Hi ha un paio rodanxó, babau i un xic alienat, que vagi on vagi darrerament sempre me'l trobo. Fa temps que miro d'esquivar-lo, vinga a passar de llarg allà on intueixo que pot ser, però poca pena d'un servidor, és com el mosso la nit que has begut, sempre te'l trobes amb somriure de talòs.
El rebuig em ve de lluny, no perquè vagi vestit molt carrincló, ni tampoc perquè pensi que a la seva edat ja hauria d'haver madurat, això és cosa seva, sinó perquè m'embafa. M'omple com un àpat de Nadal.
Temps enrera me'l vaig escoltar, fins i tot el vaig acompanyar - desitjós d'agradar- però amb un discurs suat - trisil·làbic a molt estirar - i una presència enutjosa, va aconseguir que l'avorrís. Més encara, aconseguí que enyorés les graelles ben enceses del conte dels tres porquets.
Ara, un any més ens ha arribat i aquí i allà el veus escalar. Un cos que cap xemeneia pot empassar, però ell vinga provar.
- Bola vermella esquitxada de blanc, torna-te'n a casa, emporta't els nans.
Al nord, vell estranger, vés on et vulguin escoltar. Aquí, malgrat no ser monàrquics, - volem eradicar l'hemofília - moltes llars de fa temps, els tres reis deixem passar.
2 comentaris:
Sí, embafa, banalitza, alinea, desorienta, crea confusió mental, atempta contra la tradició cultural i transforma el paisatge. Amb tot això, no sé com el Garzón no l'encausa i l'aparta de la vida pública una bona temporada, almenys fins que passin festes. O li posa una fiança de les que fan feredat. Amb la seva aparença venerable i pinta de bonifaci és gairebé un terrorista. I a més, fa creure a més d'un que els únics Reis són el Joan Carles i la Sofia, que a més de no regalar-nos mai res ens costen una pasta.
Estic fart d'anar a comprar el pa al forn del barri i trobar-me'l a la porta. Gesticula com un vulgar autòmat i vocifera unes paraules incomprensibles. Ja porto més d'un ensurt. Hauríem de fer alguna cosa.
Hi havia una colla que alliberava el país d'aquesta plaga...
Publica un comentari a l'entrada