Un bon diumenge

Una treva enmig de dies rúfols i frescos. Dies que poc acompanyen a sortir, encara que ni plogui ni faci fred del viu, en canvi ahir hi va haver un parèntesis. Un alto al camí. Ben cert és que el matí es va llevar emboirat, però cap al migdia una ventada o el sol ufanós, tant hi fa, s'ho va emportar tot i l'astre rei lluïa ferm.
Amb aquest reclam no vàrem poder fer res més que gaudir de l'instant i improvisant un àpat de primavera ens vàrem instal·lar al pati. El sol lluent i un arròs negre del Soldevila, el colofó.
Després, mandrosos i tips, també un xic embriacs de sol, vi i benestar, vàrem restar al pati jugant i xerrant. Fent castells de sorra amb les mans i la ment. Parlant de l'esdevenidor alhora que pastant amb l'infant.
Ahir va ser un migdia agradable. Senzill. Tranquil. Casolà. Un avançament dels dies que vindran.

Pepe i Espanya

Veig el gran impacte mediàtic de la trepitjada de Pepe a Messi i se m'escapa un somriure. Un lleu somriure. Sembla que és la notícia de l'any, la crònica esperada. Tothom en fa sang i tertulians d'arreu analitzen la reacció d'aquest tarambana. D'altres es posen les mans al cap per la repercussió que tindrà això en les ments fràgils dels infants. Un mal exemple sentencien. Un personatge per a tancar, acorden molts. I és veritat, és una mala acció. Una humiliació al jugador indefens que es troba a terra. S'aprofita de la seva posició de privilegi per esclafar l'enemic, suposo que pensa.
Ara bé. Potser aquesta energia desplegada, potser aquesta indignació col·lectiva podria desviar-se cap a altres camps, més pràctics qui sap. M'estranya que tots els tertulians, tots aquests personatges que s'indignen des del seus púlpits per una trepitjada en un terreny de joc, no s'indignin de la mateixa manera quan Espanya trepitja Catalunya. Quan per l'article vint-i-cinc es nega a pagar el que deu. Aprofita la seva posició de privilegi i ens fa anar com uns titelles. Juga amb nosaltres.
Curiosament sembla que la Generalitat demanarà un préstec a l'Estat per més o menys la quantitat que ens deu. És a dir, que a sobre de no pagar-nos farà negoci amb els interessos que ens cobrarà.
D'altra banda, casualment, tot i que no hi crec massa en les casualitats i menys en política, el deute de la Generalitat amb els ajuntaments ve a ser el que ens deu l'Estat, segons la consellera.
Vaja, que m'agradaria que l'Estat sortís en portada i els mateixos que s'indignen pel paperot que fa el jugador, que es justifica amb l'entrenador, com l'Estat amb Europa o la crisi, s'indignessin amb aquest Estat morós i lladre i també el crucifiquessin mediàticament per les seves males arts.
Però és clar, no es pot comparar. Una cosa és important, transcendent, una victòria que ens alegrarà la vida uns instants tot fen-nos oblidar els maldecaps reals i  l'altra no tant. La salut, l'educació, el futur.
Per tant, endavant. Seguim indignant-nos per una trepitjada en un terreny de joc i oblidem-nos de les trepitjades a l'ànima i l'essència del país.
Potser sí que l'infant que es vol protegir sortirà més perjudicat per la trepitjada de Pepe que la de l'Estat, no ho sé. Temps al temps.

Tiranosaurus Rex finitus

Serà veritat que a Palomares no hi havia radiació? La veritat és que ens pensàvem que la seva longevitat, a part de deure's a que sempre triava el costat guanyador, es devia a l'exposició cos Danone al bany Nodístic, però no. Es veu que tot té un principi i un final, i en aquest cas un final llarg, massa llarg.
Segurament tenia moltes virtuts. Segur. Els licaons també en tenen, però ai de tu si te'ls trobes de cara al desert, et costarà trobar-n'hi, com a ell.
Algú benintencionat dirà que ara que és mort tampoc cal fer-ne sang, però què voleu que us digui. Ja poden venir amb homenatges, clarobscurs i personatge polièdric, que si una cosa era clara, era la seva única cara, la del feixista pompós i arcaic. I prou.
La veritat és que em fot que aquest tipus de personatges morin al llit. Tranquil·lament, com el de veu de soprano tap de bassa o l'olímpic penell. Acompanyats dolçament pels éssers estimats i que mai, mai, passin comptes d'allò que van fer i a sobre la majoria dels mitjans de comunicació destaquin la seva part humana i vinga a fer-els-hi la gara-gara. No és just. Les coses pel seu nom. Només cal que feu una cerca sobre ell i veureu com opinava de tot, i de la mateixa manera que les seves opinions eren sempre semblants, les solucions que proposava també, la força. La brutalitat i l'autoritarisme.
Doncs què voleu que us digui, malgrat que el Yeti de Veri, sí, aquell bitxo que es balancejava per entrar a la cabana ara ens ha deixat per sempre - esperem - , sempre tindrà un record generós a la meva ment. La mort, de manera contrària al que em passa en altres casos, no me l'endolceix. Al revés, m'indigna tota la llagoteria del voltant, de tots els que només veuen el costat positiu - ah, és que en tenia? Es veu que sí, tu, però troba'l- del personatge.
Senzillament, com que el moment no li permetia prendre les armes per anorrear l'oposició, declarava feréstegament, però les intencions les tenia. Més d'un cop va declarar de manera bèstia sobre els que no opinaven com ell. Aquest personatge no es mereix cap homenatge, senzillament li diria si el veiés que em toqués els nassos, que callés, que es quedés a casa tenint cura de la llar i dels fills, que me'l cascava, que el penjaria d'un màstil o bé li fotria una canonada. Expressions, per si algú se'n sorprèn, dites totes per ell en referència a personatges o situacions de discrepància a les seves opinions.
Per cert que l'èuscar, tot i que segons ell era una llengua morta - que ho digués ell que ni amb subtítols se l'entenia té conya -,  l'ha sobreviscut.
La pena és que ni el banyetes, si existeix, el voldrà aguantar una eternitat. Llàstima, se'n sortirà de nou i l'enviaran vés a saber on i no al rebuig, com caldria.

Treball col·laboratiu

Ep, que el mèrit és d'ambdós pobles, no fotem. Els bascos per drets de naixement. Els catalans en concepte de formació. Està clar que entre tots dos pobles hem creat el personatge ideal. L'home clau. Ell sol ha fet el que molts han intentat durant anys i fins ara ningú no havia aconseguit. Posar en escac al rei. Posar en tela de judici la monarquia, ja ho veureu.
Els jugadors d'handbol tenen unes mans grosses i poderoses, saben on aferrar-se si cauen i el nostre enviat especial, el corresponsal a la Sarsuela - del palau no del plat de marisc, tot i que n'hi ha molt de crustaci per allà - , ja s'arrapa als enagos de la maca i ella, deixant per un moment la feina feixuga a la caixa de mileurista, para la mà amb les bonificacions i mira cap a un altre costat. Què hi farem, té obligacions. Però t'hem enganxat i ara com ho arreglaràs?
El papà, diràs? Doncs que comenci a parlar que bascos i catalans seguim preparant infiltrats i aviat els deixarem anar. Teniu dones casadores, majestat? Tenim gendres ideals, fins i tot si en voleu pel dels lavabos, és clar.
La tàctica ha canviat!

Mozos de cuadra, seria la traducció?

Una de les accions de protesta que portaran a terme els mossos en contra de la política de la Generalitat serà deixar d'usar la llengua catalana. Es dirigiran als ciutadans en castellà si aquests no els demanen explícitament el català. Deixant de banda que a molts probablement els simplificarà la vida, havent vist la dificultat que tenen alguns per expressar-se en català, potser caldria analitzar el significat d'aquesta mesura.

D'entrada situen la  llengua com una eina de pressió. Com una arma política, deixant entendre que no els és pròpia i que fan un esforç per usar-la, ja que d'entrada, quan protestes, em sembla que un dels primers actes que fas és deixar de fer allò que t'és un esforç primer i no en reps res a canvi en segon lloc.

Per exemple, els metges poden deixar de fer unes guàrdies excessives que no havien de fer, els mestres unes colònies que no els paguen, els controladors es posen malalts per la saturació de feina - diuen- ... En canvi els mossos deixaran d'usar la llengua del país. Com a protesta. Quins nassos! Com se'ls pot ocórrer. És com si decidís protestar afaitant-me el cap, tatuant-me una natja o bé sense tallar-me les ungles dels peus. Vaja, que estaria atacant la meva essència. Bé, a mi no se'm passaria mai pel cap atacar a un altre amb la meva identitat, amb el meu ésser. Fer servir segons què per aconseguir uns beneficis laborals desvirtua la protesta .

Què vol dir aquesta acció, que els mossos fan un esforç per a parlar en català? Que no és la seva llengua? Segurament no, vista la protesta que engeguen.

Crec que d'entre ells molts no hi estan d'acord. Molts altres potser ni s'ho han plantejat i d'altres ja els va bé aquesta polèmica perquè segur que se'n parlarà. 

Potser no n'hauríem de fer gaire cabal. Senzillament demanar-els-hi que ens parlin en catala i ja està, però tenint sempre present aquesta protesta. Tenir present que l'acte de protesta dels mossos no és un acte de protesta contra el Govern sinó contra el país. Contra Catalunya. Atacar la llengua és atacar Catalunya i si volen ser la policia respectada de Catalunya, potser haurien de respectar l'essència, la sensibilitat i els sentiments del país, perquè, i crec que parlo en nom de molts, quan ataquen la llengua no ataquen el Govern només, sinó que m'ataquen també a mi. Ens ataquen a tots. Menystenen un dels pilars del país, fent-nos prendre part en aquest conflicte i en aquest cas, malgrat pugui estar d'acord en el fons de les seves reivindicacions -també n'he patit alguna de les retallades- em poso al costat del país. Em poso al costat del català. Si he de triar, trio el català! 

Comença a glaçar

De bon matí tot és blanc. Des de fa poc, res, tan sols un parell de dies. Arriba ràpid, el vespre abans, quan surto a passejar la gossa ja ho veig. Sento el crepitar del gel sota els peus. Un espetegar agradable, divertit. Un cruiximent seductor. Em transmet una sensació infantil. De nen amb botes balderes als peus passejant per un camp glaçat. I al costat, entre gossa i casa, el cotxe brilla sota el fanal. Potser més. Avui veig el tel que l'està cobrint. El noto enmig d'alenades gèlides.
Demà al mati a rascar els vidres mentre el cotxe s'escalfa i fumeja estossegant, rondinant per l'hora, el fred i els anys. De moment encara no en fa massa de fred. Ja arribarà. En fa prou com per regalar-nos una fina capa de gel, però no massa com perquè costi de treure-la.
Més endavant, a mesura que el sol mandrós s'alci, que s'emporti rere núvols tènues el mantell que tot ho cobreix, tot s'anirà xopant. La terra, els arbres, la carretera. Aquesta ara esdevé més misteriosa. Menys familiar. Pocs trams secs. La majoria humits, alguns gelats. Qualsevol revolt, qualsevol obaga, pot estar pintat de blanc. D'aquí a Mura un munt, sobretot quan deixem la principal. La que hi passa el camió lluminós que escup sal a batzegades. És aleshores que cal estar atent. Vigilant. Ni frens, ni girs bruscs. Cal deixar-se portar. Cal fluir i sense presses, anar fent.
Ara te n'adones del trànsit rodat. Dels cotxes que et precedeixen. Un, dos, tres... i pocs més. El negre sobre blanc t'ho diu. Les roderes et marquen el camí. Quan les trepitges és com anit, amb botes balderes, però esperes que les rodes s'arrapin bé i després d'alguna relliscada, d'algun sotrac de més, avances sense contratemps. Tampoc fa tan fred. Tampoc hi ha tan gel. De moment, perquè tot just acabem de començar.

Del senat

N'havia sentit a parlar d'aquesta entrevista, però no l'havia vist. Ara l'he trobat. Una perla. Un testimoni d'aquells que demostren en el tipus d'estat on vivim. A qualsevol lloc amb un mínim de dignitat s'esperaria que o bé el personatge fos fulminantment destituït o bé el senat s'eliminés.
Ara entenc perquè el Montilla hi va voler anar...