diumenge, 19 de setembre de 2010

La darrera visita

Avui hem passat el dia al zoo.
Abans de néixer el nostre fill vàrem apuntar-nos a un curs de preparació al part a Manresa. Novells i inexperts, buscàvem un lloc on ens acompanyessin en aquest moment, un lloc on parlar i demanar, escoltar i ser escoltat i sobretot on aparcar aquelles pors ancestrals referents al naixement d'un infant i viure-ho de manera natural, viure-ho plenament i afrontar-ho amb seguretat.
D'aquella època, no fa pas gaire, en va sortir un grup de mares molt actives i preocupades i de retruc d'uns pares els quals ens sentim a gust junts, que gaudim dels nostres infants en companyia i sense complexes.
Avui doncs, hem baixat a Barcelona. No és que fem moltes sortides junts. Tampoc és que hàgim esdevingut inseparables, però de tant en tant ens trobem tots plegats i fem quelcom i ens ho passem bé.
La visita d'avui ha començat com sempre, amb algun retard però amb l'alegria de veure's de nou i així, posant-nos al dia, hem anat cap a l'entrada. Allà, un grup de persones repartien uns pamflets en contra d'aquestes instal·lacions i si bé d'entrada m'he sentit molest, perquè em semblava que es qüestionava la meva decisió d'anar amb el meu fill a veure animals, poc a poc, a mesura que anàvem visitant els diferents ambients - deixeu que en digui així per no usar el depriment mot cel·les - els hem acabat donant la raó.
Molts arguments podem trobar per mantenir aquests indrets, la majoria per si sols bastarien per defensar-ne l'existència, però les mirades d'uns animals indefensos, d'uns éssers descol·locats i abatuts, no fan més que recordar-nos el contrasentit del zoo, un espai que manté en condicions deplorables uns animals per tal de que el seu coneixement i fins i tot la seva reproducció en captiveri, ajudin a la seva preservació.
A cada cel·la, a cada pas, unes mirades abatudes ens seguien. Des d'un guepard ubicat en un espai on amb penes i treballs si pot estirar unes potes aviat atrofiades, a unes gàbies on els voltors han d'acotar el cap si no volen topar amb una xarxa que evita la seva fugida. I així ambient rere ambient, gàbia rere gàbia. I no és només la manca d'espai, que hi és, ni tampoc la manca d'estímuls - la majoria de tancats són erms o amb arbres recoberts de malles de ferro o troncs escardalencs o decorats de cartró pedra - que també es percep i menys la manca d'atenció, que sembla que atesos ho estan força, és el sentit, el concepte.
Aquelles bèsties es passen dia rere dia en aquell petit espai, lleons a tocar de cérvols, óssos a frec de goril·les, gaseles al davant del llop i malgrat la munió d'olors que els deuen arribar, malgrat els instints que es deuen despertar, els anhels que deuen sentir, ells resten allà, dia rere dia estacats a un pam de terreny, presoners sense judici, presoners d'eterna condemna.