M'agradaria ser espanyol

M'agradaria, ni que fos per un dia,  poder ser espanyol per no haver de pagar l'euro per recepta. Per voltar pel país sense pagar pràcticament cap peatge. Per poder animar convençut una selecció en competicions oficials i quan algú altre en volgués una que pogués fer ombra a la meva, negar-li amb aquella frase tan flamenca de no barregis política i esport. També m'agradaria per poder tenir una universitat més barata i que com a funcionari no se'm rebaixés el sou. M'agradaria ser espanyol per poder gaudir de moltes beques d'estudis. Per saber que la meva llengua mai perillarà i mirar els programes de televisió sense haver d'aguantar el vòmit que em provoquen la majoria. M'agradaria per poder veure amb bons ulls uns reis malgrat ser uns cafres, tot justificant-los sense enrojolar-me. M'agradaria ser espanyol per agafar un avió al costat de casa i anar arreu directament. M'agradaria ser espanyol per voltar per aquests móns de Déu i mai sentir vergonya dels meus governants, ans al contrari, enorgullir-me de les seves sortides de to, mostres d'ignorància o fatxenderia, justificant-les constantment. M'agradaria poder enorgullir-me de les celebritats espanyoles, les de les masses i no sentir pena o fàstic. M'agradaria... Però no puc. No ho sóc. Sóc català i això no es canvia i per això, pel sol fet de ser català i pertànyer a aquest Estat malaltís, fatxenda, ignorant i arrogant em sento discriminat. Vexat. Atacat. I no m'agrada. I per això, ni que només fos per un dia, m'agradaria ser espanyol, sentir-me'n sense sentir urticària. Veure la realitat amb els seus ulls. Entendre-la. Entendre'ls. Descobrir què els fa estar tan inflats, tan orgullosos, tan segurs en la seva inòpia, però em temo que no en seré capaç. Cal ser d'una mena de manera, que deia el meu avi.