El brau torna a casa...

Buf, sort que Sèrbia ha fet la feina que sinó ja em veia altre cop amb els pesats de la roja arreu, claxonant i fent-se veure, parlant de casta i orgull, d'herois i de mèrits, com si guanyar uns partits de bàsquet cobrant milions fos una tasca tan èpica com tirar endavant una família avui en dia. I al darrere tot un poble esperonant uns jugadors com si guerrers fossin, usant qualificatius bèl·lics i despectius pels rivals, sense gaire classe, sense gaire mà esquerra, furgant en les derrotes alienes per mostrar-se més poderosos del què realment són, sobretot com a estat, com a país. Perquè les victòries esportives les usen per això, per donar una imatge d'unió i uniformitat inexistent, perquè ven, perquè sembla que existeix i amb l'esport van desdibuixant la realitat de l'estat, dels que reclamen espai, dels que no s'hi senten identificats.
I a totes les cadenes plat fort i a veure quina és més casposa. La del manifiesto regalant samarretes plenes d'orgull a aquells que se les vulguin posar o la dels improperis als que pensin diferent tot mostrant-se serens sense ser-ho. Però demà els catalans hauran perdut, els mateixos que ahir, espanyols, havien guanyat. Però ja se sap, s'escombra cap a casa i la derrota posa al seu lloc el què la victòria havia trasbalsat.
Apa doncs, valents, cap a casa i calladets que esteu millor. I dels guanyadors, dels serbis, malgrat totes les històries passades, malgrat totes les històries flagrants sabudes, visca la Sèrbia de bàsquet si més no, perquè pel què fa al seu govern, què n'hem de dir? No ho sé pas ni goso. Però almenys els d'alçada, els de l'esport m'han donat una grata, gran, festiva, inesperada, merescuda i anhelada alegria. Perdoneu-me croats o bosnis aquesta manca de fidelitat, però un dia és un dia.
Visca el bàsquet internacional! Visca el bàsquet de qualitat! Visca el pont aeri de retorn!