Ara fa uns dies el Carles em va passar un carro. Un d'aquells carros que s'enganxen a la bicicleta i pots passejar els nens còmodament. És de dues places i molt sofert. Un veterà d'hores i hores de rodar. Ells l'han fet servir diversos anys fent quilòmetres per vacances. Abans que ells, altres amics. I així anar encadenant persones, una rere l'altra, que no s'aturi la festa. Si una cosa té la colla de Castellar, és que gairebé tot es comparteix. Tard o d'hora et poden passar quelcom o tu mateix passes quelcom. Ja sigui perquè no l'uses, ja sigui perquè penses que l'altre en traurà profit. Compartir és estimar, diuen.
Així doncs, fa uns dies que tenim el carro i amb ell voltem de moment per Calders. La idea és fer quelcom de més per vacances però és clar, amb la Lali embarassada, l'autonomia es redueix.
Com deia doncs, aquests dies l'he provat pel poble i a més dels somriures que desperta entre els que ens creuem, veient el Berenguer escarxofat al darrera i a un servidor pedalant tot cofoi, també és un imant pels infants. Quan ens veuen ja s'acosten i amb una rialla d'orella a orella acaben pujant per fer un volt. Un volt que s'allargarà i que quan diem d'aturar-nos, perquè tot s'acaba, l'expressió del menut s'enterboleix i algun, fins i tot, acaba plorant. Més, més, més... És la novetat.
Asseguts còmodament al darrera, veuen desfilar els indrets tot berenant, mentre un ruc, jo o algú altre, els porta content i disposat. La seva alegria bé s'ho mereix.
Avui hem anat a veure cavalls amb un company del Berenguer. A mig camí hem vist un parell de conills que després de mirar-nos una estona, han fugit rabent. Als cavalls els hem portat pa sec i després hem tornat i altre cop, en aturar-nos i acomiadar-nos, les llàgrimes de tristor han aparegut. Però tranquil, demà més o sinó un altre dia. De debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada