divendres, 17 de febrer de 2012

Las Vegas Casino Europa Barcelona Madrid

Què voleu que us digui, potser és retrògrad, mancat de visió i immobilista, però els cants de sirena del ianqui forrat de Las Vegas que vol instal·lar un macrocasino a l'Estat, no m'atrau per casa nostra. No ho sé. Em sembla que serà una errada acceptar aquest gran negoci. Vaja, la xocolata del lloro. Fa pudor.
Sí, d'acord, parlen de milers de llocs de treball, milions d'euros - encara que em sembla que la majoria aniran a parar a les mateixes mans i tots sabem a quines, com sempre - i no sé quin bé més de Déu que se m'escapa, però no sé si és el desenvolupament que vull pel meu país. No sé si me la vull jugar. És un model que em sembla a priori poc sòlid. Desesperat. Atzarós.
D'altra banda diria que si realment és bon negoci tenim mala tela al teler. Competim amb Madrid. La capital. La nineta dels ulls dels governants. Per tant faran mans i mànigues per quedar-se'l, com el tema del tren i corredors ferroviaris i hòsties amb vinagre. I si tenim alguna possibilitat, malfiem-nos-en. Res ens donen de l'àrid altiplà central. El súmmum serà que la banca guanya sempre, bé Madrid. Tant si el tenim aquí com sinó, ells s'emportaran una part o la totalitat del pastís, via impostos, per exemple o bé turistes d'arreu del món que passaran per Barajas, és clar. En som de desgraciats. A més si es queda aquí, el problema serà que no tindrem diners per les infraestructures, com l'enllaç port amb tren, avió amb tren... ja que això depèn de Madrid i agradi o no, ens fan boicot. Maleïts espanyols.
Els promotors ja venen amb un reguitzell d'exigències i els d'aquí, que diuen blanc, pensen negre i fan gris, depenent de si estan a Barcelona, Madrid o Europa, ja comencen a regatejar tot ensumant-se la morterada que s'emportaran.
Em recorda èpoques de diner fàcil, quan sota la promesa de guanys de manera immediata, s'empenyorava el país, es trinxava el territori i s'hipotecava el futur amb l'agreujant que els que varen hipotecar, prestar, especular, ofegar i provocar la crisi, han marxat amb les butxaques plenes i ens han deixat un país malmès, esquinçat i agonitzant. Malgrat soni a tòpic aquí no tenim la cultura d'Islàndia, on banquers i polítics acaben a la presó per mala gestió sense manies, per tant, fins que no passem comptes, potser que no ens llancem a més aventures faraòniques sense cap assegurança, via patrimoni dels promotors, via responsabilitat civil dels polítics, via el que sigui.
Si es volen llençar a la piscina sense referèndums en temes de tal envergadura, perquè és un tema prou gran per parlar-ne i que canviarà la imatge del país, que garanteixin l'èxit i el benestar del país personalment.  Amb nom i cognoms i després en parlem.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Per mi ja se'l poden confitar. Un negoci no és només uns quants llocs de treball, també és imatge i valors. I no m'agrada tot el que es mou al voltant del joc.
I a més a més pretenen saltar-se el marc jurídic del país. Ni pensar-hi. La situació és desesperada però no cal abaixar-se els pantalons. Resistirem.

Anònim ha dit...

Segons directe.cat la prohibició de torejar podria decantar el projecte cap a Madrid... Doncs fantàstic. No podem canviar èxits col·lectius ( toros, prohibició de fumar, llengua? ) per cants de sirena.
Bye, bye, mister marshal!