Qui és l'enemic?

Hi ha institucions intocables. Hi ha organismes per sobre d'altres. Hi ha persones superiors i no parlo ara del quequejador, hemofílic i faldiller trempat de sang blava, parlo dels guardians. Dels salvadors. Dels repartidors de justícia. D'aquells de qui se suposa que en cas de necessitat, ai las! es treuen l'abric i te l'ofereixen a risc de refredar-se.
No temeu! Àvies desvalgudes, orfes desorientats, pares astorats, nens i nenes espantats, no us preocupeu, que hi ha qui vetlla per vosaltres, pel vostre bé. Res heu de témer... O sí. Ves a saber.
De xic m'inculcaren que la policia tenia per missió protegir la gent. Garantir els drets de tothom. El cel·luloide m'ho recordava, ara sí ara també. I bombardejat amb tanta dialèctica de la seguretat, amb tanta llagoteria policial, m'ho vaig creure. Ves sinó, innocència infantil. De xics som modelables, tenim esperança, som confiats. Encara no estem avesats als alts i baixos d'aquest món. Amb el temps i les històries viscudes però, aquella bona fe, aquell creure en un cos, esdevingué primer incredulitat, després escepticisme, ara desconfiança i terror.
La veritat és que són faves comptades. Titelles en mans d'altres. Mers baules d'organigrames. Els de baix, guiats pels de dalt i els de dalt, pels bancs, i punt.
La fal·làcia de l'ordre i la justícia desapareix quan apareixen els interessos econòmics i aquests guien l'acció dels dirigents i de retruc de la seva mà executora, la policia.  A València s'han excedit. A Barcelona es van excedir. Arreu, campen com volen. I ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar? Veurem qui rebrà dels seus excessos. De moment els vianants i els estudiants.
És clar que hi ha seccions, departaments i altres que potser, encara, són tal o Pasqual... però aquells goril·les que tenen enllaunats dins de furgonetes a punt per a l'assalt enfront de qualsevol indici de dissidència, d'opinió, de criteri, no són més que titelles a mans de dirigents ben peixats i amb uns objectius clars. Aixafar. Intimidar. Dominar. És cert que l'home que salta garrot en mà a enfrontar-se a xavals d'institut, no és del tot culpable de la seva acció. Ell s'allistà per això, per colpejar, intimidar, coaccionar, aterrir. Les seves virtuts o destreses no passen per altres camps i la seva major tasca, la seva vàlua i  per això el contractaren, és passar-se hores i hores en un gimnàs llòbrec, sense finestres, amb l'única companyia d'un mirall, aixecant pesos i més pesos tot delectant-se per aquelles protuberàncies que li surten al braç, aquella deformitat temuda, esbufegant, esperant el dia que orgullós, amagat rere un casc i protegit per una llei que el fa intocable, podrà perseguir a qualsevol que es posi al seu davant i colpejar-lo de manera sanadora. De manera didàctica.
La seva llei és la força. la testosterona, la ràbia. El seu cervell és lluny, en despatxos de bancs i grans empreses i ells, xaiets, forts físicament, castrats de ment, dòcils si els prometen gresca, obeeixen sense escarafalls les ordres rebudes i acaben amb tot allò que se'ls posa al davant, sigui àvia, pare, mare, nen o nena. És igual, no tenen temps ni matèria gris per discernir, per raonar. La raó l'hem de cercar més enllà.
Els goril·les fan ràbia. Són censurables. Són irritants. L'enemic però, és més lluny, movent els fils, fent anar els engranatges. Islàndia ens donà certes pistes. Guaitem-les doncs.