Imaginacions

M'imagino Catalunya com el Titànic. Me la veig reposant silenciosa a milers de metres sota la mar. Sola. Desfeta. Rovellada. Mentre a dalt, a la superfície, milers de nàufrags malden per mantenir-se surant aferrats a les darreres despulles del vaixell. Deixalles que la glopada final no s'ha empassat. Les fustes es van xopant. Els plàstics esdevenen més relliscosos a mesura que les forces se'n van. Però aguanten. Lluiten.
Al mateix temps, enmig de tots els caps que sobresurten rere les onades i núvols de baf, barques i vaixells s'esperen ancorades. Xalupes ornamentades. Iots ben decorats, i en tots ells que estan poc ocupats, siluetes es dibuixen dalt d'un banc de pesca o bé d'un passamà brillant. Són personatges drets i isolats. Solitaris expectants mirant més enllà. A la mà un megàfon, això sí, cridant. Animant.
-Aguanteu, que ja bé l'ajut. El vaixell de salvament. Estic amb vosaltres. Us comprenc. Us entenc. Us estimo. -Rematen compungits. Però ningú pot pujar al seu luxós pescant, és privat.
De les seves barques arriben sons i aromes sorprenents. M'imagino en Duran, envoltat de sirenes mamelludes a tocar d'una taula ben carregada. Senglars, pollastres, cava i xampany. No s'està de res malgrat una llàgrima li rellisca galta avall per nosaltres. Per solidaritat. A tocar, barca amb barca, un president ben formós. Acotat. Mirant-se al reflex marí. Ja vinc, sembla que diu. Mirant aquí i allà. Indecís. Perdut. Cagadubtes.
Més enllà, una dama ben inflada i tensada recull peces que suren, d'algunes n'empenyent els seus ocupants desesperats i un cop preses, les amuntega al fons de la seva barca. Tot li és bo. Cal compartir, malànimes els diu.
I prop d'aquests, un parell de barques més austeres, plenes de forats i com pops, els seus ocupants tapen les vies d'aigua. Unes vies que bé tots ho saben no les negaran. Són més imaginàries que reals. Però la seva actuació lliga més amb el naufragi, cal ser empàtic. Cal ser proper.
Ben lluny, apartats, unes cuques de llum, unes fileres de barques il·luminades per un únic fanalet en cadascuna esperen ballant al compàs de les onades. Tenen molt d'espai, són els  que governaren temps enllà i que amb el comiat s'emportaren barques i barquetes. Tot s'ho quedaren. I només s'acosten per sentenciar, per postular. Massa aigua hi ha aquí, massa fred fa allà i marxen rabent altre cop.
Per acabar, a l'horitzó, fumejant, ja s'intueix el vaixell que ha respost a la crida. El vaixell salvador, malauradament és un buc de càrrega que anit s'ha disfressat d'iceberg i ara ve a pispar, car el Titànic, tant per uns com per altres, només és una oportunitat.