dimarts, 7 de setembre de 2010

Caldendari escolar

Avui a l'escola hem començat a mirar el calendari. Mirar i remirar per començar a proposar sortides i actes. Mirar i remirar per veure quan queien les festes i així començar a preparar les activitats que faríem.
I avui, després de parlar-ne, m'ha sobtat que encara anem a toc d'església, a toc religiós. És veritat que moltes de les festes en són o si més no n'és el seu origen, tot i que a hores d'ara la línia entre la tradició i la religió és força tènue i aquestes es poden agafar des de vessants més laics. A més a més sembla que cada cop disten més d'aquell origen religiós i en queda més la part lúdica o se n'extreuen els valors universals prescindint de l'adoctrinament.
Ara bé, malgrat acceptar que hi ha festes que tenen aquest origen i que per tradició ja han esdevingut clau de volta de moltes escoles, el què em sobte força encara, és el monopoli que té la religió sobre el calendari, sobre l'organització social.
En totes les activitats busquem un raonament, un perquè i sobretot busquem maximitzar els resultats, l'eficiència i si quelcom ens sembla millorable, no dubtem a fer els retocs necessaris. Tot menys en el calendari, el què regeix la nostra activitat que està a expenses d'unes creences religioses. La divisió temporal que es podria fer amb criteri i seny, que es podria adaptar a la realitat existent, es deixa de banda i es fa a partir d'uns criteris religiosos, gairebé cabalístics. Uns criteris arcaics i poc clars, dignes d'època medieval i que el fan variar any rere any però sense un motiu real aparent - setmana santa-.
De res serveix que tota la nostra activitat busqui un equilibri en l'horari de manera que faciliti els aprenentatges i alhora intenti seqüenciar els continguts de manera pautada en el temps i l'espai.
Vivim en una societat on representa que tot està o hauria d'estar meditat i raonat, que les coses es fan per un motiu lògic i efectiu, però a l'hora de la veritat, hi ha aspectes que es regeixen per aquestes raons religioses i deixen de banda la raó. Deixen de banda el poder de decisió.
I després passa que en comptes de dividir el trimestre lectiu de manera objectiva, mirant pros i contres, valorant el què és millor o pitjor pels infants i en resum per tothom, ens regim per unes tradicions sense qüestionar-les, només perquè es diu que és així i a partir d'aquí s'abandona la raó que havia de ser el nostre far i s'agafa una subjectivitat d'una minoria majoritària.
Caldria potser estendre el raonament també en aquest camp, establint uns períodes de descans i de treball fixes, ben estudiats i repartits. Basant-nos en el pragmatisme, en l'objectivitat, en l'eficiència i la resta, els comptes de la vella dels quaranta dies per setmana santa, per a les celebracions personals de cadascú.

4 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Una societat no es pot entendre sense la història i la tradició, formen part d'ella. I això no es pot racionalitzar, és així. Si algun dia esdevenim un estat sobirà serà normal convertir en una festa la data de la proclamació de la independència, no? Formarà part de la història.

Sergi ha dit...

Sí, però les vacances de setmana santa potser es podrien fixar i no dependre de vés a saber què... mantenim la idea però la fem més pràctica. Al cap i a la fi, tant fa el dia exacte, no?

Sergi ha dit...

el dia exacte en aquest cas... és clar.

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

La Setmana Santa depèn de la lluna. La cosa té nassos i és tot un caprici, però és així. Amb el Ramadà em sembla que també passa una cosa semblant i no només no poden saber el mes sinó l'estació