Mauthausen és l'Andreu

Fa uns anys, força, vaig visitar Mauthausen. Era un dia rúfol i humit enmig de l'estiu, amb pocs visitants, i per tant amb les avingudes desertes i els barracons a més de buits, silents. Un dia per veure el camp sense el maquillatge benaurat d'un sol lluent, d'una temperatura agradable i de cares ben peixades arreu. Era un dia lleig com s'esqueia a l'ocasió.
Remodelat feia temps, amb diferents monuments commemoratius arreu escampats i amb la majoria dels barracons buits, el circuit recomanat anava passant per tot el camp: Esplanada del recompte, avingudes entre barracons, tanca electrificada, barracons amb lliteres, càmeres de gas, crematoris, pedrera... Un recorregut ben documentat amb fotografies mostrant la cara més despietada dels éssers humans, el costat més fosc i incomprensible.
La imaginació, reforçada per aquelles fotografies arreu presents, ràpidament començà a omplir l'espai, a donar forma als indrets. Aquelles imatges, sobre el paper, rere uns vidres i en blanc i negre, enmig d'aquella solitud, d'aquell silenci només trencat per algun tro llunyà, semblaven prendre vida. Semblaven cridar des del passat. Despulles del què havien estat éssers humans, ara amb mirades buides i cossos destrossats, estaven a tocar d'homes que ja no n'eren, d'éssers que perderen la seva condició humana al acceptar aquell encàrrec, aquell treball de cel·ladors. Condemnats uns, degradats els altres.
Malgrat pugui semblar que els indrets més esfereïdors i temibles podrien haver estat uns crematoris ara curulls de plaques recordatòries, unes càmeres de gas ben segellades o bé una pedrera amagada sota unes escales d'esglaons desiguals i relliscosos, la veritat és que cap espai sobresortia de la resta. El conjunt, el global deixava astorat. El fet de saber que a qualsevol racó podia haver mort algú, podia haver estat el punt i final d'un ésser humà, donava a l'indret un valor gegant, un valor atroç. Arreu s'ensumaven històries trencades, vides esquinçades i cada història salvatge, era superada només per una de següent, una cadena d'horrors sense fi, un despropòsit rere l'altre.
Amb el temps, anys després, a Bulaternera, un petit poble nord-català on vaig viure, vaig conèixer l'Andreu. Un avi valencià que ens explicà que ell hi havia estat i que ara, any rere any, els alemanys l'escrivien per veure si seguia viu, per pagar-li la pensió i ell, any rere any, responia que sí, que feia temps que s'havia aferrat a la vida i que són costums difícils d'abandonar.
Fa temps que no en sé res d'ell. Fa temps que no he anat a Bula, però aquella mirada, aquells ulls d'un blau intens, els tinc gravats en la memòria com si els estigués veient ara mateix. Molts detalls no ens explicà, ja que quan començava a recordar quelcom, poc a poc la seva mirada es desdibuixava i segurament perquè retornava a una època massa dolorosa, acabava parlant de l'abans o del després del camp, com si hi hagués un forat mal tapat, passant-hi de puntetes, sense massa detalls. I nosaltres, acabàvem sempre sent uns quants al seu voltant, escoltàvem embadalits, callats, aprofitant cada mot assedegats de curiositat, però sense gosar insistir, només esperant i serrant els punys.
Avui, quan he vist l'homenatge que es feia en honor de les víctimes, en el 65è aniversari de l'alliberament del camp, he pensat amb l'Andreu i de nou m'he esgarrifat.