Una tarda al Montcau

Dalt del cim

L'altre dia, aprofitant que feia sol i que el dia s'allarga, vàrem anar amb en Berenguer al Montcau. Després de dinar vàrem marxar cap al coll d'Estenalles.
Ell ho tenia clar. A la pregunta d'on podríem anar a passejar, després de dir el castell de Calders i repensar-s'ho, va dir el Montcau. I està clar. Des de casa estant el veiem, igual que el Paller de Tot l'Any i Montserrat. Però al Montcau hi hem anat més i li tenim una estima especial. La punxa que n'hi diu. També tenia clar que hi aniríem amb la motxilla i que ell caminaria el que volgués.
Vàrem pujar pel corriol que va directe, entre les cordes que marquen el camí per protegir les invisibles plantes que creixen a les codines i amb breus aturades per alenar. Que seguim?, em deia. I allà que hi ha? Demanava també de tant en tant. La Falconera, la Mola, la Mata, la Màquina de tren... i a cada resposta meva la seva continuació, voldràs que un dia hi anem?
En una de les aturades abans del cim em diu, quan sigui gran, podré portar les teves vambes? I tot seguit, també portaré una motxilla gran... I per què li demano? Doncs està clar, per portar-me em diu.
Ja dalt del cim, després d'escalar el darrer tros, no hi ha res per escalar però amb els seus ulls sembla un mur, ens vam passejar pel cim, de banda a banda, gaudint de les vistes, l'airet,el sol i la tranquil·litat.
A la baixada ens aturàrem al coll d'Eres per a berenar i xerrar, perquè encara que sigui petit, tres anys, te'n fas creus de les converses que pots tenir amb ell.
De retorn a casa ens vàrem aturar a tocar d'uns ametllers florits. Un símbol inequívoc, malgrat encara vinguin setmanes de fred i pluja, mesos potser, que la primavera ja és aquí, amb la promesa de més tardes com la passada. Tardes impagables.

Envia un correu al TSJC en favor del model d'immersió

Benvolguts/des amics i amigues 

       El proper 7 de març, el Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya deliberarà, votarà i fallarà respecte l'execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l'ensenyament de Catalunya.

Després de concentrar-nos milers de persones davant del TSJC el passat 12 de febrer en senyal de protesta, ara ha arribat el moment de fer arribar als magistrats del TSJC la importància i el suport que té el model d'immersió lingüística per a la cohesió del nostre país. Per això hem organitzat una campanya d'enviament de cartes als 23 magistrats del TSJC per demanar-los que no executin les sentències del Tribunal Suprem que posarien fi al nostre model d'escola en català.

T'animem doncs a enviar una carta electrònica als 23 jutges del TSJC, clicant aquest enllaç, i que facis córrer aquesta campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat... Només si els 23 jutges del TSJC copsen el suport social que té la immersió lingüística en català al nostre país podrem evitar una més que possible sentència adversa.

A més, Escola en Català continua recollint signatures exercint el dret de petició al Parlament de Catalunya per a que els parlamentaris aprovin la proposició de llei "Defensem l'Escola en Català" que preténblindar el català com a única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, fem una crida a presentar mocions als consistoris perquè el català sigui l'única llengua vehicular, i desenvoluparem tot un seguit d'accions de resposta a les sentènciesper mobilitzar el poble de Catalunya exigint al Govern que no les acati.

Ara més que mai, defensem l'Escola en Català!

Per saber què pots fer per l'Escola en Català clica aquí. 

Si vols col·laborar amb la campanya pots enviar un correu a info@escolaencatala.cat

Moltes gràcies pel vostre suport.

El calvari de Sant Pol

Sant Pol es desfà de l'estanquera. Després d'obligar-los a posar-la, anit va cremar. Uns desconeguts. Encaputxats solen dir en aquests casos. Sona més ferotge. Més mesquí. Per atemorir segurament. I ràpidament, des de l'ambaixada espanyola a Catalunya, dit de manera col·loquial la Delegació del Govern de l'Estat, ja corren a esmolar les ungles i ensenyar les dents.

- Ultratge! Insult! Provocació! El llençol ha d'onejar. Peti qui peti. Blasmen indignats. Restituïu-la. Cal que de nou l'Estat sigui present a terres catalanes, ja sigui amb suposats drapots ignífugs, ja sigui amb més presència de colpeja adolescents - policia nacional- o bé d'enciams - tot per sa pàtria-.
Sibil·linament, aquests que ara clamen als quatre vents que són tant catalans com espanyols, els que ploraren per la mort del coix de Palomares, com en una paret de maons mal cimentada, ens van desmuntant implacablement tot allò que ens diferencia. Allò que ens defineix i ens reforça.
Els que governen amb barretina poc hi poden fer o hi volen fer, giren la vista i entonen la Santa Espina tot xiulant. La bótox i el sopes trinxen l'essència catalana via tribunal. Acatarem la sentència mentre ens sigui favorable, clamen també. Comencen per la perifèria, València i les Illes, i poc a poc aniran fent la pinça. Tenen un pla clar i estudiat. L'oncle Felip els guia.
Per ells, pel seu quefer mesquí, traïdor, premeditat, cruel, colonialista i prepotent, no una, mil estanqueres haurien d'il·luminar les nits catalanes, talment com si s'avancés la nit de Sant Joan a aquestes dates de febrer, perquè la seva desaparició, serà la nostra salvació. Releguem-la als càmpings de platja o bé als partits de l'espanyol, prou espai trobaran, però anihilem-la dels consistoris democràtics. Votem-ho!
Ells, no us enganyéssiu,  no ens volen. Només volen allò que produïm. Allò que construïm i que com simples trilers, on és la boleta?, ens prenen el que és nostre i després de marejar-nos amb promeses i afalacs, paraules nobles i programes de concòrdia, ens deixen escurats i nus, sense res més que paraules buides i un sentiment de rucs inabastable. I si veritablement ens volguessin, perquè realment es creguessin allò de l'Espanya plural, què voleu que us digui, que per passar nits avorrides, prefereixo triar-me l'acompanyant.
Via fora els adormits! 

Vall de Besines

Puigpedrós de Lanós

Avui, després de molts caps de setmana de mal temps i compromisos varis, he pogut fer una escapada a esquiar. He anat amb gent d'Artés, una colla que surt gairebé cada cap de setmana i on sembla que tothom hi és benvingut, cap a Porté.
Hem marxat d'hora, cap a quarts de set i hem anat fins a Porté Puymorens on hem arribat cap a les vuit.
A quarts de nou ja hem començat a foquejar. Hem anat cap al coll d'en Garcia per la Coma que porta el mateix nom, on hem esmorzat. La pujada l'hem fet per una pista nevada i el darrer tram per la pala del coll.
Un cop esmorzats hem començat el descens direcció al refugi però sense arribar-hi. Si fins al coll la neu era  tova amb algun tram glaçat, a partir del coll era tota més gelada. I de cop, a mig descens, hem trobat crosta. Uns centímetres de neu gelada i a sota neu primavera, d'aquella neu que t'enfonses quan menys t'ho esperes. No ha estat una baixada memorable en quant a esquí, tot i que les vistes formidables i el dia assolellat i lluminós, ens han regalat unes imatges fantàstiques del Puig Pedrós i del Coma d'Or i tot el circ de muntanyes. Un indret encisador. Des del coll es veu força factible l'ascens al Coma d'Or, tot i que queda un xic apartat.

El circ de Besines

Després de flanquejar el Puig Pedrós i arribar al final de la vall Besines, ha arribat el moment de decidir per on pujàvem. Les ressenyes parlaven d'alguna canal prou assequible però que des de sota estant, es veia que al capdamunt semblava gelada a més de trempada i mixta. Per tant, veient que no seria massa fàcil uns quants hem decidit desfer camí. Tot i això un parell  han decidit provar-ho.
Ja el cotxe i després d'esperar-nos força estona ens hem trobat i ens han comentat que han hagut de recular. A dalt de tot, tal com semblava, era força gelat. Però un gel viu, d'aquell que és com vidre i que els grampons, per molt que piquis, només esgarrapen però no es claven en la placa. Així doncs, després d'algun ensurt, han fet mitja volta.
Per la nostra banda la baixada des del coll d'en Garcia fins als cotxes ha estat fantàstica. Després de l'estona d'insolació, la neu estava en un perfecte estat i hem pogut gaudir d'un descens curt - sempre que es baixa bé es fa curt - però divertit. 
Al final hem acabat fent uns disset quilòmetres de distància amb uns mil cent metres de desnivell. Ha estat una bona sortida. Una sortida d'aquelles per repetir, tant a l'hivern com a l'estiu.

Qui és l'enemic?

Hi ha institucions intocables. Hi ha organismes per sobre d'altres. Hi ha persones superiors i no parlo ara del quequejador, hemofílic i faldiller trempat de sang blava, parlo dels guardians. Dels salvadors. Dels repartidors de justícia. D'aquells de qui se suposa que en cas de necessitat, ai las! es treuen l'abric i te l'ofereixen a risc de refredar-se.
No temeu! Àvies desvalgudes, orfes desorientats, pares astorats, nens i nenes espantats, no us preocupeu, que hi ha qui vetlla per vosaltres, pel vostre bé. Res heu de témer... O sí. Ves a saber.
De xic m'inculcaren que la policia tenia per missió protegir la gent. Garantir els drets de tothom. El cel·luloide m'ho recordava, ara sí ara també. I bombardejat amb tanta dialèctica de la seguretat, amb tanta llagoteria policial, m'ho vaig creure. Ves sinó, innocència infantil. De xics som modelables, tenim esperança, som confiats. Encara no estem avesats als alts i baixos d'aquest món. Amb el temps i les històries viscudes però, aquella bona fe, aquell creure en un cos, esdevingué primer incredulitat, després escepticisme, ara desconfiança i terror.
La veritat és que són faves comptades. Titelles en mans d'altres. Mers baules d'organigrames. Els de baix, guiats pels de dalt i els de dalt, pels bancs, i punt.
La fal·làcia de l'ordre i la justícia desapareix quan apareixen els interessos econòmics i aquests guien l'acció dels dirigents i de retruc de la seva mà executora, la policia.  A València s'han excedit. A Barcelona es van excedir. Arreu, campen com volen. I ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar? Veurem qui rebrà dels seus excessos. De moment els vianants i els estudiants.
És clar que hi ha seccions, departaments i altres que potser, encara, són tal o Pasqual... però aquells goril·les que tenen enllaunats dins de furgonetes a punt per a l'assalt enfront de qualsevol indici de dissidència, d'opinió, de criteri, no són més que titelles a mans de dirigents ben peixats i amb uns objectius clars. Aixafar. Intimidar. Dominar. És cert que l'home que salta garrot en mà a enfrontar-se a xavals d'institut, no és del tot culpable de la seva acció. Ell s'allistà per això, per colpejar, intimidar, coaccionar, aterrir. Les seves virtuts o destreses no passen per altres camps i la seva major tasca, la seva vàlua i  per això el contractaren, és passar-se hores i hores en un gimnàs llòbrec, sense finestres, amb l'única companyia d'un mirall, aixecant pesos i més pesos tot delectant-se per aquelles protuberàncies que li surten al braç, aquella deformitat temuda, esbufegant, esperant el dia que orgullós, amagat rere un casc i protegit per una llei que el fa intocable, podrà perseguir a qualsevol que es posi al seu davant i colpejar-lo de manera sanadora. De manera didàctica.
La seva llei és la força. la testosterona, la ràbia. El seu cervell és lluny, en despatxos de bancs i grans empreses i ells, xaiets, forts físicament, castrats de ment, dòcils si els prometen gresca, obeeixen sense escarafalls les ordres rebudes i acaben amb tot allò que se'ls posa al davant, sigui àvia, pare, mare, nen o nena. És igual, no tenen temps ni matèria gris per discernir, per raonar. La raó l'hem de cercar més enllà.
Els goril·les fan ràbia. Són censurables. Són irritants. L'enemic però, és més lluny, movent els fils, fent anar els engranatges. Islàndia ens donà certes pistes. Guaitem-les doncs.

Imatges del país

N'hi ha de clamoroses, de discretes, de simpàtiques, de curioses, de sorprenents, d'incomprensibles, d'institucionals, de locals, de puristes, d'indignants, de... de molts tipus. A tort i a dret. Només cal cercar al nostre entorn, mirant i no veient, i trobarem un munt d'errades ortogràfiques.
Els que parlen de l'estat de la llengua parlen sobretot de la quantitat, la qualitat vindrà després, crec que pensen, i potser ja em sembla bé, o no. No pot pas ser tot alhora, però cal estar pendents, ja que si ens instal·lem en un què més vols, encara gràcies, potser acabarem amb una llengua massa maltractada. Ni carn ni peix.
És cert que cal un període d'adaptació allà on no hi ha més remei, per exemple la llengua oral, on el que més ajuda són els exemples de catalanoparlants actius actualment en perill d'extinció, però pel que fa als rètols o a les circulars, dita la llengua escrita, potser caldria donar a conèixer els recursos que hi ha a l'abast de tothom, des dels que ofereix l'administració, tipus traductors de la Generalitat,  als que trobem en empreses privades, tipus google o altres, com correctors, que n'hi ha un munt. I quan es faci un cartell o s'enviï una circular, que es faci de manera correcte. Que s'exigeixi correcció. Tampoc deu costar tant. Reconec que és fàcil que se'ns escapin algunes errades, però quan parlem d'una cosa que parlarà de nosaltres, del nostre negoci i que a priori ha de durar força temps, potser ens ho hauríem de mirar més. Entesos que els accents són malparits. D'acord, acceptem pop com animal de companyia. Tenen aquella virtut de fer-nos semblar estúpids quan tot sols anem repetint un mot en veu alta obrint i tancant la boca per comprovar-ne l'accent. D'acord també que els catalans som pesats amb les sordes i sonores o els apòstrofs. També és cert que a més tenim la mania d'escriure certs mots al revés de la llengua de Cervantes, Déu n'hi do. D'acord. Però no podem exigir-nos un xic de rigor? D'autoestima? Potser aquesta dificultat de la llengua és la nostra riquesa, tots aquests matisos, tots aquests detalls i  són el que dóna la musicalitat al català. El tret harmònic.
De moment, faré servir les errades que trobi si no hi ha més remei. Em serviran per treballar la llengua viva a l'aula. La llengua del carrer i veure allò que no cal fer.
Aquesta cacera va començar un dia que ens va avançar una furgoneta a l'eix... com es deia? Tranversal. A partir d'aleshores se'm va despertar la curiositat i no para de créixer. Us animo a que cerqueu a veure si en trobeu allà on aneu, de moment, us en deixo alguns exemples...

Quan la grip, deixa de ser només una grip

Arribes carregat, amb la disfressa de l'escola posada per sorprendre'l, per robar-li un somriure i quan gires la clau i et veu, l'aconsegueixes. Somriu i corre a prendre la seva, per ensenyar-te que a l'escola també n'han fet. Que també té una disfressa original, però acte seguit -és l'estona que mira els dibuixos, a mitja tarda- marxa al sofà, l'instant és sagrat, esperat, minso, així doncs es gira de nou i s'enfonsa a la pantalla. No la mirem massa - suposo que tothom diu el mateix però en el nostre cas és cert, de debò - i aquests instants són preuats també.
I quan les lletres apareixen -vull sentir la cançó, una mica més- i s'acaba l'estona i el plaer, l'abandonament en vides de colors impossibles, per uns instants aquella alegria de veure't, de retrobar-te, s'emboira i esdevens menys desitjat perquè pitges el botó que tot ho fa negre i amb un somriure encaixes un esbufec. Un prec. Un més encara, somicant. Un altre. Però ja n'hi a prou. I passa ràpid l'enuig, tal com ve.
Després, si la grip l'atrapa passes d'abraçades caloroses al ves-te'n d'aquí. I somrius. No parla ell. Parla la febre, la tos, la caparra, el malestar, el neguit. Però et dol. Et dol no alleujar-lo, no arrabassar-li tots els mals i restes al seu costat, per al que pugui ser. Per si cal. La nit en vetlla. Estirat amb els ulls oberts en la foscor, sentint aquell respirar feixuc, borbollant, tement per ell. Desitjant canviar els papers. I quan obre els ulls o quan li vols donar la medicació reps rebuig. Està baldat. Però fas el cor fort. Segueix sense parlar ell, parla la malaltia.  Però et segueix dolent. Malgrat el cap és clar, el cor s'esquinça, com un dia vaig dir. Però és un esquinçament estrany, profund. Talment com si una llopada interna, amb urpes esmolades gratés el teu interior, cerqués l'alliberament obrint-se pas entre les teves entranyes. Un gratar etern mentre dura la malura.
Aquests dies, que em parlen més del vincle establert se'm fan llargs i aleshores, quan llegeixo escrits, lloances a pares, me'n sorprenc. Em revolto. No és així per a tothom? Deu ser que no, casos n'hi ha milers, però les paraules que llegeixo el meu cap no desxifra. Em sembla impossible. Em sembla irracional. No quedar captivat, lligat, aferrat, vinculat, enganxat per sempre més a aquell que un dia, mà xica i calenta prengué el teu dit en senyal de confiança, d'abandonament quan vingué el món i amb ulls tèrbols tot sentint la teva veu somrigué, em diu molt de la malesa humana, si és que algú pot obviar aquest instant, aquest enllaç. Un contracte de per vida. Una aliança a tot preu.