dilluns, 17 de maig de 2010

L'hort

Fa uns mesos, no gaires, vam posar-nos d'acord amb uns amics per menar un tros de terra. Res, més espai del que necessitem i menys del que voldríem tenir.
La idea era, i és, fer un hort ecològic. Un petit espai on tot el què hi conreéssim estigués lliure de productes químics, lliure de màcula.
Una de les primeres verdures que plantàrem foren enciams. Deliciosos, aromàtics i verds enciams. Uns vegetals dignes de concurs ecobiofestiu. La primera setmana els anàrem a regar dia sí i dia també, a mirar-los i mimar-los, però passa el què passa i dies després, anàrem espaiant les visites. Arrencada de cavall i aturada de ruc en diuen.
Ara, uns mesos després, em fa por sortir al carrer. Ja no en queda res dels enciams i suposo que un cargol, de dos-cents quilos aproximadament, qui sinó es podria haver cruspit en pocs dies tot el què plantàrem, deu estar voltant pels rodals, menjant enciams i bledes d'allà on pot, però sobretot del nostre hort, ves sinó.
Més endavant, som perseverants, plantàrem faves. Unes magnífiques i enormes faves. Per llepar-se els dits. Creixeren esponeroses, formoses, dignes de veure. Avui, setmanes després, una pàtina negre, un núvol de pugó tot ho cobreix i les baines sucoses que vèiem, la capsa del tresor que anhelàvem, ara són les postres d'uns éssers diminuts, negres i estàtics. Ara, mai fumigarem, no fos cas. La solució diuen, és que si ens dediquem a caçar marietes i aconseguim que s'instal·lin a l'hort, a tocar de les faves, es menjaran el pugó, però com coi s'ensinistra una marieta? Si són anàrquiques!
Però bé, persistim. Seguim volent fer un hort ecològic, sense res de química i de tant en tant anem a comprar planter o el fem a casa i ens esllomem per plantar-lo. I de passada convidem als insectes de la contrada a una festa culinària variada. Si no pots amb el teu enemic, engreixa'l.
El millor però, es voltar pel poble. Arreu veus horts superbs, florits, espessos com si fossin selves tropicals, plens de fruits generosos, excepte el nostre tros, és clar. Un tros gairebé erm, rèplica a escala del desert del Sàhara. Difícil de fer, no ho negarem, però inútil del tot.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys, amb paciència...
Ep, però no tot és negatiu. Fugint de l'embat, hàbilment, tal un oasis enmig de l'eixutesa, unes cebes aconseguirem créixer i un vespre, anàrem silenciosos i contents, vigilant de no topar-nos amb el senyor cargol, i menjàrem el primer producte de l'hort. Una amanida de cebes amb cebes. I és que el què es conrea un mateix, és diferent. Té un gust ... gust i no té preu! O sí, però tampoc entrarem en detalls.

2 comentaris:

Rafa ha dit...

Pels cargols: enterra potets de plàstic plens de cervesa al voltant de les verdures a protegir (la birra no cal que siga ecològica) al matí següent els pots estaràn plens de cargols que han sucumbit borratxos com cubes. És impressionant, la comparació amb Lloret la trobo inevitable.
Pel pungó, alterna alls pel mig. A naltros amb el cirerer ens va funcionar.
I planteja't seriosament si les classes intel·lectuals dirigents estem fetes per això ;)

Sergi ha dit...

Bàsicament em plantejo que quan sóc a l'hort, m'oblido de tot mentre cavo o trec males herbes i el què és una feina feixuga esdevé un passatemps impagable, sobretot perquè poc collim.
Per cert, això de classe intel·lectual dirigent deu ser per tu, perquè un servidor no s'hi considera i menys n'és.