El meu Everest

Fa temps que vaig a la muntanya. Fa anys les prioritats haguessin estat pujar un cim o altre, pujar una muntanya o baixar-ne una altra, tothom té reptes i amb el temps, com tot, les coses canvien. I el més gros és que mai ho hagués dit.
La muntanya m'agrada, m'apassiona i em sedueix molt, però a la balança ja no és el que pesa més.
Un dia m'explicaren d'un que acabat de ser pare va marxar a fer l'Everest o el Nanga Parbat, no ho sé i ho veia lògic. Poques vegades pots fer el salt, pots anar a aquests llocs i si trobes la manera i el moment, l'has d'agafar al vol, però ara porto ulleres diferents. Els vidres polaritzats.
Qualsevol lloc que esdevingui risc, que esdevingui un repte massa gran, que anys enrere hagués corregut sense ni pensa-m'ho, ara no. Ara ho veig diferent. Les prioritats canvien.
L'Everest el tinc a casa. És xic però m'omple igual. El dia a dia, veure'l créixer, veure'l equivocar-se i aprendre, somriure, plorar o parlar. És l'Everest que vull viure cada dia i només la possibilitat de perdre'n un corriol, un sender, fa que vegi les coses diferents i l'òptica canvii.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys tornaré a cercar l'Everest - qui diu Everest diu Ítaca - però de moment, el canvi no em treu el son, tot i que m'admira ser-ne conscient.
Anirem fent allà on ens sentim prou segurs per l'endemà, com cal, donar de péixer, explicar contes o besar la ferideta de la caiguda. De moment, el repte és a casa.