Instants robats

Amb el fred, la fred com diuen cap al nord, ve de gust quedar-se a casa. Escalfar aigua ben calenta per fer un te, gairebé fins a bullir i amb el nas enganxat a la finestra, notar aquella fredor dolça que s'escampa per tot el cos i veure com el món s'atura i el gebre s'escampa.
A l'altra banda cases fosques i silents, escopint bafarades de fum cap al cel, ocells immòbils als fils de telèfon, aire calmat i cotxes passar de tant en tant. Ja poden fer el què vulguin a fora, que res millor com a casa, al caliu de la llar. La caldera rondinant al pis de sota, cremant per escalfar. Mentre, el fill gaudint d'una migdiada ben merescuda. I les mans ben afermades a la tassa, intentant prendre fins a l'últim alè d'escalfor i a xarrups petits, gairebé només sonors, anar buidant el seu contingut calmosament, perdut en els pensaments.
De fons qualsevol peça de música. La primera és escoltada, posada amb interès, escollida entre un munt, després, que soni, ja no li pararem esment, serà només un compàs agradable que acarona els pensaments. Els ulls assedegats de fred, de paisatge hivernal que contrasti amb l'escalfor del cos i la fredor del nas i el front.
Fins que tard o d'hora, un soroll ens tornarà a la realitat, un gemec despertat i de nou activats, a respirar. Perquè gairebé ens n'havíem oblidat.
I el xic menut rialler, de mirada interrogant, ens cridarà, ens reclamarà. Deixarem la tassa sobre la taula i agraint aquests parèntesis en la jornada, tornarem a reviscolar-nos i a donar. Perquè ser pare també té això, esgarrapar instants per a l'egoisme a un dia qualsevol per poder oferir sempre el millor.

Al pot petit hi ha la bona confitura

Aquest cap de setmana sembla que ens podem preparar. Fred, fred i més fred. Però és el què toca. Al gener, si no fa fred, no és gener. I de neu, encara gens, només d'artificial i acotada a certes pistes.
Haurem d'esperar.
Però mentre esperem, la Ferri ha fet anys, uns quants. Res, canvi de desena i tots que ens hi apropem. Un de pelat, quaranta i remeno. Tots estem igual. L'esperit jove i les idees eixelebrades, només faltaria, però de canes cada cop més, prou per començar a buscar el negre sobre blanc i els solcs, aquells caminois a la pell abans interessants, ara esdevenen els altiplans aïllats. Però és la gràcia. Veure'ns amb ulls d'altri. Veure'ns canviar.
Fa anys, fem anys i és el què compta. Anar-los veient caure, anar-los vivint junts i anar explicant cada cop més anècdotes tot fent bullir l'olla. Perquè amb el temps, el què abans era un molt, ara és més i la Ferri n'és experta. I preparem-nos, perquè sempre ha estat d'extrems i on tothom hi veia poc, ella ho veia tot. I això la fa especial, això la fa ser el què és. A més d'un gran cor. Semblaria massa tot veient el continent, un pot petit, força petit, poc menys d'un pam, xic, xic. Qui ho diria del contingut. Però la física és misteriosa i ens parla de forats negres que engoleixen matèria, de petits espais obscurs.
I mentrestant, què hi farem, a esperar que nevi i si a la Ferri els genolls li responen, anar a esquiar, què sinó? Compartir temps i espai amb els amics, amb els vers amics. Que és el que ningú no ens podrà prendre.
I que duri.

El gato al agua...

No n'hauria de fer cas, ho sé. Es surten amb la seva si els mires i t'enfades, ho sé. Però vull parlar-ne, vull dir quatre coses. Com ells tenen la llibertat de llençar deixalles a través de la pantalla, vomitar odi a través de les ones, jo tinc el dret a la rèplica, el dret a, des d'aquí, recollir el guant i acceptar el repte, oferir resistència.

L'afront és el seu joc, és el seu quefer. El presentador crea uns debats on hi pren part activa, on s'alinia amb certs postulats i riu les gracietes del feixista de torn. Fill de pare periodista o escriptor d'anuncis de burdells, és igual. Repetir una mentida, fins que sembli veritat. Bubons plens de pus, nòduls verdosos, polls transmissors de malalties, intoxiquen talment com les puces de les rates de l'època medieval. Creen un discurs únic, s'envolten d'acòlits i argumenten sense oposició. S'aplaudeixen els acudits, es piquen l'ullet a cada bona pensada i somriuen melosos a cada insult. Només algú de pensament diferent és convidat, algú isolat que queda aclaparat pel front hostil que es troba al davant. Insulten a tort i dret i descaradament no amaguen ni els colors ni les sigles. Orgullosos fills de pell de brau.

Després postulen sobre la llibertat i a mesura que el programa avança i les copes de vi es buiden, ens regalen minuts de frases èpiques, de discursos pretèrits i dictatorials, sempre adornant-ho tot amb dosis de condescendència i afegint mots ensucrats entremig de tant de fem.

A vegades il·lustres convidats catalans els fan costat, llavis molsuts, nus integrals o veu de gall insultant expliquen la seva realitat, una realitat irreal. De gent que no surt al carrer, que volta poc i veu menys o veu el què vol.

Dels missatges que reben podem veure'n l'audiència que sedueixen. Poetes de portes de lavabos, abonats dels calendaris de Pirelli, ensumadors de places de braus o capellans de llargues mans. El bo i millor de l'estat, de ments obertes i lluents, capaços de dialogar, tolerants i il·lustrats. Cervantes en potència.

Possiblement caldria fer servir les seves eines, les d'aquest estat i aplicar al programa la llei de partits i la d'estrangeria. Per incitar a l'odi, a la violència, al mal rotllo i a la ignorància. A la presó i després, a remar.

Però ja se sap, tenen la llibertat de dir i fer el que pensin, mentre no siguin bascos o catalans.

Algú ho havia de dir i com m'he desfogat.

De pirates d'aigua dolça

No m'enganyaran, no. Els pirates existeixen i no em refereixo als de Somàlia o d'allà baix. Parlo dels d'aquestes latituds. El problema és que costa un xic més reconèixer-los. Cal estar-hi avesat, però després de parlar-hi una estona, els clisses. La majoria no porten pedaç a l'ull, tampoc una pota de pal i de lloro, tampoc, si el tinguessin el rostirien i muntarien una paradeta de delicatessens. No, senyor, no. Van més discrets i munten dinars.

Els que m'he trobat se t'acosten molt al parlar, com si et fessin confidències i et tracten com a un fill, malgrat l'edat. Cada mot et colpeja la faç de manera embafadora i al cap de poc, ja et deixen caure el producte, l'oportunitat.

Tenen la solució per a tot, enlloc hi ha problema i t'ofereixen tot el què vulguis. Però desconfia'n. T'estan ensabonant. Volen que et creguis especial, que et pensis que et tenen en consideració, però quan abaixis la guàrdia, si poden, ja t'hauran encolomat un pis, un rellotge o un país. És igual.

Són venedors nats. Tot es ven, tot es pot vendre i tot té un preu. Busquen el millor postor i si t'ho ofereixen per 10 és perquè a ells els ha costat dos i encara en trauran cinc de regal.

Pops de les finances, tenen tentacles arreu i el seu coixí els permet esperar. Dies, mesos, anys o que els bufin vents més favorables. Vents més emparentats. I malgrat els coneixes, malgrat saber qui són, és difícil destronar-los. Tot està muntat perquè triomfin. La maquinària judicial està feta a la seva mida i tenen els millors assessors. Difícilment els atraparàs. Ja pots tenir la raó i el dret, que dins la subjectivitat d'aquest món, ells tenen la veritat a mida o se la fan.

Sempre se'n surten i els demés, a trampejar, però no del seu estil, sinó de l'anar fent, perquè és com tirar pedres al mar, desfoga, però de poc serveix.

Però hi haurà un dia, no sé quan, que de bitllets s'ofegaran o de totxos s'esclafaran. Un dia, no sé quan i potser, només potser, ho veuré.

El llenguatge no verbal

Que poc que en sabem. Que poc que intuïm.
Sembla que hauríem de saber, hauríem d'estar preparats per, però a l'hora de la veritat no deixem de ser com els altres. Com en les altres feines. Tenim més capacitats o menys, tenim més coneixements o menys i en base a aquests podem arribar a transmetre'ls més o menys i a vegades, podem tenir més connexió o menys amb alguns infants. Amb d'altres sembla que una capa impermeable els cobreixi. I malauradament no som aquells personatges fantàstics, aquells docents capacitats i plens d'aptituds que llegeixen entre línies, que tenen amplis coneixements de tot, des de matèries d'aprenentatge a conductes humanes o al llenguatge velat dels éssers. Som educadors, però plens de mancances i a vegades, ens passen coses al davant que no sabem desxifrar.
Potser ningú ho sabria però se'ns pressuposa aquesta habilitat, malgrat aprenem també amb el dia a dia, malgrat cada infant és diferent. I passa algun dia que tens un infant al davant singular i intentes llegir-lo, intentes desxifrar el llenguatge corporal, ja que poques vegades s'expressa oralment allò que es pensa o creu i fas mans i mànigues per entendre el què passa. Però a vegades ets incapaç de perforar aquella cuirassa i demanes ajut, de psicòlegs o companys i intenteu esbrinar el perquè de tot plegat i descobriu que no en sou capaços. Que com una fruita madura necessita temps o potser, només, la persona adient i anys després, de casualitat, descobreixes que aquell infant passava el seu infern i que era incapaç de dir-t'ho i que tu, aquell que hauria d'haver fet més, tot i que saps que vas fer el què vas poder, no vas poder arribar a l'ànima del problema. I l'infant va patir. I la seva vida va ser un calvari i ningú en sabé res, ni amics ni família ni companys o mestres. Un silenci total.
Però un dia, descobreixes la negror del seu passat, d'allò que veié o patí i comences a lligar caps. I comences a descobrir que no tots els pares es mereixen ser-ho i que no tots els infants tenen una infància dolça i despreocupada, fins i tot aquí, ves qui ho diria. I potser, només potser, esperes que el què has après, que és poc i dolorós, serveixi perquè un altre infant no passi pel mateix i comences a analitzar-ho tot més fredament, sabent que les males persones no només són a les pel·lícules, potser també algun infant hi conviu. De poc serveix, poc consola, però és el què hi ha.

Telèfons...

I poc més a dir...

242.61.08 , 242.61.08

242.61.08 , 242.61.08 ... Fa temps, una germana del meu avi, d'aquelles que veies més que a cosins del costat de casa, un dia que l'anàrem a visitar ens va repetir vàries vegades el seu número de telèfon. Potser no massa, un parell de vegades i ens el va escriure amb retoladors Velleda a la pissarra que tenia i que després no podia esborrar.
En aquell moment no li vaig parar massa esment, el just perquè veia que li feia il·lusió que li repetíssim el número, tot i que érem poc més que uns marrecs, però com que ens l'estimàvem molt, doncs a repetir el número per no decebre-la.
Al sortir d'aquella habitació vaig pensar que era una feina inútil, que només creuar la llinda de la porta ja se m'hauria oblidat, però uns trenta anys després i sense haver-lo fet servir mai, encara el recordo. És com una cantarella. Penso en el pis de Barcelona i automàticament em surt el número.
No fa massa vaig voler comprovar si existia un abonat amb aquest número i la veritat és que algú, una veu masculina, em respongué de l'altre cap de fil, però no fou la meva tia, per sort, perquè fa anys que és morta i m'hagués fos. Tot i que diria que em respongueren des del pis, diguem-n'hi intuició.
Aquesta memòria selectiva em fa rumiar de com n'és de curiós el pensament humà. Com es queda amb certs detalls que a primera vista semblarien sense importància i després els recordes una vegada i una altra, sense cap sentit, només com un acte reflex per sempre més. Petites coses o situacions que en aquell moment no et semblen gens interessants, però que el temps s'encarrega de fer especials.
Qui sap què recordarà el Berenguer d'aquí uns anys d'aquests dies de vacances o del dia a dia i què m'explicarà. Recordarà el Pare Nadal que li va regalar un camió a Fillols? O bé el rei negre que va venir a casa? O qui sap si se'n recordarà d'avui a la tarda, quan hem estat jugant i passejant per Sant Amanç? No ho sé, però serà divertit veure què selecciona la seva ment amb aquella mirada interrogant i el somriure trapella d'infant.

S'han acabat les festes...

L'endemà de la nit màgica et lleves més neguitós, alhora que esperançat. Sembla que els has sentit, que qualsevol espetec llunyà o frec suau ha estat degut al seu pas. A la seva visita. I corres com un esperitat cap a l'arbre o al pessebre o a sota la taula, és igual, qualsevol lloc és bo per deixar-hi regals i ells ja saben on mires aquell matí.
I d'entre una pila de regals, perquè tothom està en contra del consumisme però gairebé tothom té algun regal, busques el teu. Ja se sap, qualsevol excusa és bona, jo no ho faria però els petits de casa... o des de sempre els pares... o un dia és un dia... i de quatre grapes hi caus, a fer regals. Ves què hi farem, som animals de costums i les necessitem.
Uns seran ben cars, que el preu pugui tapar forats del cor; d'altres seran ben simbòlics, perquè cal fer alguna cosa, malgrat tot; els més preuats, de cor, qualsevol cosa, qualsevol detall i els menys nombrosos una conversa, una trobada, un xic de caliu i fins i tot, me'ls descuidava, n'hi haurà per netejar consciències, compensatoris. Regal per a tots i tothom, regals medicinals.
I és clar, per aquestes dates tots estem més receptius, malgrat l'agnosticisme que impera. Qui sap si el fred ajuda més a les trobades íntimes o el bombardeig mediàtic t'encamina a estimar, a recordar o a fer balanç... però sigui com sigui són dates ensucrades, dates meloses i empallegoses que fan que surti el millor de cadascú, a pesar de cadascú. I aquests dies molta gent passeja amb un somriure estúpid a la cara i el cap ple de pardals, però està permès, són les festes.
Potser però, el millor a l'hora de fer balanç no seran els àpats insultants, mentre es parla de solidaritat amb encara el regalim de salsa a la comissura dels llavis. Tampoc els regals opulents que no ens podem permetre ni necessitem però fem, ni les il·lusions malbaratades en números de loteria que ens ajudin a canviar una vida que no volem però no ens atrevim a canviar. Potser i només potser agrairem aquestes festes religioses que no ens creiem, perquè ens hauran permès guanyar temps amb aquells que de veritat volem. Diguem-n'hi família, amics o coneguts, és igual, cadascú coneix els seus.
Només per aquest detall, per aquests moments robats a l'oblit, pel temps guanyat amb els amics, la conversa o el somriure d'aquell parent, ja val la pena passar per tot el tràngol del Nadal, si més no mentre encara trobem els detalls. Perquè el Nadal, no deixa de ser un munt de detalls.
Temps pels qui estimem i amb els qui estimem.

I el seu mal és el teu

I el seu mal és el teu. I la seva pèrdua és la teva. T'agradaria evitar-li tot dolor. La primera febrada, el primer antibiòtic, la primera pèrdua. Voldries que fos a tu, que tocant amb la mà al seu front, com per art d'encanteri, captessis tot aquell dolor, tota aquella pena i te l'emportessis tu. Perquè et veus més fort, et veus més capaç, però descobreixes que la teva solidaritat, el teu amor, no es pas desinteressat, no és pas gratuït, perquè el seu dolor és més fort que el teu - i et fa més mal - i egoistament prefereixes patir tu que veure'ls patir, perquè tampoc saps massa què fer i creus que potser, només potser ho portaries millor. O si més no podries saber què sents i no hauries d'esbrinar, indagar, desxifrar, allò que tant costa, descobrir què sent o pensa algú sense verbalitzar-ho, sense sentir-ho a viva veu.
I quan el fill plora voldries plorar, voldries emportar-te tot allò que l'amoïna, però ha de passar-hi, s'ha de fer gran i tot ajuda a créixer, encara que et pensis que aquella nit llarga en vetlla serà massa o potser és més del què et penses, però després descobreixes que de nits en vetlla n'hi haurà moltes i de pèrdues més. I que tothom, tots aquells que tenen fills o pares, han passat pel mateix i malgrat creure't únic saps que n'ets un de més, però el teu dolor, el teu mal, per ser teu et sembla més fort, més punyent i per tant més dolorós.
Perquè som egoistes, perquè som persones i vivim l'instant i el mal de l'altre, si no és proper, amb l'arreveure se'n va. Condició d'home, condició de persona.
I quan et toca de prop penses en els altres, en els que hi han passat i se't desperta un sentiment de proximitat i enyores les paraules no dites, els gestos continguts, però és massa tard i decideixes anar fent.
Viure els teus mals i les teves pèrdues i et promets que a la propera... mai se sap, però segur que sí, segur que hi seràs més.

Vora el foc

L'aire fred i el foc viu. La conversa flueix fàcilment, aprofitant el caliu que ens servirà per coure quatre talls de carn, mentre una ampolla de vi es va buidant lentament tot acompanyant cada mot. A petits glops, xarrups pràcticament, només per ajudar a assaborir l'instant amb tots els sentits, moment per a confidències i banalitats. Una vetllada de contrastos, al tacte, escalfor a una banda i fred a l'altra, de resultes esgarrifances; flaires que ens visiten ara sí ara també, mentre un vi amb cos carregat de matisos ens promet una vetllada melosa i llarga; el crepitar del foc acompanya els mots, els arrossega. Poc veiem, no per la manca de claror, més per la dificultat d'allunyar la mirada d'unes brases rogenques que ens captiven com un cant de sirena. El foc ho és tot, la companyia és més.
I la llengua es deslligarà i l'amic ho serà més, i el què avui ens diguem a cau d'orella serà per nosaltres, només per ser escoltat ara i aquí i els mots no s'aferraran, sinó és per una mandra dolça a una gola destapada. Després, un cop la feina arribi, un cop la pressa de l'àpat urgeixi, anirem abandonant aquest estat però dolçament, amb encara alguna conversa per acabar i l'ànim afable ben despert.
Cap d'any pot ser un cas. Només cal foc i amics. Qualsevol dia pot ser-ne un altre. Només cal trobar-se a punt per deixar lliscar el temps, per abandonar-se a l'instant i gaudir del moment.
Les festes de Nadal són això, temps i amics, amics i ganes de trobar-se. I només cal una excusa per seure al voltant del foc i deixar-se portar, trobar-se en essència.

El govern dels millors... per a qui?

Finalment, gràcies al nomenament dels consellers, podrem intuir cap a on anirà realment aquest nou govern.
Per exemple, de nacionalista poc, si és que creiem que ser nacionalista és sinònim de defensar la nació, incloent-hi demanar cap on es vol anar, fins i tot si és un hipotètic alliberament nacional, ja que de consellera de justícia s'ha posat una dona que va portar a la fiscalia les consultes per a la independència d'Arenys, unes consultes que sense ser coercitives permetien als catalans expressar la seva voluntat lliurement.
Tampoc crec que es faci molt pel català, ja que si mirem qui serà el seu representant de cultura, veiem que és algú que apostava per la presència del castellà a la fira de Frankfurt, aquella fira on la cultura catalana fou la convidada i que sent un gran aparador per a la difusió internacional de la llengua del país, s'intentà posar-la en segon terme, car amb el castellà no pot competir - no siguem il·lusos - traient-li protagonisme. També té el mèrit de ser un dels principals valedors d'aquell Fòrum de les Cultures, sí, home, allò que es féu en aquella plaça deserta de Barcelona, aparcament de busos ara i delegat general de l'SGAE. Un gran fitxatge.
Un altre personatge interessant és el de Salut. Un personatge que prové de la patronal de clíniques concertades que a més a més va estar imputat per un cas de frau en subvencions estatals i que se'n sortí perquè el delicte havia prescrit. És a més a més partidari del copagament i la carmanyola entre d'altres mesures. Déu n'hi do.
I què en podem esperar del de família, en Josep Lluís Cleries, antic president de la comissió arxidiocesana per a l'acolliment, les celebracions litúrgiques i la informació religiosa durant els Jocs Olímpics i Paralímpics a Barcelona i coordinador de l'Aplec de l'Esperit Sant dels Bisbats de Catalunya i Balears? Res de nou. No és una gran sorpresa aquesta elecció, tot i que m'hagués agradat algú que se li pressuposés una visió de la família menys estereotipada, més real.
I per acabar, de la d'Educació... bé, Ensenyament, que tot canvia, només que és una defensora acèrrima de les escoles concertades. Ja anirem veient quina xarxa potenciaran i cap a on anirem.
Aquests són alguns dels exemples dels que menaran el país. Estarem a l'aguait, però de totes maneres tampoc ens queixem massa, és el què hem escollit - m'incloc com a part del país, no perquè els hagi votat - i ens ho mereixem... o no. Temps al temps.