lloc li recomanava anar a dinar. Vaig trobar, en aquella època, que aquell anglès era una mica presuntuós i torracollons. El del taller renegava com un animal (en català) i jo, una vegada l'anglès va ser fora del taller, li donava la raó. Ara, vist en la llunyania del temps, crec que aquell anglès, si tenia temps i no li era una urgència de vida o mort, va obrar molt encertadament. Potser si tots fessim coses semblants en comptes d'assumir la nostra desgràcia.....