Adéu Sant Vicenç ( o més ben dit, arreveure... )

Passo pàgina. Després de cinc anys a Sant Vicenç, ahir em van dir que em donaven la Comissió de Serveis que havia demanat i que aniria a Mura. I em fa il·lusió, molta il·lusió i perquè no, un xic de por. És un repte. Un canvi, d'escola gran a escola xica, molt xica.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç arribava després d'uns anys voltant, pocs, fent de substitut i durant la meva estada a l'escola vaig treure'm les oposicions, he tingut un fill, s'ha mort el meu pare i la sogra i durant uns anys he estat regidor del meu poble. Déu n'hi do de les coses viscudes. Per tant, Sant Vicenç anirà lligat a molts moments importants de la meva vida a part de la feina, alguns d'alegres i d'altres de tristos. Molt tristos. I en general m'hi he sentit bé, recolzat. Acompanyat. Estimat.
Enrere deixo molts amics i amigues. També nens i nenes amb qui he connectat més o menys però amb tots he intentat ser just. Ser el mateix, tot i que és una fal·làcia, car les connexions sempre són misterioses. Pots intentar treballar de la millor manera però a vegades, no saps perquè, amb certs nens connectes a la primera i amb d'altres... bé, amb d'altres costa més. No flueix, però persistim. Ja veurem, el temps dirà sobre la feina feta. Esperem que en parli bé doncs la il·lusió i el compromís sempre ha estat el màxim.
A vegades però, cal fer el cop de cap. Cal mirar una mica més enllà i decidir-se. Arriscar-se. És el cuquet que ens rosega, que ens demana un canvi, experiències noves, reptes nous.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç només coneixia el poble per una companya d'estudis i per notícies poc agraïdes als telediaris. Ara me'n vaig coneixent força el poble i veient-ne més les gràcies que les penes. Segurament és com la majoria de pobles del nostre país però amb els anys, te l'acabes estimant i acaba en un raconet del cor.
Així doncs, fins aviat, estimat Sant Vicenç.