Poc a poc m'he anat oblidant del moviment de la mà i la meva atenció s'ha anat desplaçant cap a una vella cançó que sonava de fons.
El cotxe, atrotinat i polsegós, m'ha empès en aquest viatge i amb només referents temporals passats, la carretera segueix igual que fa vint anys i la peça que sonava era dels anys noranta, m'he trobat en aquella època, quan començava a conduir.
Ja al poble, si bé aleshores no voltava per aquests rodals, unes edificacions antigues m'han ajudat a mantenir el somni i només poc després, quan la melodia a canviat, m'he adonat que havia marxat lluny, molt lluny i, la veritat, ha estat ben agradable. Un viatge doble, en l'espai i el temps. D'aquells en què t'adones que ets a casa sense saber ben bé com hi has arribat.
Sovint em passa. M'agrada perdre'm en els laberints de la ment, on passat i present es desdibuixen, conflueixen i poc després, sobtadament retornes sense adonar-te que has marxat, només amb un regust agradable a la boca i unes imatges encara tendres a la ment com a mostra de la teva fugissera escapada.
Ves què hi farem, sóc somniador... i que duri.
Espiga empesa pel vent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada