Després d'un accident

Avui he tingut un ensurt. Un gran ensurt. Anant cap a Artés, passat Vista Pirineu -Vista Alegre pel senyor google maps- el cotxe m'ha marxat. Queien quatre gotes. Després d'un doble revolt he perdut el control d'aquest. Ha cuejat. El primer cop l'he pogut adreçar, però al segon, amb el cop de volant, m'he quedat encarat cap al marge. Cap al camp. Un salt d'uns tres metres de marge. I allà he anat. Sort del cotxe. Ample, baix i estable, sinó estaria fent voltes i més voltes de campana. Instants abans de fer el salt aquest cop no he vist cap imatge. Altres vegades que m'he espantat, a la muntanya o a qualsevol lloc, he vist imatges de la família o de la vida passar per davant meu a càmera ràpida, avui només una certesa. Dins del cap i diria que en veu alta ho he deixat anar, un ara llepo. I sí, he llepat.
Just després d'acabar el mot un flaix. Bé, dos suposo. I tot seguit dues bosses d'aire. Una m'ha picat directe al nas. Els que em coneixen segur que ja s'imaginen el perquè. I després res. Silenci. Quietud. I olor de fum.
Però he sortit tot sol. Bé. Espantat. Atordit. Fins després no pares a pensar en tot el que hagués pogut passar, també és cert que tothom t'ho diu. I és que un accident és una putada, permeteu-me el mot. Un fàstic. Et preguntes per què m'ha passat a mi un i altre cop, però en el fons estic content perquè això, no ha estat res i anava sol. Sobretot això, anava sol. A més a més, m'he adonat, no sé si és per viure en un poble o què, que la gent respon i de cotxes que s'aturaven a demanar i oferir-se, n'hi havia un fotimer i la veritat, fa ple, com diuen a la Catalunya Nord. Més tard a casa trucades, les notícies volen, demanant com estava i tot això et fa sentir millor. Embolcallat. Estimat.