Avui, voltant per l'escola me n'he adonat de com n'és de difícil gaudir d'un àpat al centre. Sobretot si ets un nen o una nena.
Fa anys que sóc mestre, abans vaig fer un temps de monitor de menjador i si una cosa em supera, són aquests àpats escolars. Aquest camp de batalla diari.
Arreu hi he trobat de tot, monitors que et fan gaudir del menjar i mestres que t'ajuden, però els que sempre es veuen més, els que destaquen, són aquells que sense ser-hi constantment sembla que estan sempre al teu costat, megàfon en mà, per esperar que et distreguis per fotre't un crit a cau d'orella i fer-te un tetris amb els ossets de l'oïda intern o bé si et distreus un moment i enretires la col per veure què s'hi amaga a sota, bordar-te ferotgement tot mirant-te indignats. Vaja, com si aquell menjar l'haguessin parit i tu li fessis un lleig.
I és que sempre és igual. Sembla que el temps se'ns menja, i potser és real i per això, en comptes de gaudir amb petites mossegades d'aquell sucós tall de meló, dolç i fresc, has de córrer a embotir-te'l boca endins, perquè estar en un menjador escolar i no moure el bigoti - símbol de rosegar- és sinònim de voler evadir-se de l'acte de deglutir i aleshores, s'activen uns sensors als monitors de tal manera que esdevens l'objectiu principal i t'apareixen al davant tot assenyalant-te acusadorament i blasmant-te inflats.
I no és que es faci amb mala fe, no, però sembla que la quantitat prima per sobre de la qualitat i cal, per sobre de tot, menjar molt, ràpid, en silenci i de tot. Ara bé, quan fas la reflexió a la inversa, quan demanes si aquells adults que controlen, vigilen i sotgen els infants desprevinguts s'ho mengen tot, ràpid, en silenci i molt, descobreixes que no. Que quan mengen ells hi ha un guirigall digne de frenopàtic, llepafils el que més i al seu ritme, només faltaria.
Un temps vaig estar a una escola on menjàvem amb els infants, per allò de donar models i la veritat, descobrir amb ells que el pollastre és insípid, l'arròs covat o la pizza no lliga per a P3, crea una complicitat que fa que es vegi tot diferent, que puguis argumentar els teus motius i que els crits esdevinguin innecessaris.
És cert que era una situació especial, que tampoc cal extrapolar a la resta d'escoles, però potser, i només potser, caldria començar a prendre més seriosament els àpats, però no com un engreixador industrial, on el pinso va que se les pela i si cal amb embut, sinó com un moment d'aprenentatge, un moment tranquil i serè, sense crits i sense urgències.
En definitiva un moment relaxat, de treva.
1 comentari:
D'aquella època de compartir els àpats de migdia amb els mainatges, a part descobrir junts que el pollastre era insípid, també recordo els cigrons "rebotadors" (sí, els que anaven amb el cuscús i que si per atzar queien a terra tornaven tot seguit a l'alçada des d'on havien caigut i els podíes tornar a atrapar fàcilment, com aquelles típiques pilotetes de goma de coloraines...). Però de fet, el que més recordo, és el fet de gaudir veient com els alumnes grans tallaven la taronja, o la pizza, o la carn dels més petits, i com els més petits (sota la mirada una mica angoixada dels companys/es de taula i de l'adult, que havia pres un cert risc) anaven a buscar les postres i tornaven carregats amb una pila de iogurts que no sabíem si arribarien a destí...
Publica un comentari a l'entrada