Les orenetes, vestides amb frac, volen atrafegades portant grumolls humits en un bec petit. Milers de viatges en pocs dies per fer una casa ferma, sotateulada. Poc després, quan el reclam sigui insistent, canviaran els grumolls pels insectes dels menuts. La prole mana. Mentre l'escena es repeteix, a peu de terra als camps ja rossos comencen a sonar els estossecs de velles segadores. Màquines titàniques que recorren el pla deixant rere d'elles una polseguera espessa i un terra espinós. Primer els camps de solell, més endavant els bacs. I enmig del pentinar continu, d'aquesta clenxa enorme, tractors troneres passen amunt i avall curulls de gra. En alguna rotonda, aquell gran invent francès, s'acumulen mans de blat, civada o ordi, és igual, tot fa relliscar si vas amb dues rodes. També sortiran les formigues, aprofitant el bé caigut del cel i ompliran el rebost al so de la música de la cigala. Fan equip. Una amenitza, l'altra abasteix. Maleït el que es va inventar allò de que es fan competència. Als bons amics d'arreu els surten enveges. Fora dels camps de blat els fruits van madurant als arbres. Nous, prunes, ametlles... encara van en camisa de dormir, només per dins, ja que és una vestimenta aquosa per sobreviure a la calor, però a finals d'estiu, picant l'ullet s'engalanaran amb fruit generós. Els agrada la calor.
I amb això, qui necessita de calendari? Qui necessita de notes a peu de pàgina? Amb aquest decorat davant de casa, obrint les finestres i observant, flairant, l'estació se'm fa present. Calders em parla a cau d'orella. Em parla de la terra i no puc més que estar-ne agraït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada