Sant Pol es desfà de l'estanquera. Després d'obligar-los a posar-la, anit va cremar. Uns desconeguts. Encaputxats solen dir en aquests casos. Sona més ferotge. Més mesquí. Per atemorir segurament. I ràpidament, des de l'ambaixada espanyola a Catalunya, dit de manera col·loquial la Delegació del Govern de l'Estat, ja corren a esmolar les ungles i ensenyar les dents.
- Ultratge! Insult! Provocació! El llençol ha d'onejar. Peti qui peti. Blasmen indignats. Restituïu-la. Cal que de nou l'Estat sigui present a terres catalanes, ja sigui amb suposats drapots ignífugs, ja sigui amb més presència de colpeja adolescents - policia nacional- o bé d'enciams - tot per sa pàtria-.
Sibil·linament, aquests que ara clamen als quatre vents que són tant catalans com espanyols, els que ploraren per la mort del coix de Palomares, com en una paret de maons mal cimentada, ens van desmuntant implacablement tot allò que ens diferencia. Allò que ens defineix i ens reforça.
Els que governen amb barretina poc hi poden fer o hi volen fer, giren la vista i entonen la Santa Espina tot xiulant. La bótox i el sopes trinxen l'essència catalana via tribunal. Acatarem la sentència mentre ens sigui favorable, clamen també. Comencen per la perifèria, València i les Illes, i poc a poc aniran fent la pinça. Tenen un pla clar i estudiat. L'oncle Felip els guia.
Per ells, pel seu quefer mesquí, traïdor, premeditat, cruel, colonialista i prepotent, no una, mil estanqueres haurien d'il·luminar les nits catalanes, talment com si s'avancés la nit de Sant Joan a aquestes dates de febrer, perquè la seva desaparició, serà la nostra salvació. Releguem-la als càmpings de platja o bé als partits de l'espanyol, prou espai trobaran, però anihilem-la dels consistoris democràtics. Votem-ho!
Ells, no us enganyéssiu, no ens volen. Només volen allò que produïm. Allò que construïm i que com simples trilers, on és la boleta?, ens prenen el que és nostre i després de marejar-nos amb promeses i afalacs, paraules nobles i programes de concòrdia, ens deixen escurats i nus, sense res més que paraules buides i un sentiment de rucs inabastable. I si veritablement ens volguessin, perquè realment es creguessin allò de l'Espanya plural, què voleu que us digui, que per passar nits avorrides, prefereixo triar-me l'acompanyant.
Via fora els adormits!
Sibil·linament, aquests que ara clamen als quatre vents que són tant catalans com espanyols, els que ploraren per la mort del coix de Palomares, com en una paret de maons mal cimentada, ens van desmuntant implacablement tot allò que ens diferencia. Allò que ens defineix i ens reforça.
Els que governen amb barretina poc hi poden fer o hi volen fer, giren la vista i entonen la Santa Espina tot xiulant. La bótox i el sopes trinxen l'essència catalana via tribunal. Acatarem la sentència mentre ens sigui favorable, clamen també. Comencen per la perifèria, València i les Illes, i poc a poc aniran fent la pinça. Tenen un pla clar i estudiat. L'oncle Felip els guia.
Per ells, pel seu quefer mesquí, traïdor, premeditat, cruel, colonialista i prepotent, no una, mil estanqueres haurien d'il·luminar les nits catalanes, talment com si s'avancés la nit de Sant Joan a aquestes dates de febrer, perquè la seva desaparició, serà la nostra salvació. Releguem-la als càmpings de platja o bé als partits de l'espanyol, prou espai trobaran, però anihilem-la dels consistoris democràtics. Votem-ho!
Ells, no us enganyéssiu, no ens volen. Només volen allò que produïm. Allò que construïm i que com simples trilers, on és la boleta?, ens prenen el que és nostre i després de marejar-nos amb promeses i afalacs, paraules nobles i programes de concòrdia, ens deixen escurats i nus, sense res més que paraules buides i un sentiment de rucs inabastable. I si veritablement ens volguessin, perquè realment es creguessin allò de l'Espanya plural, què voleu que us digui, que per passar nits avorrides, prefereixo triar-me l'acompanyant.
Via fora els adormits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada