Comencem a la Llar

Ha plogut força des d'aquí

Acabo de deixar al Berenguer a la Llar. L'he deixat allà, amb els seus companys, recollint fulles tot alegre i quan la mestra ha dit que queien fulles ell ha dit somrient; la tardor.
Què caram i no me n'he pogut estar. Per sota del nas se m'ha escapat un somriure. I és clar que n'hem parlat, d'algun lloc o altre ho treu, però em fa gràcia la manera de compartir allò que sap, com si fos un tresor. Sense pretensions.
Avui, de bon matí, ha començat aquesta setmana a la Llar i no l'he pogut acompanyar cap dia, ja m'ha dit: anem a la llar amb bici? Se'n recordava que li havia promès feia dies. I jo, si no plou, li he dit.
S'ha llevat de la migdiada cofoi i en un tres i no res ja era a punt per a marxar. Anant amb bici ens hem creuat amb el Leandre, qui treballava a una teulada de Calders i seriós, quan hem començat a parlar, ja m'ha dit, tot i que n'està força d'ell: Anem? Marxem? Tenia cuques.
Quan hem arribat tots els nens i nenes de l'escola - quatre, literalment - recollien fulles en un cabàs i ell, que no sabia de què anava, el primer que ha fet és abocar-lo juganer, però de seguit han començat a recollir-los tots de nou tranquil·lament, explicant-li el què feien. Sense escarafalls. Fem feina, li han dit.
A vegades hi ha a qui li costa veure créixer els seus fills. Veure'ls passar etapes. Potser perquè veuen que passen les seves o qui sap si per por de perdre's aquells instants. Per a mi però, cada etapa és un goig. Frisava per acompanyar-lo a la llar. Per anar-hi en bici. Per ser-hi. Per ajudar-lo a penjar la jaqueta i la bossa, com també friso per ajudar-lo amb els treballs d'aquí a uns anys a l'escola. Vull ser-hi. Potser hem deixat tanta gent pel camí que cada pas, cada etapa, és un guany. Un altre moment que he pogut compartir amb ell i amb aquest anhel, amb aquesta il·lusió, vull ser-hi i ajudar-lo a créixer dia rere dia. Compartir el seu present per tenir un passat plegats i el futur, ja ho anirem veient.