Aquesta setmana estem de dol. Aquesta setmana ens ha deixat en Samaranch i la veritat, em sap greu, em sap molt de greu. M'entristeix enormement.
Sobretot al pensar que un il·lustre personatge - bipolar devia ser, sent gran espanyol i gran català alhora - que es va forjar en l'època franquista - aquella època on un dictador nap-buf amb veu d'eunuc feia i desfeia al seu aire - i que va excel·lir durant la dictadura, va morir tranquil·lament a l'edat de 89 anys en el llit d'un hospital. Realment és trist. Molt trist.
I encara hi ha qui li vol dedicar un carrer... jo li dedicaria qualsevol carrer amb baixada, amb taüt i cap a mar, sí senyor, que sura. És com el yeti gallec de Palomares, que encara campa feliç i amb el cap ben alt. Ben cert és que la radioactivitat el deu haver fet indestructible, però si més no tanquem-lo a una presó i endollem-li un endoll al nas per tal que abasteixi d'electricitat qualsevol poble mitjà, per favor.
N'hi ha que esgrimeixen el seu canvi al llarg dels anys, la seva nova orientació deixant enrere el franquisme, el seu saber modernitzar-se per excusar-lo, vaja, és com si en Goebbels, per dir algú, després de la guerra hagués treballat amb unes carmelites tenint cura d'un hospital pediàtric. S'oblidaria el seu passat? No hi ha allò que se'n diu antecedents? Perquè s'obliden amb certs personatges ? Els jocs olímpics de Barcelona, poden compensar els seus orígens i les traves a la integració de Catalunya com a participant a uns JJOO?
Potser el carrer li haurien de posar a Espanya i els reconeixements a casa dels veïns, perquè segurament, des d'un punt de vista espanyol va ser un bon dirigent, però des d'un punt de vista català, va ser un llast. I a sobre ara els nostres polítics li fan la gara-gara.
dissabte, 24 d’abril del 2010
divendres, 23 d’abril del 2010
dijous, 22 d’abril del 2010
Un altre Sant Jordi ( i IV )
Dissabte passat, després de vèncer les pors, vaig anar a fer el Canaló de la Baridana. Vàrem marxar el divendres amb el Martí, la Montse i el Dani, i després de passar la nit a peu de pista, enfilàrem fins al Canaló amb els esquís a l'esquena i a punt per a remuntar-lo.
L'entrada és encaixonada, en forma de L i el pendent que a la llunyania sembla excessiu, a mesura que l'encares es va acotant.
Moltes vegades l'he fet a l'estiu, atent a aquella pedra descomposta que t'obliga a fer dues passes endavant i una enrere, a témer la sortida del capdamunt que cada any sembla esdevenir més dreta i a vigilar la pluja de rocs dels del davant. A l'estiu sempre se'm fa feixuc, sempre se'm fa pesat.
Però ara que la neu encara hi és generosa, el relleu es transforma. El corriol desapareix, de les pedres només en queda el rastre dels grans blocs que treuen el cap tímidament i la resta, aquelles que voltaves amb esforç a l'estiu, desapareix sota una capa de neu i gel. Res és igual, excepte les parets que flanquegen la canal que resten allà orgulloses, mirant-te des de l'infinit.
Dissabte el recorregut se'm féu molt curt, només una aturada a l'indret on hi ha la placa recordatòria, ara bé, durant tota l'aproximació un rau-rau em rosegà per dins, un no-sé-què. La ment anava molt ràpida, les passes menys.
Enfilant cap al Canaló. A dins del Canaló.
.
Tot i això, dissabte en vaig gaudir com mai. Vaig passar-m'ho molt bé. Em vaig sentir bé i aquell buit que sempre havia tingut, vés a saber perquè, vés a saber com, se m'omplí un xic. Vaig passar comptes. Vaig fer una mica les paus.
D'una banda em vaig sentir molt a gust amb els companys, de l'altre vaig visitar a l'Estel. Al seu terreny, a casa seva i en les mateixes condicions.
Sempre he cregut que un cop no hi som no hi ha res, que som matèria i ja està, però dissabte, entre aquelles parets, suant, esbufegant, clavant piolets i grampons, amb un Dani serè que ens explicava com va ser, que compartia amb nosaltres una vivència cruel, em vaig sentir acompanyat d'una manera especial, d'una manera única.
Dissabte vaig fer quelcom que volia fer des de feia temps. Anys diria. I malgrat tot, malgrat les llàgrimes que davallaren dissimuladament - encara em costa deixar-me anar - , vaig ser feliç. Feliç per haver-ho fet, per haver espantat un fantasma - em refereixo a les pors lligades a la muntanya nevada - i feliç per poder acompanyar al Dani, per poder-hi ser i sentir-me aprop, compartint aquells instants. Compartint l'amistat.
Va ser un dia molt intens, ple de sensacions, amarg en algun moment, però que acabà sent dolç i feliç.
Després, com a cirereta del pastís, baixarem esquiant per la Canal Baridana. Bé, el Martí baixà esquiant, la Montse i el Dani també i un servidor, baixà a trompicons, amb un somriure ben ample a la cara i aturant-me de tant en tant per girar la vista cap a la Canal. Cap al Canaló, amb un fins aviat, ens veurem.
Demà és Sant Jordi. Demà a més de ser el dia dels enamorats, també serà sempre un dia per recordar a una amiga. Per tenir-la present.
L'entrada és encaixonada, en forma de L i el pendent que a la llunyania sembla excessiu, a mesura que l'encares es va acotant.
Moltes vegades l'he fet a l'estiu, atent a aquella pedra descomposta que t'obliga a fer dues passes endavant i una enrere, a témer la sortida del capdamunt que cada any sembla esdevenir més dreta i a vigilar la pluja de rocs dels del davant. A l'estiu sempre se'm fa feixuc, sempre se'm fa pesat.
Però ara que la neu encara hi és generosa, el relleu es transforma. El corriol desapareix, de les pedres només en queda el rastre dels grans blocs que treuen el cap tímidament i la resta, aquelles que voltaves amb esforç a l'estiu, desapareix sota una capa de neu i gel. Res és igual, excepte les parets que flanquegen la canal que resten allà orgulloses, mirant-te des de l'infinit.
Dissabte el recorregut se'm féu molt curt, només una aturada a l'indret on hi ha la placa recordatòria, ara bé, durant tota l'aproximació un rau-rau em rosegà per dins, un no-sé-què. La ment anava molt ràpida, les passes menys.
Enfilant cap al Canaló. A dins del Canaló.
Semblarà absurd, potser una bestiesa, però era com anar a trobar a un vell amic, a una vella amiga. Ara feia anys que no hi anava i potser per això les sensacions foren més fortes, més intenses.
Allà enmig d'aquella canal, flanquejat de companys, amb la ment viatjant temps enllà i el neguit del camí desconegut, em vaig sentir en pau, en comunió. Feia anys que ho volia fer. Feia anys que tenia aquesta espina clavada. Volia anar a fer el Canaló amb neu. Amb aquelles condicions. Massa vegades havia somniat amb aquelles parets gelades, massa vegades havia somniat amb aquell desnivell impossible. Volia espantar fantasmes, allunyar pors, volia posar una imatge a l'indret.
.
Sortint del Canaló. Baixant la Baridana.
M'imaginava que patiria l'ascens, que seria el meu particular via crucis, però necessitava fer-ho.Tot i això, dissabte en vaig gaudir com mai. Vaig passar-m'ho molt bé. Em vaig sentir bé i aquell buit que sempre havia tingut, vés a saber perquè, vés a saber com, se m'omplí un xic. Vaig passar comptes. Vaig fer una mica les paus.
D'una banda em vaig sentir molt a gust amb els companys, de l'altre vaig visitar a l'Estel. Al seu terreny, a casa seva i en les mateixes condicions.
Sempre he cregut que un cop no hi som no hi ha res, que som matèria i ja està, però dissabte, entre aquelles parets, suant, esbufegant, clavant piolets i grampons, amb un Dani serè que ens explicava com va ser, que compartia amb nosaltres una vivència cruel, em vaig sentir acompanyat d'una manera especial, d'una manera única.
Dissabte vaig fer quelcom que volia fer des de feia temps. Anys diria. I malgrat tot, malgrat les llàgrimes que davallaren dissimuladament - encara em costa deixar-me anar - , vaig ser feliç. Feliç per haver-ho fet, per haver espantat un fantasma - em refereixo a les pors lligades a la muntanya nevada - i feliç per poder acompanyar al Dani, per poder-hi ser i sentir-me aprop, compartint aquells instants. Compartint l'amistat.
Va ser un dia molt intens, ple de sensacions, amarg en algun moment, però que acabà sent dolç i feliç.
Després, com a cirereta del pastís, baixarem esquiant per la Canal Baridana. Bé, el Martí baixà esquiant, la Montse i el Dani també i un servidor, baixà a trompicons, amb un somriure ben ample a la cara i aturant-me de tant en tant per girar la vista cap a la Canal. Cap al Canaló, amb un fins aviat, ens veurem.
Demà és Sant Jordi. Demà a més de ser el dia dels enamorats, també serà sempre un dia per recordar a una amiga. Per tenir-la present.
dimecres, 21 d’abril del 2010
Un altre Sant Jordi ( III )
No és per voluntat de fer-ne entregues que vaig allargant, mai m'han agradat els fascicles, més aviat és la dificultat de posar paraules al viscut. També és cert que d'una banda crec que les coses s'han de situar en un context i de l'altra la mateixa força que m'empeny endavant, també em convida a aturar-me. I en justícia al relat no vull esdevenir ni massa sintètic ni massa simplista i menys superficial.
Noto que cada dia que m'assec per continuar se'm desperten els dubtes i les pors, però reclòs al meu cau - estudi però pel cas és el mateix - poc a poc vaig agafant la força per a continuar, aïllat com n'estic aquí de l'entorn, capaç de prendre'n distància i seguir el relat, no sense un mar de dubtes i neguits.
La finalitat? No la sé. Potser és que a vegades hi ha històries que no volem oblidar, potser perquè hi ha fets que necessitem recordar, segurament però, perquè crec que la veritable mort és l'oblit definitiu. L'existència de quelcom perdura mentre en resta algun rastre de coneixement, mentre algú en pot donar fe del seu pas per aquest món. Un cop no en resten testimonis, un cop cau en l'oblit, desapareix definitivament.
No ens equivoquem però, el silenci establert no és sinònim d'oblit, més aviat el contrari. La cuirassa que ens protegeix, també sembla que ens obliga a no parlar-ne, a restar muts i no ho vull tampoc. Ara ja no. Fa temps que em crema per dins. No crec que sigui res dolent parlar-ne, ni tampoc crec que ens faci mal explicitar-ho. Obrir la capsa i dir ben alt que encara em dol, que encara me'n ressento i miro a l'entorn i me n'adono que és un sentiment compartit, mes silenciat. La prudència ens tenalla. Malgrat els anys o a causa d'aquests, esdevenim més hermètics, menys valents per compartir les febleses. De sempre m'atura la por de ferir als éssers estimats, als que ja han patit, però per ells també ho vull fer, perquè sàpiguen que mai estaran sols i que tot i no poder ni comparar les nostres situacions, els vincles temps enllà establerts també ens en fan còmplices d'aquesta tristor, d'aquest desencís.
El Cadí, amb la Canal Baridana al fons
Seguint podria afegir que una sortida d'aquest darrer cap de setmana fou el catalitzador de tot plegat, de la decisió de plasmar-ho i escriure-ho tot. La veritat és que necessitava l'empenta, l'esperonada que obrís l'aixeta i deixés brollar els records, d'altra banda massa temps callats. Hi ha ferides que cal furgar per fer net, per estar en pau i així, després, un record trist però dolç, s'instal·la en aquell buit tan de temps suportat. Ara bé, sense voler capitalitzar el dolor, sent-ne un de més.
Així doncs, com deia, en aquella època la muntanya i nosaltres érem un i com cada cap de setmana, preparàrem una sortida.
Les consignes eren sempre molt clares. Un punt de trobada i una hora. A partir d'aquí, qui hi fos, hi anava, qui no pogués, cap problema, la setmana següent seria un altre dia. Aquest cop la proposta era el Cadí, a la Baridana.
Jo no hi vaig ser. Pel què sigui aquell cap de setmana vaig quedar-me i suposo que marxàrem a caminar a La Mola, l'alternativa sempre que érem per casa, però tampoc n'estic segur i poc que importa. Sempre funcionàvem així, qui hi era, a gaudir de l'alta muntanya, qui no, a gaudir de la muntanya però més a prop.
El diumenge doncs, dia en què ens trobàvem tots per sopar i comentar el cap de setmana - estic escrivint i només de pensar-hi se'm fa un nus a l'estómac mentre em vénen les imatges d'aquell vespre... - ens arribaren les primeres notícies, ens arribà el primer rumor.
Confús, no gaire clar, sense la certesa d'algú que hi hagués estat o a qui li haguessin dit directament, ens digueren que hi havia hagut un accident, que l'Estel estava molt greu.
Era just quan les darreres neus s'enretiraven. Just quan començàvem a viure la nostra joventut efervescent. A l'abril, pels volts de Sant Jordi, morí.
Noto que cada dia que m'assec per continuar se'm desperten els dubtes i les pors, però reclòs al meu cau - estudi però pel cas és el mateix - poc a poc vaig agafant la força per a continuar, aïllat com n'estic aquí de l'entorn, capaç de prendre'n distància i seguir el relat, no sense un mar de dubtes i neguits.
La finalitat? No la sé. Potser és que a vegades hi ha històries que no volem oblidar, potser perquè hi ha fets que necessitem recordar, segurament però, perquè crec que la veritable mort és l'oblit definitiu. L'existència de quelcom perdura mentre en resta algun rastre de coneixement, mentre algú en pot donar fe del seu pas per aquest món. Un cop no en resten testimonis, un cop cau en l'oblit, desapareix definitivament.
No ens equivoquem però, el silenci establert no és sinònim d'oblit, més aviat el contrari. La cuirassa que ens protegeix, també sembla que ens obliga a no parlar-ne, a restar muts i no ho vull tampoc. Ara ja no. Fa temps que em crema per dins. No crec que sigui res dolent parlar-ne, ni tampoc crec que ens faci mal explicitar-ho. Obrir la capsa i dir ben alt que encara em dol, que encara me'n ressento i miro a l'entorn i me n'adono que és un sentiment compartit, mes silenciat. La prudència ens tenalla. Malgrat els anys o a causa d'aquests, esdevenim més hermètics, menys valents per compartir les febleses. De sempre m'atura la por de ferir als éssers estimats, als que ja han patit, però per ells també ho vull fer, perquè sàpiguen que mai estaran sols i que tot i no poder ni comparar les nostres situacions, els vincles temps enllà establerts també ens en fan còmplices d'aquesta tristor, d'aquest desencís.
El Cadí, amb la Canal Baridana al fons
Així doncs, com deia, en aquella època la muntanya i nosaltres érem un i com cada cap de setmana, preparàrem una sortida.
Les consignes eren sempre molt clares. Un punt de trobada i una hora. A partir d'aquí, qui hi fos, hi anava, qui no pogués, cap problema, la setmana següent seria un altre dia. Aquest cop la proposta era el Cadí, a la Baridana.
Jo no hi vaig ser. Pel què sigui aquell cap de setmana vaig quedar-me i suposo que marxàrem a caminar a La Mola, l'alternativa sempre que érem per casa, però tampoc n'estic segur i poc que importa. Sempre funcionàvem així, qui hi era, a gaudir de l'alta muntanya, qui no, a gaudir de la muntanya però més a prop.
El diumenge doncs, dia en què ens trobàvem tots per sopar i comentar el cap de setmana - estic escrivint i només de pensar-hi se'm fa un nus a l'estómac mentre em vénen les imatges d'aquell vespre... - ens arribaren les primeres notícies, ens arribà el primer rumor.
Confús, no gaire clar, sense la certesa d'algú que hi hagués estat o a qui li haguessin dit directament, ens digueren que hi havia hagut un accident, que l'Estel estava molt greu.
Era just quan les darreres neus s'enretiraven. Just quan començàvem a viure la nostra joventut efervescent. A l'abril, pels volts de Sant Jordi, morí.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Un altre Sant Jordi ( II )
Durant temps flirtejàrem amb la muntanya. Com una amant ben disposada la visitàrem assíduament, car sempre ens rebia generosa. D'ella en traguérem - i en traiem - moltes satisfaccions.
Assolir un cim escarpat després d'hores de veure'l imponent allà al davant, davallar una tartera pedregosa tot fent saltirons com cabirols o abeurar-nos - talment bestiar - en deus gelades i cristal·lines després d'hores de trescar assedegats, eren i són els tresors cercats. Malgrat pugui semblar una recompensa senzilla, potser no igualable a l'esforç, esdevenia i esdevé un regal gegant que ens satisfeia i satisfà amb escreix.
L'amistat gràcies a ella creixia. Junts passàrem el neguit de travessar amb grampons de cintes les primeres geleres, saltar per rimaies profundes esperonats pels companys o grimpar per terrenys aeris amb un somriure al costat. Formàvem una cadena difícil de trencar.
Durant aquells anys visquérem intensament de la muntanya i amb la muntanya. De nit sota els estels comentàvem la jornada, rèiem de les pors per allunyar-les o bé callàvem dels neguits per no escampar-los.
Però a la llarga tots els contes tenen l'element amagat i tard o d'hora, quelcom surt del guió. Quelcom d'imprevist refà l'argument portant-nos allà on mai haguérem imaginat.
La muntanya ens unia, la muntanya ens ensenyava. A cada sortida apreníem quelcom dels altres, a cada sortida apreníem quelcom de nosaltres. Ara bé, arribà el dia de la gran lliçó. Arribà el dia en què ens ensenyà que tot té un preu. Que la seva generositat, la seva bellesa, la seva atracció, la seva bondat, també reclama un peatge, també reclama una penyora i ens mostrà la cara més amarga, la cara més ferotge i despietada.
Sentit d'altres persones sembla lògic, sembla normal. Pura probabilitat. Als altres, és clar, és el preu a pagar, però a nosaltres? Nosaltres que l'adorem? Nosaltres que gairebé la venerem?
Però ella no entén de raons, no cerca comprensió i això és el què la fa sublim, és el què la fa hipnotitzant. No es deixa domesticar, només ens ho fa creure. Ens dóna peixet i ens deixa gaudir d'ella fins que vol. Juga amb nosaltres i ens paga abastament, tot i que a la llarga, s'ho cobra sense compassió.
Assolir un cim escarpat després d'hores de veure'l imponent allà al davant, davallar una tartera pedregosa tot fent saltirons com cabirols o abeurar-nos - talment bestiar - en deus gelades i cristal·lines després d'hores de trescar assedegats, eren i són els tresors cercats. Malgrat pugui semblar una recompensa senzilla, potser no igualable a l'esforç, esdevenia i esdevé un regal gegant que ens satisfeia i satisfà amb escreix.
L'amistat gràcies a ella creixia. Junts passàrem el neguit de travessar amb grampons de cintes les primeres geleres, saltar per rimaies profundes esperonats pels companys o grimpar per terrenys aeris amb un somriure al costat. Formàvem una cadena difícil de trencar.
Durant aquells anys visquérem intensament de la muntanya i amb la muntanya. De nit sota els estels comentàvem la jornada, rèiem de les pors per allunyar-les o bé callàvem dels neguits per no escampar-los.
Però a la llarga tots els contes tenen l'element amagat i tard o d'hora, quelcom surt del guió. Quelcom d'imprevist refà l'argument portant-nos allà on mai haguérem imaginat.
La muntanya ens unia, la muntanya ens ensenyava. A cada sortida apreníem quelcom dels altres, a cada sortida apreníem quelcom de nosaltres. Ara bé, arribà el dia de la gran lliçó. Arribà el dia en què ens ensenyà que tot té un preu. Que la seva generositat, la seva bellesa, la seva atracció, la seva bondat, també reclama un peatge, també reclama una penyora i ens mostrà la cara més amarga, la cara més ferotge i despietada.
Sentit d'altres persones sembla lògic, sembla normal. Pura probabilitat. Als altres, és clar, és el preu a pagar, però a nosaltres? Nosaltres que l'adorem? Nosaltres que gairebé la venerem?
Però ella no entén de raons, no cerca comprensió i això és el què la fa sublim, és el què la fa hipnotitzant. No es deixa domesticar, només ens ho fa creure. Ens dóna peixet i ens deixa gaudir d'ella fins que vol. Juga amb nosaltres i ens paga abastament, tot i que a la llarga, s'ho cobra sense compassió.
diumenge, 18 d’abril del 2010
Un altre Sant Jordi ( I )
No sé per on començar... ni tan sols sé si hauria de començar. Sembla que hi ha històries que ens fa por compartir, històries que ens despullen davant dels altres i que ens fa mal recordar. Potser per això queden allà amagades, a vegades mig oblidades i només de tant en tant treuen el cap per algun mecanisme misteriós i ens retorna aquella fiblada dolorosa. Un dolor mental que, en ocasions concretes, esdevé físic.
Sempre m'havia sabut capaç de mirar les coses amb objectivitat, capaç de prendre'n distància, però hi ha fets que trastornen tot allò que sabem d'un mateix i ens dibuixen un escenari totalment diferent, mostrant-nos les febleses pròpies o si més no els aspectes que no som capaços de controlar. Esdevenim titelles a la mercè d'uns sentiments desbocats.
Fa temps, quinze anys gairebé, per Sant Jordi, ens va passar una història d'aquestes. Un fet que segurament ens canvià molt la vida. Un fet que marcà un abans i un després. Un punt d'inflexió.
Era aquella època en què no només desconeixies els límits sinó que a més a més creies que no n'hi havia. Una època on tot era possible i els amics ho eren tot i el seu tracte diari el més preuat.
Durant aquest temps les anades i vingudes a la muntanya sovintejaven. La setmana era només un breu temps d'espera per tal d'arribar al cap de setmana i així, prendre la motxilla i sortir a caminar amb els amics.
Començàrem amb caminades properes i amb cims d'aquí;La Mola, Matagalls, Pedraforca o Puigmal i poc a poc anàrem agafant confiança i eixamplant l'horitzó, des de l'Aneto al Posets, passant per qualsevol que ens reptés. Com havíem de témer res si mai res ens havia passat?
Amb el temps anàrem configurant una manera de viure, unes rutines a fer i amb aquestes establirem uns lligams forts, uns vincles ferms soldats a base d'hores de companyonia i amistat.
Dins d'aquesta dinàmica cadascú anava trobant el seu rol, també el seu quefer. Uns planejaven, d'altres animaven, d'altres feien broma, tots érem indispensables. A la muntanya descobries el valor de cadascú i a cadascú li trobaves un valor.
Era una època despreocupada, la muntanya era la nostra companya. Tant podíem marxar una tarda a veure una posta de sol des del Montcau a la tardor, com anar a fer un bibac al cim del Puigmal. Res era impossible, res era estrany. Havíem aconseguit una seguretat que ens feia sentir lliures a la muntanya, valents i confiats. Era la nostra segona llar.
Des de la distància pot semblar que jugàrem amb l'atzar, en aquell moment, n'érem segurs de nosaltres mateixos. Teníem la força del desconegut i les ganes de conèixer. Res no ens podia aturar, cap muralla era prou alta.
Sempre m'havia sabut capaç de mirar les coses amb objectivitat, capaç de prendre'n distància, però hi ha fets que trastornen tot allò que sabem d'un mateix i ens dibuixen un escenari totalment diferent, mostrant-nos les febleses pròpies o si més no els aspectes que no som capaços de controlar. Esdevenim titelles a la mercè d'uns sentiments desbocats.
Fa temps, quinze anys gairebé, per Sant Jordi, ens va passar una història d'aquestes. Un fet que segurament ens canvià molt la vida. Un fet que marcà un abans i un després. Un punt d'inflexió.
Era aquella època en què no només desconeixies els límits sinó que a més a més creies que no n'hi havia. Una època on tot era possible i els amics ho eren tot i el seu tracte diari el més preuat.
Durant aquest temps les anades i vingudes a la muntanya sovintejaven. La setmana era només un breu temps d'espera per tal d'arribar al cap de setmana i així, prendre la motxilla i sortir a caminar amb els amics.
Zona d'agulles de Montserrat
Començàrem amb caminades properes i amb cims d'aquí;La Mola, Matagalls, Pedraforca o Puigmal i poc a poc anàrem agafant confiança i eixamplant l'horitzó, des de l'Aneto al Posets, passant per qualsevol que ens reptés. Com havíem de témer res si mai res ens havia passat?
Amb el temps anàrem configurant una manera de viure, unes rutines a fer i amb aquestes establirem uns lligams forts, uns vincles ferms soldats a base d'hores de companyonia i amistat.
Dins d'aquesta dinàmica cadascú anava trobant el seu rol, també el seu quefer. Uns planejaven, d'altres animaven, d'altres feien broma, tots érem indispensables. A la muntanya descobries el valor de cadascú i a cadascú li trobaves un valor.
Era una època despreocupada, la muntanya era la nostra companya. Tant podíem marxar una tarda a veure una posta de sol des del Montcau a la tardor, com anar a fer un bibac al cim del Puigmal. Res era impossible, res era estrany. Havíem aconseguit una seguretat que ens feia sentir lliures a la muntanya, valents i confiats. Era la nostra segona llar.
Des de la distància pot semblar que jugàrem amb l'atzar, en aquell moment, n'érem segurs de nosaltres mateixos. Teníem la força del desconegut i les ganes de conèixer. Res no ens podia aturar, cap muralla era prou alta.
dijous, 15 d’abril del 2010
Quin valor tenen les Creus de Sant Jordi?
El proppassat 13 d'abril es va acordar concedir les Creus de Sant Jordi d'enguany.
Aquest guardó és el màxim reconeixement que pot rebre una persona o entitat per part de la Generalitat de Catalunya. Aquest cop hi ha guardonats 32 personalitats i 13 entitats.
Si mireu els guardonats, camuflat entre mig, i és literalment veritat, l'únic nom que no està en negreta és un tal Alberto Aza Arias.
L'individu ha destacat per ser un notable embaixador espanyol i a partir d'aquí ha anat fent carrera fins a esdevenir Cap de la Casa del rei. El mèrit per rebre aquest guardó, sembla que podria ser que al casar-se amb una catalana , parla perfectament la llengua de Pompeu Fabra que va aprendre per complaure el seu sogre ( sic ).
És cert que durant la seva estada a la casa de tots, la paguem entre tots però en gaudeix un, és quan ens recordaren que mai la llengua catalana va estar perseguida ni s'imposà el castellà.
Si segons sembla el seu predecessor, Almansa, va intercedir per evitar el compromís entre Felip de Borbó - toca ferro que els Felips no ens van bé - i la Sannun, també va intercedir l'Aza pel català?
I seguint la tònica dels grans mereixedors, uns altres dels guardonats són n'Isidre Fainé, president de la Caixa, Salvador Gabarró, president de Gas Natural, suma i segueix. Com deia aquell alemany, no hi ha res més a dir... per això n'hi deuen dir una creu?
Aquest guardó és el màxim reconeixement que pot rebre una persona o entitat per part de la Generalitat de Catalunya. Aquest cop hi ha guardonats 32 personalitats i 13 entitats.
Si mireu els guardonats, camuflat entre mig, i és literalment veritat, l'únic nom que no està en negreta és un tal Alberto Aza Arias.
L'individu ha destacat per ser un notable embaixador espanyol i a partir d'aquí ha anat fent carrera fins a esdevenir Cap de la Casa del rei. El mèrit per rebre aquest guardó, sembla que podria ser que al casar-se amb una catalana , parla perfectament la llengua de Pompeu Fabra que va aprendre per complaure el seu sogre ( sic ).
És cert que durant la seva estada a la casa de tots, la paguem entre tots però en gaudeix un, és quan ens recordaren que mai la llengua catalana va estar perseguida ni s'imposà el castellà.
Si segons sembla el seu predecessor, Almansa, va intercedir per evitar el compromís entre Felip de Borbó - toca ferro que els Felips no ens van bé - i la Sannun, també va intercedir l'Aza pel català?
I seguint la tònica dels grans mereixedors, uns altres dels guardonats són n'Isidre Fainé, president de la Caixa, Salvador Gabarró, president de Gas Natural, suma i segueix. Com deia aquell alemany, no hi ha res més a dir... per això n'hi deuen dir una creu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)