Una esquiada diferent

Ahir vaig xalar com un infant amb sabates noves. A la tarda, quan el sol començava ja la seva davallada vers ponent i el fred era més acusat, vaig prendre els esquís i la determinació. Feia anys que m'ho rumiava, cada cop que nevava. Era una d'aquelles espinetes clavades ben endins. Volia baixar fins al meandre del riu i pujar al castell de Calders amb esquís. No ho sé, és un indret que em té encisat. Embruixat diria. Hi he pujat desenes de vegades i sempre, des d'aquell turó solitari, somnio amb mil aventures mentre gaudeixo de les seves vistes precioses. Si tanco els ulls i el vent bufa, sobre Santa Maria les noto. Les sento.
La seva història m'acompanya durant l'ascens i un cop a dalt, tot es precipita. Els racons que té em parlen de personatges i vides allà transcorregudes. Les parets esfondrades només ajuden a augmentar-ne l'encís. L'herbassar que tot ho cobreix la màgia. Les runes disperses l'èpica dels castlans. Sé que la meva imaginació vola més enllà de la realitat. És poc més que un castell menor de la marca i pocs episodis rellevants de la història s'hi varen produir, però m'agrada imaginar-me'l com el centre d'una època convulsa, amb gent aferrada al turó, a l'ombra de la seva protecció i guerrers ferotges i cruels abillats amb armadures lluents. Somnio. Ja ho he dit.

Hi he pujat amb sol, amb vent i pluja i ara també amb neu. La sorpresa ha estat que els camins amb neu es desdibuixen. Els arbres i matolls vinclats, sembla que acotin el cap al meu pas, amaguen els senders habituals i en un escenari de cop i volta desconegut, maldes per trobar el camí. Una altra manera de descobrir el castell. Cansada però. Sota els esquís se'm feien uns pams de neu generosos i sovint em trobava en un camí tallat. Al final però he fet el cim. Al final però, des de dalt del turó mirant a ponent, he parlat fluixet als meus personatges. Els he honorat.