Pic de Quartiules ( 2.226 m )

Ahir, aprofitant que estàvem acampats a Espot, vàrem aprofitar amb el Jaume per fer el Pic de Quartiules. És un cim poc conegut. Està a sobre d'Espot i de fet, és la seva presència constant, enfilant-se sobre el càmping, el que va fer que decidíssim pujar-hi. Feia dies que l'anàvem mirant. És un cim que comença ran de càmping, on hi ha uns camps amb pendent que s'arrapen a aquest, per poc després, parets de pedra verticals alçar-se de cop. Des d'abaix es veien diferents alternatives, tot i que la majoria anaven a parar a una paret o ve a una raconada que no vèiem des d'on érem. 
Així doncs, decidits a pujar-hi, vàrem començar a cercar rutes i en vàrem trobar dues. Una des del Refugi del Pla de la Font, de l'altre vessant de la muntanya i l'altra des d'on érem. El primer és una passejada d'hora i mitja sense massa desnivell, el segon s'enfila dret, amb uns 800 metres de desnivell, els darrers dels quals força trempats.

Arribant al coll de Fogueruix

Vàrem llevar-nos d'hora i marxàrem direcció a Sant Maurici. El càmping està a uns 1400 metres d'alçada. El camí que puja a Sant Maurici està ben marcat, amb senyals de GR. A uns 1700 metres de desnivell hi ha la bifurcació que també està marcada per senyals de GR i s'enfila fins al coll de Fogueruix. És un corriol ben fresat, que passa el primer tram per un bosc ben net i dret de pins i avellaners i que poc a poc va enfilant-se fins a prendre el barranc que puja al coll. Segueix la ruta dels Camins Vius i en algun tram hi ha cables per agafar-se i esglaons fets amb fusta i ferros.

Tram amb cables i escales

És un coll molt ben definit, força ample i encatifat d'herba. A banda i banda parets de pedra l'escorten, però a dalt, una planura s'estén, tot i que a pocs metres comença un bosc net de pins negres, el Bosc de Sant Jaume. Allà dalt hi ha un mirador, gràcies a la seva privilegiada posició. Es pot distingir a una banda els Encantats i a l'altra el Mont Valier, a més dels cims que els acompanyen. 

Espot al fons de la vall

Des d'allà s'enfila un corriol cap al cim, un cim ben bonic. En poc menys de dues hores érem al cim. Per cert, allà al cim el Jaume va mirar si hi havia cap tresor, del Geocatching que ell n'és afeccionat, i casualment n'hi havia un. Després de voltar un xic el va trobar. Quin crac!

La fita que marca el cim amb els Encantats al fons

La baixada la vàrem fer pel mateix camí i el darrer tram, per tal de desentumir les cames, varem córrer un xic. La baixada la vàrem fer en una hora, més o menys.
Va ser una sortida molt divertida i gratificant, sobretot perquè és un cim d'aquells que vas veient dia sí i dia també i al final tens moltes ganes de coronar-lo.