dimarts, 4 de maig de 2010

Retalla que retallaràs

És tan divertit veure com ara es posen d'acord tots els partits per poder escollir com vestirà el botxí de l'Estatut, com també n'és d'inútil i patètic. El resultat serà el mateix, això sí, decidirem la vestimenta - quina sort - dels botxins.
Ja ha passat tots els tràmits a casa nostra - segons les seves regles de joc, és clar - , però per si de cas ara el volen repassar per tornar a retallar, seccionar, esmicolar, filtrar, trossejar, laminar, tallar, esquinçar, puntejar, foguejar, escurçar, limitar, acotar, capar, castrar, trencar... i en comptes de revoltar-nos, de dir, ja n'hi ha prou, ens limitem a buscar pèls als ous - de gallina, és clar- i a dir, plantarem cara, ens negarem, escollirem l'eina... tisores, destral o ganivet. Amb dignitat, això sí, que es preparin, anem forts, ara discutirem que si el tribunal és tal o Pascual, que potser amb un tribunal més progressista, que si amb un de conservador progressista, que si amb un de progressista conservador... i un be negre amb potes rosses, que tots són iguals. Uns fatxes d'aquí t'espero que gaudeixen mirant els toros, fumant puros, tot bevent conyac mentre es rasquen els picarols jugant a cartes i amb l'estatut de falca a la taula perquè no els balli. Només faltaria.
Caram tu, i nosaltres endavant, l'estratègia decidida no és defensar tot l'estatut que s'ha aprovat, aquest díptic que ens defineix com a país, no, és veure si podem endarrerir la retallada, perquè no ens enganyem, si una cosa està clara, és que l'hem enviat a cal Guillotina, a cal us humiliarem encara més, ja ho veureu.
Potser aquest acord de país del que ara parlen, potser s'hauria de fer per defensar aquest text tan minso, per protegir-lo amb fermesa. Res de ribots. Res de segades. Ni símbols de Catalunya ni nacionalitat. Nació i símbols nacionals i a qui li piqui, que es rasqui. Que hi ha coses que no es negocien o bé el Montilla i els altres negocien el seu sou? No senyor, se'l posen i a parar la mà.
Ara bé, el passat pesa molt i la sang fenícia ens obliga a mercadejar fins i tot amb quelcom tan important com el què som i el què volem ser. I després els estranyen les consultes sobiranistes o la tan parlada desafecció. Si caldria tirar pel dret, adéu veïns, adéu cirurgians, adéu dirigents. Hola Ítaca.
Tal com estan les coses o ens fem valer més o només aconseguirem que encara en prenguin més el pèl... i els calés, és clar.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

El millor de tot plegat és que no ens deixen alternativa. No hi ha encaix possible i, a més a més, hi ha sectors espanyolistes molt hostils i cada vegada més importants que impulsen una reinterpretació restrictiva de la Constitució. Com si no en tinguessin prou volen carregar-se també l'esperit que va fer possible la Transició. Pelut, pelut. La classe política tampoc és que ajudi gaire a tenir esperança. Pelut, pelut.
Sergi, ets la darrera esperança de la pàtria.

Sergi ha dit...

De debò, he rigut força. Però espero no ser-ho...
Ara, que com dius, ho tenim pelut, pelut...