diumenge, 3 d’abril de 2016

Collbaix ( 543 m. )


Sí, d'acord, l'alçada no impressiona. És poc. Poc més que un turonet. Encara que pugem des de tocar de Sant Joan, a uns 260 metres d'alçada, el desnivell és minso. Poc. De fet,  la volta ha estat d'uns cinc o sis quilòmetres o potser més, no ho sé, però tot i això, i tot i que ja hi he pujat altres vegades, algun dia corrent i tot, avui ha estat especial. Perquè avui hi hem pujat amb els dos nens. Un ha fet tot el camí a peu. Amunt i avall. Grimpant i saltant, corrent i caminant. L'altre, el petit, que té tres anys, ha caminat força. Primer la cantarella, al cap, al cap, però poc a poc s'ha anat animant. Uns trossos perquè era planer, d'altres perquè enmig del bosc era agradable de caminar i d'altres perquè el pendent pronunciat, trossos com si grimpéssim, l'han anat captivant. A més, de tant en tant ens aturàvem i jugàvem a amagar-nos i entre un que ha anat sol i l'altre fent mig i mig, ens hem trobat aviat dalt del cim del Collbaix i plegats, hem gaudit d'un dia ben bonic, amb vistes fantàstiques del cor de Catalunya. Un dia de primavera ben aprofitat.