Cròniques Temporada 2007-08 C.F. Calders

TEMPORADA 2007 - 08

Calders 3 - Valls de Torroella 5
Pluja de gols.

De nou, després de mesos sense campionat de lliga aquest cap de setmana va tornar el futbol a Calders. A quarts de cinc, mentre els quatre núvols del matí encara carregats s'allunyaven, l'estadi municipal de Calders es vestia de gala per a inaugurar la temporada futbolística. Cares noves i vells coneguts confluiren cap al vestidor per a preparar-se pel matx. Darrera, vigilant la porteria i dirigint l'equip el Valentí, aportant experiència i solidesa. Per davant seu un Torres retornat i millorat, acompanyat d'un Sergi més contundent. A la dreta l'Escaler, sàvia nova i a l'esquerra el Manel, tot geni. Al mig el Josep, la ràbia necessària i l'Albert, el toc de qualitat. A les bandes un Nasi batallador i un Lluís sorprenent. En punta el Pep, la promesa calderina i al seu costat el Dani, imprevisible. Esperant per saltar al quadrilàter un trio solvent, el Ramon, el Jordi i l'Edgar, tres recanvis necessaris. Amb aquests actors l'inici del partit fou vibrant. Atacs i triangulacions se succeiren a ambdues bandes. Joc alegre i descarat d'ambdós equips. Malgrat tot, una jugada a pilota aturada significà el primer gol visitant, facturat sense oposició pel davanter vallenc. Els locals es referent gràcies a la murrieria del Torres qui treié de falta abans que l'equip visitant s'hagués situat. Amb el desconcert, el Lluís s'escapolí del seu marcador i passà la pilota al Pep, que només hagué d'empènyer-la al fons de la xarxa. Empat a u i injecció de moral. Minuts després una altra jugada a pilota aturada significà l'u a dos. Un xut creuat des de dins de l'àrea petita que sorprengué al Valentí. Gerro d'aigua freda poc merescut pel què s'estava veient al camp. Poc abans del descans arribà l'u a tres, també d'una jugada a pilota aturada. Amb aquest resultat els blaugranes enfilaren cap al vestidor taciturns. A la represa l'equip calderí sortí en tromba, disposat a plantar cara i remuntar el partit. Les ocasions anaven caient i fou gràcies a un altre llançament de falta ràpid que arribà el segon gol local. El Torres la passà a l'Albert qui l'obrí cap al Lluís que s'inventà un xut sec i a ran de terra que el porter només pogué intuïr. Dos a tres i amb molts minuts per endavant. Minuts més tard arribà el quart dels visitants gràcies a un xut des de dins de l'àrea. Ara bé, els blaugranes tenien clar que lluitarien fins el final, mantenint un ritme de joc dinàmic i descarat. Cap a la mitja hora de la segona part l'àrbitre sancionà amb falta una entrada perillosa sobre el Lluís. El llançador l'Albert. Hàbil i astut, dirigí la pilota per sobre de la tanca i sorprengué a tothom, aconseguint un preciós gol. Tres a quatre i els nervis que sortien. Tensió, nervis, intensitat. Tots els ingredients per a un partit inaugural. Tot i això el gol que tancà el marcador arribà de la manera més absurda. Després d'un llançament llunyà el Josep cedeix de cap la pilota al Valentí, que l'havia demanat, però del no res aparegué un llamp vallenc que els pispà la cartera i les il·lusions materialitzant la primera derrota calderina. Ara bé, dissabte es va viure un partit interessant i prometedor. Amb el temps esperem que afinin i seguixin amb la mateixa punteria, alhora que tanquin més la barraca.

Casserres 3 – Calders 1
Bones vibracions.
Aquest diumenge tocà el berguedà. L’hora intempestiva, a quarts de cinc, amb el temps just per treure’s l’escuradents de la boca abans del partit. Els locals nombrosos i famolencs, sobretot després del sever correctiu que reberen la temporada anterior. Poc a poc el camp s’anà omplint i amb el xiulet inicial les graderies presentaven un aspecte envejable. El partit fou trepidant. Ràpid, dinàmic, contundent. Ja poc després de començar el Nasi, calderí ferreny, caigué lesionat i contusionat. Canvi i fora. La primera part les ocasions sovintejaren per ambdues bandes i s’hauria marxat del camp amb empat a zero si una pilota, llençada de falta amb precisió i encert no hagués entrat a la porteria tot llepant el travesser blaugrana. U a zero i cap a les casetes a descansar. A la represa l’equip blaugrana continuà amb el seu joc, mantenint-se al darrera i sortint a la contra. Ara bé, una falta absurda, innocent, innecessària de l’Aleix deixà l’equip visitant amb deu jugadors en un camp cada cop més gran. Els calderins, resistència assegurada, continuaren batallant i cap a la mitja hora feren l’empat. Una pilota passada pel Marc, nova adquisició del club, arribà al Josep i amb la col·laboració del Jordi aprofità l’ocasió per batre amb oportunisme la porteria del Casserres. Nervis, crits i caigudes exagerades oferiren els locals davant de la superioritat estratègica visitant. Amb tot però, massa minuts sent un de menys, els visitants acabaren fosos i els locals aprofitaren la seva superioritat per posar-se de nou per davant. Des d’un llançament de còrner arribà el segon gol que el Valentí va estar a punt d’evitar. Dos a u i poc marge de maniobra. El tercer de fora de joc clar, què n’hem de dir? Res a comentar. Al final els punts a Casserres però la sensació, les impressions, positives. Esperem que la setmana vinent, dissabte, el Vilada ens ofereixi els primers tres punts.

Vilada 1 - Calders 0 Es busca golejador nat.
Som-hi a la festa, però no a la del país veí del dia abans ni a la del bolet, del cap de setmana a Vilada. La festa del futbol. Una festa on hi ha de tot. Joc, empenta, cops i emocions però que a Calders hi manca l’ànima viva, el personatge misteriós, el convidat de pedra. El senyor Gol Blaugrana. Dissabte, de nou d’hora, sembla que això és un mal crònic que durarà fins que el dia s’allargui altre cop, el quadre calderí anà a terres berguedanes. L’amfitrió l’equip entre serres, de Picamill i Montsent, esperava els visitants amb ganes, sabedors que era l’ocasió per puntuar. Un costum que es repeteix any rera any. Els del moianès, cuers de la classificació, arribaren amb puntualitat a la cita. El partit començà molt dinàmic, amb poques ocasions per ambdós equips - el Vilada tampoc és la flor i nata de la categoria- però amb tensió sobre el quadrilàter i moltes intencions. Durant aquesta primera part el temps s’escolava entre triangulacions interessants sense concretar i talls oportuns al darrera. És a dir, un joc típicament calderí. En un d’aquests talls a la frontal de l’àrea arribà la primera targeta groga del Torres. Justa i necessària. Ja a les acaballes d’aquesta primera part pujà al marcador el primer i únic gol del partit. Una pena màxima xiulada amb rigor i transformada amb encert. Un jugador del Vilada es plantà sol a la línia de fons de l’àrea i encara que l’Aleix es limità a aguantar la posició, la pilota li anà a parar a les mans quan el davanter intentava escapolir-se. En el llançament el Barba, nou porter de l’equip, no pogué fer res per evitar el gol. A la represa el Vilada sortí molt tancat, disposat a mantenir el resultat i només la intuïció de contacte esdevenia un crit d’escorxador. Tot i això l’àrbitre ho tallà ràpid amonestant verbalment als actors berguedans. Cap a la meitat d’aquesta segona part el Torres veié la segona targeta groga, ara bé el guió no canvià. El Calders pressionant, el Vilada sortint a la contra i el marcador estàtic. De nou s’escapen tres punts. El joc força interessant, llàstima que les ocasions no es concreten. Esperem que la setmana vinent a casa, contra el Gironella, s’obri la llauna.

Calders 0 – Gironella B 0
Puntuant, que no és poc.
Dissabte, un quart d’hora després que comencés la pel·lícula a la nostra televisió, o això diuen, se n’iniciava una altra a Calders. Puntuant que no és poc, dirigida de nou pel Valentí. Els protagonistes tot glamour, res de sobreactuació. L’equip del Moianès com a els bons de la setmana i de dolents, tot guió té bons i dolents, els del berguedà, de Gironella. Semblava un film ja escrit amb un guió previsible, bons sacrificats i dolents que s’emporten el gat a l’aigua, però ai las, aquest dissabte aparegué un bloc. El bloc calderí. Un equip compacte, ferreny, lluitador i alhora capaç de sacrificar-se a totes les línies. El conjunt, bonica paraula, actuà com a tal, buidant-se al camp, cobrint-se uns als altres. Cada línia, cada actor, recità el seu paper a la perfecció. Un paperàs. Des del darrera hermètic, sense cap esvoranc i que no diguin que és fàcil – demaneu-ho als de la RENFE – fins a un mig de consistència amb el suport d’uns davanters molt sacrificats en tasques defensives. És a dir, correm-hi tots que caldrà suar per puntuar. D’ocasions poques, més per l’encert d’ambdues defenses que per manca d’intensitat de les davanteres. Els blaugranes, vermells malgrat el nom, intentaren el gol en diverses ocasions. Algun xut llunyà però potent sortia per pocs metres mentre que la resposta arribava amb pilotes llargues dels visitants que eren avortades per uns locals ben situats. Ocasions puntuals però de difícil conclusió. Cada pilota era batallada amb força i cada falta llençada donava la sensació de perill, malgrat la manca de punteria. Va ser un combat interessant, un partit jugat amb gran desgast físic per part d’ambdós equips i que només un descuit, per part de qualsevol jugador, hagués pogut fer variar el marcador. Així doncs dissabte es puntuà. Va costar però la sensació, les sensacions segueixen sent positives. Ara bé, ja hem vist que és un equip que patirà i farà patir, que mentre lluiti i s’aboqui a la feina, trauran resultats positius però si es refien, cauran ben avall. Al pou de tercera. Dissabte vinent toca un vell conegut, un equip que lluita per pujar, el Navarcles i a casa seva. Vigileu però, que us visita el bloc.

Navarcles 4 - Calders 0 Fins a l’últim alè.

Dissabte de tardor amb un sol encara lluent al firmament. Fresca, poca a quarts de cinc, encara que l’ambient hostil i el terreny dur transmetien certa fredor. Els visitants, artistes del treball minvats d’efectius, els locals, pedants de soca-rel sobrats de planter. El partit començà intens, amb un cuer ben situat i despert, com a mínim al principi. Ara bé, al quart d’hora, minut amunt, minut avall una nova falta a la frontal de l’àrea. La tanca, ben situada, féu com el vellet que espia les obres i es mogué deixant forat, rebent l’impacte de la pilota i desviant-ne la trajectòria. El Barba, venut. Primer gol, primera castanya. Poc després una pilota és penjada a l’àrea i aquesta bóta davant del Manel que al més pur estil Arale – recordeu el sacseig de braços des de l’aire - veu passar la pilota per sobre del seu cap i el davanter, clavat al darrera com una estaca l’empeny de cap al fons de la xarxa. Dos a zero i segona castanya. Cap a les acaballes de la primera part una pilota centrada de còrner és rematada pel davanter navarclí, qui marcà els temps amb més encert que el Pep que ja era a terra mentre l’altre s’enlairava. Tres a zero, l’altra castanya. Final de la primera part amb el trist bagatge de tres errors, tres gols. A la represa l’equip del moianès sortí més centrat, tenint més ocasions de gol i estacant més bé els locals. Ja cap al final però, arribà el quart i definitiu. Aquest per mèrits dels vinyataires, els de la rotonda vinícola. Un jugador s’escapoleix dins l’àrea i encerta amb un llançament precís, ajustat al pal. Quatre a zero i castanyot. Del resultat res a dir. De l’àrbitre tampoc. I dels jugadors menys. Varen córrer, lluitar i plantaren cara fins al final. Tampoc ens enganyem, a Calders hi ha el futbol que hi ha però com a mínim, que venguin cara la derrota. La setmana vinent, entre ponts i aqüeductes, visita Calders el Sallent B, un nouvingut a la categoria.

Calders 1 - Sallent B 2 Miners afortunats!

Tarda agradable amb uns Pirineus al fons de postal a l'estadi municipal de Calders. L'hora, la de les gallines, a quarts de quatre. Empatxats de panellets, moniatos i castanyes - poble català, castanyada per Tots Sants - els jugadors blaugranes varen saltar al camp despistats, caçadors de bolets d'hivern, perduts en la immensitat del quadrilàter. Ja al primer quart d'hora els sallentins s'avançaren al marcador mentre els del moianès, més perduts que un pop en un garatge, jugaven a les estàtues deixant als visitants l'oportunitat d'avançar-se al marcador sense oposar resistència. La jugada, còmica. Una pilota no encertada a rebutjar pel Manel és centrada al punt de penal on el davanter, sol com un mussol, empalma al fons de la xarxa. Un primer gol absurd però vàlid. Zero a u, comença l’espectacle. A partir d'aleshores els locals s'entonaren i començaren a atacar amb afany. Una, dues, tres, quatre i fins a sis ocasions clares aquesta primera part. Una d'elles, potser la més clara, una pilota colpejada de cap pel Torres que la defensa treu de sota els pals. Esforç, intenció, ganes però res. La porteria visitant immaculada. Amb aquest decorat mitja part i cap al vestidor capcots. A la represa la jugada clau. L'equip calderí començà més ben situat però un fora de joc no assenyalat, clar des de tots els punts de vista menys l'arbitral, permeté establir un sever zero a dos pels de la mina. Miners afortunats que varen treure carbó – potassa diguem-ne - d’on només hi havia aire. A partir d'aleshores començaren a queixar-se per tot, perdre temps i discutir. Els de casa, apressats com anaven, corrien més que la pilota, perdent totes les oportunitats per nervis i precipitació. Ja cap al final una pena màxima fictícia, cal dir-ho, no ho era, permeté escurçar distàncies al marcador però sense temps per a capgirar-lo. U a dos i de nou sense puntuar. La setmana vinent cap a Artés, contra un altre dels equips revelació de la temporada on esperem que els sagals calderins puntuïn de nou.

Artés 1 - Calders 0 Festival d'ocasions

Dissabte a Artés, poble veí de vinyes i de ceps a l'hora dels gats, dels rals o dels morts, les quatre. Els locals, engespats en un futur proper presentaren en l'onze inicial un vell conegut del Calders: el Garriga, porter carismàtic i enigmàtic. Els del moianès saltaren al camp motivats amb un Ramon en punta com a novetat i de lateral el Miquel, un pulmó manresà. Durant els primers quaranta-cinc minuts no es crearen gaires ocasions, amb un joc localitzat sobretot al mig del camp i ple de triangulacions sense concretar. Cap al final, a menys de cinc minuts per al descans, una pilota centrada a l'àrea petita del Calders és intentada rebutjar pel Sergi, el Torres i el Miquel. Resultat, topada entre defensors i atacants, ningú toca la pilota i aquesta es queda morta a dins l'àrea, permetent al davanter artesenc foradar la porteria blaugrana a plaer. Així doncs, la única ocasió clara d'aquesta primera part és aprofitada pels locals. U a zero i cap al vestidor. A la represa el quadre calderí posà setge a la porteria artesenca. Ocasions clares i continuades durant aquesta segona part. Una pilota colpejada de cap pel Torres que és treta sobre la mateixa línia de gol, un llençament des de dins de l'àrea petita del Moha, nova incorporació, que és rebutjada pel porter in-extremis i així successivament. Ara bé, entre jugada i jugada l'àrbitre ensenyava targetes per protestar, per falta perillosa, per vés a saber què als visitants mentre els locals semblaven vacunats. A la mitja hora el Nasi, especialista en entrades fora de temps, topà amb un contrari. Segona groga i cap a Calders empolainat. Minuts després el Marc peca d'innocència, s'encara amb un contrari que l'havia insultat i aquest, artesenc còmic, es llença a terra teatralment. El Marc foragitat del camp i l’equip amb nou homes a atacar. L'actor, el Facundo, qui properament portarà l’espectacle a Calders. Òscar a la interpretació dramàtica. Amb tot les ganes seguien intactes i el Calders, orgullós de mena, va mantenir els d'Artés tancats a la seva àrea, atacant amb passió però sense encert. Al final u a zero i de nou sense puntuar. Esperem que la setmana vinent a casa i contra el Torroella es puntuï finalment.

Calders 1 - Torroella de Baix 1. Val més poc i ben guanyat, que molt i enllotat.

Dissabte d'hora, molt d'hora, a aquella hora que no saps si dinar o fer l'aperitiu, a un quart de quatre i la temperatura baixa, dubtant entre guants, bufanda i Racó del Pou o a córrer amb la samarreta habitual. Aquest cap de setmana visità Calders un vell conegut, el Torroella d'allà baix. Enguany, sorprenents quarts classificats, se les prometien amb un passeig triomfal pel Moianès amb xaranga i platerets, però ai las! els blaugranes són orgullosos i tossuts. D'entrada la solidesa defensiva, cinquè equip menys golejat del grup i de sortida les noves incorporacions ofensives. Ara bé, anem a pams. Els visitants sortiren en tromba, atacant en bloc i fent anar al principi a la defensa de corcoll. Darrera calgueren minuts i un gol per ajustar els mecanismes. Una pilota és desplaçada cap a dins de l'àrea calderina i el davanter, entre pit i braç se l'emporta i la creua davant de la sortida del porter. Primer gol i cop de glaç pels calderins. A partir d'aquí les línies s'ajustaren, els marcatges es tancaren i la màquina calderina començà a engreixar-se. Mentre el joc s'anava centrant arribà el gol de l'empat. Una pilota arriba al Moha - que ens duri el sagal - i aquest, fred i habilidós després de dos retalls dins de l'àrea petita aconsegueix un gol balsàmic i de bella factura. Meritós i merescut empat a u. Amb aquest resultat s'anà cap als vestidors. A la represa la màquina ja estava a punt, els ressorts ja rutllaven. Al darrera s'anul·laren als davanters que només oferien sensació de perill en les excessives i sovintejades faltes xiulades per l'àrbitre i al davant es començà a buscar posicions de tir. Durant aquesta segona part l'equip local va prendre la iniciativa mantenint, com ja comença a ser habitual, al seu adversari tancat al darrera. Malgrat tot les ocasions no es concretaren i l'àrbitre xiulà el final del partit en mig d'una jugada d'atac calderina, quan la pilota era centrada des del còrner visitant. Així doncs, empat a u que té el regust amarg d'allò que podria haver estat i que no ha estat. La setmana vinent a Berga, en camp de gespa artificial però amb fred assegurat, esperem que puntuïn de nou i segueixin oferint la mateixa imatge.

Berga B 2 – Calders 0. Amb el cap ben alt.
Hi ha clubs capritxosos i recargolats que trien d’horari diumenge, per molestar o bé només perquè els queda aquell dia lliure el camp, qui ho sap. Ara bé, sigui com sigui aquest diumenge fred, fosc i humit els blaugranes viatjaren cap a Berga, capital de comarca, a plantar cara al filial. L’estadi, increïble, nou de trinca. Gespa artificial i 10.000 litres d’aigua llençada abans de cada partit per fer que la pilota corri més. Quin malbaratament! Quina poca consciència! El partit ràpid, elèctric i dins del terreny blaugrana. Els primers quinze minuts els visitants restaren tancats, defensant-se, perduts, però poc a poc s’anaren situant i avortant les ocasions rivals. Ara bé, a més del desconcert hi hagué una jugada clau. El Josep topà amb un jugador local lesionant-se fortuïtament. Així doncs, si bé el mig del camp calderí era poc consistent, a partir d’aleshores desaparegué. Pilota amunt, pilota avall. Ja sense gaires ocasions però més ben situats, s’arribà a la mitja part. A la represa, quinze minuts a molt estirar, una pilota llançada en profunditat guanya l’esquena del Ramon i el davanter, més ràpid se l’emporta i després de sortejar al porter la xuta mansament. El Sergi, venint des del darrera es llança per aturar-la però l’esforç és inútil i aquesta arriba al fons de la xarxa establint un u a zero dolorós. Els del moianès seguiren lluitant, disposant d’alguna ocasió mentre els locals es mostraven nerviosos tot i el seu joc més brillant. Minuts abans del final del partit però, un jugador berguedà es quedà davant del Valentí i realitzà un xut sec i fort que passà per sota l’estirada del porter. Dos a zero i s’acaben les il·lusions. De nou un cap de setmana sense puntuar però de nou lluitant aferrissadament. Potser costarà guanyar o fins i tot empatar, però els rivals també s’ho hauran de treballar. La setmana vinent ens visita el Balsareny, que es prepari a posar-se el vestit de treballar.

Calders 1 - Balsareny 1 Qui s'arronsa no creix

Dissabte passat a l'hora que acompanyava a l'astròleg de TV3 i a casa, en un camp on la potassa s'ha d'escampar de valent per aturar la glacera del gol sud. Els visitants, que jugaren amb la segona vestimenta del Calders per coincidències de colors de les samarretes baixaren refiats i confiats, potser massa. Ara bé, el primer gol, matiner, arribat després d'un malentès en la defensa calderina, semblava donar-els-hi la raó. El Manel i el Nasi no es posaren d'acord a l'hora dels marcatges en un llançament de fora des del lateral i això permeté al davanter visitant encarar tot sol al Valentí, qui no pogué fer res per aturar la pilota xutada a boca de canó. Zero a u als deu minuts. A partir d'aquí els del moianès es posaren les piles i començaren a jugar més centrats. Fruit d'això arribà un xut del Miquel al travesser, una pena màxima no xiulada sobre el Moha que és agafat pel porter descaradament i una pilota xutada pel Pep que es passeja per l'àrea petita sense que ningú arribi a tocar-la. Eren minuts de bon joc local i desconcert visitant. A la represa el guió no varià massa. Un Calders batallador però sense encert i els del Balsareny buscant contraatacs ràpids i ben dirigits des del mig del camp. En una jugada absurda, als deu minuts, el Ramon és expulsat amb massa severitat per un àrbitre nefast. L'error del Ramon parlar massa, de l'àrbitre, afany de protagonisme. Dolent pels visitants, pitjor pels locals, pèssim per l'espectacle. Ara bé, si a Calders es sap fer quelcom és patir i no llençar la tovallola. Minuts després arribà el gol de l'empat gràcies a una jugada d'habilitat i picardia del Josep Maria que enganya a tothom i fa que el defensa faci un xut de bella factura cap a la seva porteria. Empat a u i ganes de guanyar. Els visitants neguitosos passaren de veure's amb tres punts al sarró a patir per no perdre davant de deu. L'àrbitre amb la tònica, xiulant sense gaire criteri i ensenyant targes que només ell veia. Ja cap al final xiula una pena màxima del Serra sobre un gran actor visitant. Òscar a la interpretació, Òscar a la picardia. Resultat; el Serra expulsat i una oportunitat d'or pels visitants. Durant uns instants hi hagué nervis, discussions però com mana el joc, la pilota es plantà al punt assenyalat. El llançador parlà amb el Valentí per desconcertar-lo, però aquest restà impassible, serè. Reculà i tres, dos, u... un xut sec a mitja alçada, potent i ben col·locat, però sota els pals el Valentí es llançà, bé, més ben dit, volà magníficament per treure unes mans miraculoses i fer justícia, posant les coses al seu lloc. Al final un empat que no reflecteix el què es va viure al camp on els locals varen merèixer més. L'àrbitre pèssim, però pèssim per a tothom, tant per als blaugranes com per als visitants. Un fiasco. La setmana vinent toca Callús, un camp on les distàncies són generoses, el rival voluntariós i esperem que l'àrbitre més col·legiat.

Callús 5 - Calders 0 Cada oller alaba les seves olles, i més si són foradades

Dissabte a la tarda, a l'hora dels tombs dels rucs i ases, en un camp de dimensions poc saludables, per extens i llarg. Els del moianès arribaren justos d'efectius però no d'esperit, els locals sobrats de gent i qualitat. El partit començà puntual, amb un àrbitre excel·lent que xiulà de manera professional. Durant la primera part un equip jugava i tocava la pilota, l'altre, el Calders, més limitat de qualitat, corria i s'esforçava per avortar totes les ocasions. Els gols dels callusencs d'aquesta primera part arribaren d'errades calderines, si bé l'encert del Barba, la presència dels pals o la pressió blaugrana n'evitaren d'altres de prou clars. Una primera part molt digne vista la qualitat dels locals, no en va estan al capdamunt de la classificació. A la represa el dibuix no canvià gaire. Molta més pressió dels calderins i molt més joc per part dels locals. A destacar el quart gol local, una pilota centrada des de dins l'àrea gran i el davanter callusenc, a la frontal de l'àrea petita l'empalma sense deixar que boti, encertant a col·locar-la allà on el Barba mai pot arribar, a l'arrel del pal. Al final cinc gols justos però treballats. Fins al darrer xiulet el Calders lluità i treballà, sense estalviar esforços, posant un preu alt a una golejada merescuda per complicada. Tot i el resultat cal destacar l'equip que va jugar dissabte, des del primer a l'últim. Un equip que va treballar com a bloc, donant-se al màxim i malgrat absències destacables, aquest equip va fer un paper lloable, per entrega i compromís. Un onze batallador, el Barba, el Torres, el Sergi, el Manel i el Marc, tots al darrera. Al mig el Pep, el Jordi i a les bandes l'Escalé i el Dani. Davant el Moha i l'entrenador polivalent, més per valent que per poli, el Valentí. I de refresc l'Edgar. De suport el Ramon sancionat i l'Òscar amb el Miquel lesionats. Ah, i la claca semper fidelis, allà al fons, animant fins i tot després del cinquè. La setmana vinent dissabte a les tres ve la Monistrolenca, esperem que es refiïn.

Calders 0 - Monistrolenca 1 Un mosquit espatlla un orgue

Partit jugat a casa a les tres, sota previsió de nevades però amb l'únic encert del fred. Sobre el paper un partit catalogat de màxima rivalitat, que no defraudà al nombrós public assistent. L'àrbitre penós, cavaller sense cos que xiulà llastimosament i amb criteri esbiaixat. Serveixi d'exemple els cinc expulsats, tres de locals i dos de foranis, en un partit de joc fort però no brut, digne d'aquest tipus d'encontre. Ara bé, anem a pams. L'inici del partit fou nefast pel Calders, encara situant-se quan encaixà el primer gol. Una pilota rebuda pel davanter monistrolenc a dins l'àrea és controlada per aquest però ben tapat pel Manel. Sorprenentment - ai làs - se n'escapoleix i xuta sense angle davant un Barba ben situat, tanmateix la pilota s'escola per l’únic forat. Cop fort a les aspiracions del Calders que només començar es troba amb un marcador advers. A partir d'aquest moment els blaugranes pressionaren i ofegaren el joc visitant. Els d'allà baix, si en tenen d'aigua aquests minyons, intentaven triangular, mes no se'n sortien. Ja minuts després del gol començaren a perdre temps mentre l'àrbitre, bella estampa decorativa, era incapaç de menar el partit amb encert, sancionant cada contacte amb falta. Amb aquesta dinàmica s'arribà a la mitja part amb ambdós equips força sencers. A la represa el Marc es lesionà sent substituït per l’Edgar. Pressió, joc esquarterat pels visitants i empenta portaren els nervis al camp, ja que en qualsevol moment podia arribar l'empat. Fruit d'aquesta intensitat arribà la primera expulsió visitant, gràcies a una xerrera desmesurada i fora de lloc. Instants després el Sergi és colpejat per l'interior quan la pilota era lluny, a l'altre camp. Sense pensar-ho aquest empenta l'agressor i l'àrbitre sanciona ambdós amb targeta groga. La segona del Sergi, cap a les casetes! Després veuen les segones cartolines grogues l'Aleix, per una entrada dubtosa i el Nasi, sancionat potser amb massa severitat. Ara bé, fins i tot amb tres jugadors menys el Calders apretava i mantenia les opcions. Ja al final l'àrbitre expulsà al davanter monistrolenc per una entrada fora de lloc. Comptat i debatut, un partit elèctric només enterbolit pel col·legiat, el mateix que arbitrà al Calders contra l'Artés i que potser va tornar a tenir un mal dia o senzillament és un mal àrbitre. La setmana vinent es viatja cap a Puigcerdà, amb fred assegurat i el ànims una mica abatuts.

Calders 1 - Sant Llorenç 0 Any nou, resultat nou.
Dissabte a l'hora de les bessones amb una temperatura més que agradable per a l'època de l'any i amb uns Pirineus blancs al fons com a escenari. El camp immillorable, sense banderoles de còrner per un descuit, però marcat amb pas ferm. L'àrbitre de nou un de bo, d'aquells que també corren per a seguir la jugada i sobre el rectangle de joc dos vells coneguts. Dos equips dels que els agrada lluitar. L'inici del partit fou intens, amb un Calders amb marcatges ferrenys a totes les línies de joc i buscant els contraatacs. Els visitants sense gaires idees intentaven desbordar en jugades a pilota llarga, però que una defensa sense esvorancs impedí una i altra vegada. L'ocasió més clara dels visitants en aquest encontre fou una pilota que anà a parar al davanter, tot sol davant del porter, però que el Torres evità el llançament traient-li aquesta just a temps. Dels blau-granes també n'hi hagué en aquesta primera part, gràcies sobretot a un Moha molt actiu allà al davant acompanyat per una parella singular, el Valentí i el Josep que intentaren fer-se seva la zona de creació. Ara bé, el perill era creat sobretot en jugades a pilota aturada. Malgrat l'empenta d'ambdós equips s'arribà al descans amb empat. A la represa l'equip groc feu canvis per donar aire als seus jugadors mentre els del moianès realitzaren l'únic canvi possible. L'entrada de l'Albert després de setmanes de lesió; oli en un llum, classe i toc al mig. A partir d'aquest moment hi hagué un canvi. Jugades més trenades, fins i tot una d'elles passà per tots els jugadors abans d’acabar amb un xut desviat del Moha. El gol sorprenent, no tant per la factura com per l'autor. En un llançament de còrner la pilota va a parar a la frontal de l'àrea on el Sergi, un servidor, situat en paral·lel a la porteria l'atura amb el pit i després del bot la xuta amb l'esquerra. Un xut intencionat i afortunat que va a parar sortejant tot un eixam de cames a l'arrel del pal on el porter hi arriba amb retard. Merescut u a zero i a mantenir el resultat. Així doncs el Calders tornà a guanyar en un partit amb ofici. Un partit que podia haver acabat com darrerament, sense gols o amb un gol en contra i és que aquest Calders sap defensar-se i hi posa moltes ganes però de gol, d'allò que se'n diu gol, no n'hi ha massa. Esperem que la setmana vinent, de nou a casa i contra el Sant Salvador de Cercs continuï la remuntada.

Calders 2 - Sant Salvador de Cercs 2 Regalant punts.

Dissabte passat d'hora, tan d’hora com a les tres, el Calders jugà en un camp òptim, una arena digne de l'espectacle més gran, després del circ. Sobre el terreny de joc un visitant d'aquells que sempre s'ha donat bé als calderins, el Sant Salvador. Els visitants començaren fluixos, sense gaires idees mentre el Calders, dirigit amb mestria per un Albert solvent, creà un munt d'ocasions gràcies a la rapidesa del Moha i a la bona col·locació del bloc del moianès. Ara i adés les oportunitats se succeïen però fou de rebot que arribà el primer gol. El Nasi, molt centrat durant tot l’encontre s'escapà per la banda i internant-se a dins l'àrea petita intentà fer la passada de la mort. Els visitants, desbordats i superats intentaren treure la pilota amb tan mala fortuna que aquesta anà a parar al fons de la xarxa. U a zero i sense patiments. L’equip blaugrana estava còmode i jugava amb alegria, només inquietat per pilotes llargues que eren tallades sense concessions. Amb aquesta dinàmica s’arribà a la mitja part. A la represa l’equip del Berguedà, algú encara l’anomena com el de Sant Salvador de la Vedella, sortí tocat i fruit d’això els locals seguiren gaudint d’ocasions. En una d’elles el porter sortí fora de l’àrea i bloquejà al Moha, qui l’encarava tot sol però només rebé la targeta groga. Minuts després el Moha és travat dins l’àrea pel defensa qui és expulsat i la pena màxima assenyalada. L’Albert, fred i precís encertà a col·locar la pilota a l’arrel del pal fent inútil l’estirada del porter. Dos a zero i sense patir. Ja a les acaballes, un quart d’hora quedava, una pilota centrada rebota amb encert en el davanter visitant i va a parar al fons de la xarxa del moianès. Sort en la rematada però greu error de marcatge. A partir d’aquí els visitants apretaren més i minuts després, en un més que possible fora de joc, arribà el gol de la igualada, un gol que aigualia una tarda de bon futbol a l’estadi municipal. Tot i això cal veure el costat positiu, el Calders continua sense perdre aquest any. La setmana vinent cap a Valls Palà, un matx sempre incòmode però amb l’esperit ben alt.

Valls Palà 3 – Calders 1 Santa Innocència!

Diumenge, dia de repòs futbolístic gairebé arreu menys a Valls i malgrat la il·luminació del camp d’hora, per posar més traves als visitants. L’àrbitre digne de la categoria i sense expectatives de pujar, gris, ofuscat, adduït. El partit començà malament. Molt malament, d’innocentada en podríem dir. Dos xuts entre els tres pals, dos gols. El primer de falta i el segon de cap des de dins de l’àrea. El tercer en clar fora de joc. Tres a zero als vint minuts, entoma-ho que no ha estat res. A partir d’aleshores els locals començaren a deixar passar el temps, protestar i representar faltes amb encert, o si més no xiulades pel de negre, groc per a l’ocasió. El Calders presentava un onze experimental a causa de les lesions i sancions. La defensa habitual amb l’excepció d’un Escaler més endarrerit i un Valentí de nou sota els pals. La mitja inèdita i poc bregada en la lluita i al davant un duet sonor, l’Edgar i el Moha. Diumenge es va córrer com al pati de l’escola i es va lluitar sense criteri, per tant, malgrat la superioritat numèrica, en els últims vint minuts amb dos jugadors de més, el quadre calderí no va saber aprofitar les ocasions i marxà golejat. Els satèl·lits de Navàs varen saber jugar les seves cartes. El més positiu de l’encontre, excepte el xiulet del final del partit, un gol preciós del Dani. Després d’una passada de l’Escaler encara porteria i fa un xut creuat des de la frontal que, botant davant del porter, entra al fons de la xarxa meritòriament. Al final tres a u i a pensar en el proper partit, dissabte a Calders contra el Casserres, a veure si es puntua de nou.

Calders 0 - Casserres 2 Alta tensió.
Al cor del Bages, muntanyes amunt, un petit llogaret respira pau i tranquil·litat. Una pau dolça entre papallones i rossinyols només trasbalsada quinzenalment per la visita de ferotges guerrers de tercera. Tercera regional, és clar. Dissabte, a allò de quarts de quatre ara que el dia s'allarga, vingueren els sagals de Casserres. Quinze joves valents i agosarats, prests a combatre per tres punts. A l'estadi, el Municipal de Calders, els locals esperaven animosos i excitats. Un duel sempre espurnejant i sorprenent. Ja a l'inici començaren les primeres topades, cops de colze dels visitants i empentes per prendre la possessió. Els de casa ofici, tancats i barrats. Ara bé, en un còrner, tàctica militar, la pilota és rematada a la frontal per un alt visitant encetant el marcador. Zero a u i compte amb les jugades a pilota parada. Aturem-nos però. Ull a la jugada. A la mitja hora, amb l'àrbitre d'esquena, el mig del Casserres dóna una plantufada al mig local i aquest, molla per braç, braç metàl·lic, etziba un directe reactiu, fent una operació estètica instantània nasal. Nervis al moment i àrbitre experimentat, binomi que acaba amb l'expulsió del Josep i el visitant atès i substituït. Minuts després el Nasi, rauxa i força, deixa la cama massa llarga i fa caure al mitja punta visitant. Vermella directa i a jugar amb nou. A la represa l'equip encaixà un altre gol de còrner, error de marcatge però a partir d'aleshores es començà a veure un bon joc. Triangulacions, esforç i sacrifici que ajudaren a maquillar la imatge donada. Al final zero a dos però amb nou jugadors. Els herois, perquè vist el què hi havia encara va acabar prou bé, foren els nou jugadors de camp, corrent i esforçant-se, deixant-se la pell al quadrilàter. La bona notícia la reaparició de l'Òscar, un bàlsam per a la derrota. La setmana vinent ens visita el Vilada, un vell conegut de qui frisem.

Calders 0 - Navarcles 4
Dissabte a casa, en un camp en excel·lents condicions, gràcies a la cura mimosa d'amants del futbol. L'hora menys dolorosa, a un quart de cinc i pujant. El partit començà ben dirigit per un àrbitre mòbil, marcant les jugades tot seguint-les d'aprop. Els visitants esperonats per un nombrós públic frisaven per encetar al marcador. Ara bé, d'ocasions poques en aquesta primera part. El Calders, ben situat i ordenat avortava les ocasions visitants però de nou, ruc el que cau dos cops amb la mateixa pedra, els blaugranes varen rebre un gol en la recta final, al minut quaranta-tres. Un cop fulminant. Una patacada bestial. Una pilota és canviada de banda des del mig del camp amb encert. A l'altre pol l'interior guanya gràcies a la seva velocitat l'esquena del seu defensor despistat i encerta amb un xut sec i dur incontestable pel Barba, venut en aquesta ocasió. Així doncs cap a les casetes cap-cots, per innocents. Zero a u i sense reclamacions. A la represa l'equip saltà temorenc i descol·locat, fent gran a un equip que havia patit per poder obrir el marcador. Ara bé, un cop la llauna va estar oberta, fou difícil aturar el seu joc, el joc d'un líder sòlid i amb confiança. Poc a poc anaren caient gols. Uns d'encert visitant, d'altres de desencert local. Al final un marcador just per un partit llençat per manca d'intensitat durant cinc minuts, els darrers de la primera part. La setmana vinent cap a Sallent, un rival de nou fort però assequible.

Calders 0 - Artés 1 MAL PARTIT, PITJOR RESULTAT.
Dissabte ventós en un estadi força concorregut el dia de la jornada de reflexió. L'hora més suportable, amb temps per a començar la digestió, a quarts de quatre. El partit començà boig, sense gaire control ni jugades. Arreu pilotes amunt i avall al més pur estil corre carrers de la festa major de Calders. Un pati d'escola. Visitants força nuls, mentre els locals no milloraren l'espectacle. En resum, poques ocasions en aquesta primera part. Les dels visitants a pilota aturada, totes d'estratègia però sense encert. Les dels locals de jugada. La més clara un xut potent i sec del Nasi que el Garriga, porter visitant que jugà com mai ho havia fet quan defensava la samarreta blaugrana, va treure sense saber com i després nou xut del Jordi que surt per sobre del travesser per poc. Una primera part per a oblidar o bé per a aprendre'n. A la represa el partit continuà pràcticament igual, excepte que els locals es mostraren més ben posicionats sense deixar acostar als del sarau. Ara bé, una jugada desafortunada, un xut tou i enverinat s'escolà per sota del cos del Barba, qui l'havia aturat en primera instància, significant un immerescut zero a u. A partir d'aquí els vinyataires començaren a caure i perdre temps. Fins i tot un davanter mocós, fou expulsat per brut. Brut d'higiene no de joc, és clar ja que llençà fluids nasals a un adversari. Poques llums el sagal. Minuts després l'àrbitre, ja ho tenen això, va treure la segona cartolina groga al Miquel, potser per compensar, segurament per protestar. Un partit que serví per corroborar el perquè de la posició a la taula classificatòria d'ambdós equips. La setmana vinent cap a Torroella, un partit assequible si es juga amb seny i ofici.

Torroella 0 - Calders 1 Alenada refrescant

Hi ha partits que cal guanyar. La setmana passada era un d'aquests però s'errà i aquesta setmana, contra un rival en caiguda lliure, no hi havia excuses. Puntuar de totes totes.
El partit es disputà sobre un terreny de joc compacte, dur i espaiós, molt espaiós. L'hora de nou avançada, mancats els locals de llums a causa d'una visita nocturna que s'emportà el coure. El partit començà força seriós, amb uns blaugranes concentrats en tasques defensives però sense descuidar l'atac. D'ocasions locals cap en aquest primer període. De visitants comptades, avortades per una defensa ben situada i una davantera visitant poc incisiva. Ara bé, misteris de la vida el gol arribà de la manera més absurda, quan semblava que l'empat s'enquistaria aquesta primera part. Un llançament des de porteria arribà al Moha que, bicicleta va, filigrana torna, no acaba de xutar amb força i la pilota, després de sortejar al porter es dirigeix plàcidament a mitja alçada cap a la xarxa. Des del darrera, com un fuet arriba el central del Torroella i quan sembla que té totes les opcions per treure-la, connecta un xut creuat, potent i de bella factura que s'introdueix al fons de la xarxa. Chapeau pel sagal. Un gol que si no fos perquè era en pròpia porta seria digne de repetició arreu. A partir d'aquí sortí el bo i millor de cada família. Des de provocacions i insults, nervis del resultat, a escopinades del brut i desangelat onze local. Vaja, una perla de xic. Fruit d'aquest tarannà el porter local fou expulsat per insultar l'àrbitre. Mentrestant el Calders mantenia la calma, sense caure en les provocacions. Visca la til·la.
A la represa els de Torroella sortiren amb ganes de capgirar el marcador però sense encert, mentre que els del moianès, després d'uns minuts de somnolència col·lectiva, recuperaren les posicions. Fins i tot els van anul·lar un gol clar. El Moha s'escapà des del mig del camp i quan encarà el porter aquest el tombà, però abans va arribar a cedir la pilota a l'Escaler que venint de darrera la va colpejar suaument sense oposició al fons de la xarxa. L'àrbitre però, assenyalà la falta sobre el Moha traient targeta groga al porter de local, malgrat fos l'últim jugador, malgrat la jugada acabés en gol, malgrat la llei de l'avantatge.
Bé, de nou es tornà a puntuar, sense desplegar un gran joc però sí molt d'esforç i moltes ganes. D'aquí a quinze dies ens visita un filial, d'aquells que corren molt i saben jugar, el Berga B. Que es preparin!

Calders 0 - Berga B 3 Canvi d'estació, amb el mateix tren

Ja ha arribat. Un any esperant i per fi els ocells refilen, les flors llueixen, l'aire colpeja amb frescor i com qui no vol la cosa la primavera truca de nou a la porta mentre allà baix, a les Escomes segueixen igual. Bé, amb més calor i l'esperit d'entrada més alegre però els resultats iguals. Dissabte una derrota amb totes les de la llei. El partit força més tard, ja a quarts tocats de cinc i el camp, com gairebé sempre, sec i dur. La primera part per esborrar del cor però per a retenir a la memòria, evitant repetir errades. Uns quaranta-cinc minuts de joc apàtic, sense continuïtat amb només espurnes de joc. Els gols, dos aquesta primera part, per passerells, merescuts i marejats. El primer quart d'hora viscós, oliós, encallat amb uns blaugranes superats arreu del rectangle de joc. La mitja inèdita, la defensa desbordada i l'atac, independent. Una jugada absurda acabà amb el primer gol, després de poca intensitat de marcatges i molta facilitat visual. Un nyap de l'equip. El segon gol de lluços. Un llançament de falta ràpid acaba amb una rematada de genoll del davanter lliure de marca. Una primera part per a oblidar, però cal seguir. Cal donar-ho tot. A la represa l'equip sembla més motivat i destre, ara bé, un miratge. L'oasi calderí. Cap al quart d'hora, amunt o avall, arriba el tercer, de nou d'errada calderina. Un marcador just. Els locals varen seguir lluitant, sense gaire encert, sense potser creure massa en ells, però intentaren plantar cara, frenar els berguedans. Dissabte sobre el terreny de joc només hi hagué un equip jugant, l'altre defensant-se i mantenint o intentant mantenir el pavelló alt, a mitja asta si més no. La setmana vinent cap a Balsareny, un partit que promet ser mogut.

Calders 3 - Callús 5 Combat de caps.
Badabadocs, dents de lleó, malves i d'altres belleses mostraven la cara més neta dissabte a l'hora del te per assistir a un espectacle únic, el combat de caps. Un cap al davant, els ben pagats callussencs, líders de la categoria tranquils i serens i a l'altre cap els de casa, l'indomable tribu calderina. L'arena, a les Escomes. Un camp en perfectes condicions marcat destrament. La sortida al camp de batalla fou elèctrica, sense concessions. Cada pilota era lluitada, cada moviment respost. Els visitants buscaven l'escletxa, intentaven trencar la disciplina calderina però tou fou en debades. L'ordre manava i el primer gol, local. El porter surt maldestre tot topant amb un company i rebutja la pilota a tres quarts de camp. L'Albert, ben situat i veient el porter avançat connecta un xut llunyà que enxampa al porter en carrera tot passant per sobre de tots els jugadors. Un gol fàcil per a qui en sap. Un gol de druida futbolístic. Minuts després els visitants empaten gràcies a un xut de falta que passa per sobre la tanca i s'escola a tocar del Barba. Empat a u i cap a les casetes. A la represa, sense el Josep lesionat, l'equip calderí surt igualment concentrat i motivat. Fruit d'aquesta tensió arriba el segon gol. Un xut des de la frontal de l'àrea de l'Albert que sorprèn a tothom. Dos a u, això és jugar. De nou però, d'un altre xut de falta arriba l'empat. Dos a dos però aquí ningú abaixa els braços. Els visitants, líders tremolosos, comencen a neguitejar-se i escridassar-se. Ara bé, minuts després arriba el gol que confirma la remuntada. Una pilota llarga que el Barba no encerta a allunyar i que deixa al davanter tot sol per marcar a plaer. Dos a tres però no us penséssiu que ja està. Els locals seguiren lluitant, sense dubtes, sense tribulacions, malgrat jugar els darrers vint minuts amb un jugador menys per doble amonestació de l'Òscar. Malgrat el quart gol de ràpid contraatac o el cinquè de xut des de la frontal de l'àrea. Calia vendre cara la derrota. Calia demostrar que Calders torna a ser una plaça forta. Ja a les acaballes el Moha fa un llançament de falta espectacular. Per la capelleta, traient les teranyines. Al final un marcador ampli que féu gaudir al públic assistent i als jugadors presents. Una tarda ben divertida gràcies a l'ofici i el sacrifici dels jugadors. Esperem que segueixin així. La setmana vinent toca immersió, toca Monistrol.

Calders 1 - Puigcerdà 3 Una setmana regalant llibres, roses i ... punts.

Dissabte el drac ja era mort, el cavaller a casa i la princesa, com les dels contes, vivint de renda. Ara bé, poble de tradicions, Calders no volgué deixar passar la setmana sense regals i justes. Uns de ben embolicats, d'altres sense concessions. La justa del cavaller Sir Jamal de Terra Enllà, aplicant la tècnica del Molinet, tot fent giravoltar el contrari sacsejant-lo a l'estil que caiguin les monedes. L'àrbitre, sorprès davant l'espectacle medieval, llençà el mocador vermell convidant-lo a l'exili. Abans però, per asserenar els ànims l'ombra calderina regala un gol. Un sortim cridat pel mai prou valorat Sir Josep Maria de Secà, deixa la defensa ben esquerdada i habilita al davanter cerdà tot sol davant del cavaller Valentí. U a zero i el pati d'armes es revolta. Instants després el mateix Josep Maria, ara palafrener aplicat, fa una passada de gol al cavaller Moha qui estableix l'empat a u. L'espectacle local, les temences visitants. Amb aquest marcador però, cap a quadres i a reposar. A la represa la trepa calderina disposa de moltes més ocasions, sentint-se ja el brogit d'espases amenaçar el resultat. Pilotes que es passegen per davant de la porteria cerdana, xuts aturats in-extremis i d'altres variacions del gairebé ja ho tenim. Tot i això són els de la plana cerdana que aprofiten un altre regal. Aquest cop entre Sir Ramon de Balsareny que reacciona lent al llançament d'una falta i Sir Aleix de Carrer Amunt que es queda al darrera trencant el fora de joc - m'heu deixat sol, resa indignat - arriba la passada de la mort. Una estocada definitiva. U a dos i crits amunt i avall. Malferits i ranquejant, amb l'armadura bruta i abonyegada, l'espectre calderí intenta reaccionar. D'ocasions més encara, però la mala sort i un jutge de jutjat de guàrdia, aigualeixen una tarda d'èpica poètica. Ja a les acaballes, amb totes les línies buscant la vendetta, arriba la tercera estocada en clar fora de joc. El cavaller de negre deixa continuar una jugada il·legal que significa el definitiu u a tres. A la fi els estendards resten alts onejant al vent, però els visitants s'emporten la glòria i la fama. La setmana vinent un vell conegut, el Sant Llorenç ens espera emboscat.

Balsareny 1 – Calders 1 Un bloc compacte.

Quin equip! Quina jornada! Diumenge tot s’ho menja o si més no ho intenta. L’hora, prompta, a les quatre per no deixar temps a ronsejar i en un camp espaiós i ventós, vaja, un dia d’aquells que costa calçar-se de curt. L’equip visitant, és a dir la tropa calderina, plagada de baixes. Una epidèmia galopant. En total dotze peces saltaren sobre l’escaquer balsàmic amb un Josep sota pals com a cirereta del pastís. La previsió, més que possible, de tempesta i ràfegues d’huracà local, ara bé, aquest equip sorprengué. Amainà l’huracà i provocà un vendaval visitant. Capaç del millor i del pitjor, diumenge jugaren com un bloc. Un conjunt compacte, sacrificat i generós. Corrent davant qualsevol pèrdua de pilota, mantenint les posicions i sobretot, jugant la bimba amb alegria. Tot i això el primer gol local, per donar emoció. Una pilota centrada després d’una falta al vèrtex esquerra de l’àrea gran no és encertada a allunyar entre el Josep i el Pep que salten destorbant-se, mentre aquesta va a parar a un migcampista que xuta enmig d’un mar de cames. U a zero al minut divuit. Els blaugranes però no s’enfonsaren. Seguiren jugant, creant diverses ocasions de gol i avortant tots els intents locals d’augmentar el marcador. A la represa el guió continuà semblant. El Calders ben col·locat sobre el terreny i fent allò que saben fer. Sense excessos, sense concessions a les frivolitats. Jugant sense complexes. Darrera un equip sòlid, al mig generós i alegre, al davant combatiu. La recepta ideal. A mitjans de la segona part el Pep, vista d’àliga, veu el porter avançat i calculant l’impuls del vent i la superfície de la pilota, xuta des de més enllà de l’àrea gran. La pilota, sàvia deixeble, descriu la paràbola marcada i s’escola al fons de la xarxa fent emmudir l’estadi. Un gol digne d’un mestre. Empat a u i compte que en volem més. Malgrat tot el marcador ja no varià, malgrat un xut al final del partit que el Josep, gat mesquer, volà fins a allunyar la pilota. Diumenge va ser un partit de reconciliació, un partit d’equip i públic, de comunió amb el joc. La setmana vinent ens visita el Callús. Esperem que seguim igual, amb les mateixes cares alegres i somrients.

Monistrolenca 3 – Calders 3 Delicatessen!

Turó avall, allà on el meandre s’eixampla i l’aigua corre alegre, on sembla que brolli d’arreu i es deixa escapar sense impediments, l’ombra calderina desembarcà. Un equip prest a batre’s amb el veí de sota. Mentrestant al poble abans barri l’ambient es tensava a mesura que els minuts s’escolaven i els locals, àvids de resultats, es prometien una tarda de passeig a l’hora de la teïna, però, ai làs! Calders és molt orgullós i ni un camp esquifit i de punt rodó fa tremolar els joves muntanyencs. L’inici del partit apoteòsic. Calders dominant. Jugant amb cap, tocant la pilota i molt, molt ben posicionat. Una estratègia digne del cabdill més entenimentat. Gràcies a l’ordre exemplar arribà el primer gol d’una adquisició riallera, del Jamal. Tanmateix no hi ha sort en les faltes i una de propera significà l’empat local. Ara bé, minuts després el Jamal repeteix diana davant la passivitat dels monistrolencs. A la represa l’equip vallenc aconseguí, mitjançant dues jugades ràpides posar-se per davant. A partir d’aquí començaren a perdre temps o diguem-ne a espaiar els llançaments de fora, falta... D’ocasions vàries, del Moha, de l’Albert... Però no hi ha mal que duri cent anys i després d’un llançament de còrner efectuat pel Manel, rematat de manera afortunada per un servidor al travesser, la pilota arriba al Miquel, recent matriculat de pare i l’empeny al fons de la xarxa. Deliri visitant i cara de circumstàncies dels locals. Al final un empat just, potser podríem demanar més però empatar al minut noranta-quatre, fa que resulti força emocionant. Els herois l’equip, que lluitaren fins al final, en bloc, malgrat un àrbitre que expulsà a l’Albert per doble amonestació per protestar, malgrat la pressió local, malgrat les lesions del Josep i el Jordi. Malgrat tot, un punt dolç. La setmana vinent a casa, ve el Puigcerdà. Que n’aprenguin.

Sant Llorenç 2 - Calders 0 Això s'acaba.

Dissabte d'aqüeducte per a molts, els blaugrana pujaren al peu del Port del Compte, a terres lleidetanes, terres caloroses. Allà dalt, a tocar d'una Llosa buida i famolenca, un duel entre titans es disputà, digne partit per a les espectatives creades, un nyap. Perdoneu, oh públic sofert! Perdoneu les hores malgastades. El futbol que córrer per les nostres venes està aigualit, potser massa regat per la supèrbia, potser delerós del xiulet final. Els llorençans, amfitrions excel·lents, mostraren les seves cartes rebregades. Ambdós equips lluitant per a una fictícia permanència, un per a no baixar al soterrani futbolístic, l'altre per a no baixar a les catacumbes classificatòries. Ambdós dignes mereixedors del seu lloc. L'àrbitre del millor del partit, dialogant, serè i encertat pràcticament en totes les seves decisions, excepte el segon gol. Parlem del partit però. D'entrada un joc lleig i a batzegades, sense encerts, cadascú lluitant pel seu compte. Poques connexions entre línies, gens de visió d'equip. Cadascú la seva ràtzia personal, sense encert i amb errades de manca de concentració. El primer gol local desafortunat pels calderins. Un jugador local s'escapa davant la passivitat blaugrana i encerta un xut sec i dur des de la frontal de l'àrea. El Barba la treu cap al mig com pot i el Sergi, un servidor, intenta allunyar-la, però el rebot i la lentitud del pas del temps, fa que aquesta es quedi morta per allà. Sense temps a reaccionar, malgrat un genoll pelat i el desig d'allunyar-la, arriba el davanter que fa un xut creuat al fons de la xarxa. Un regal poc merescut però que puja al marcador. Minuts i minuts s'escolen sense gaire res a mencionar. Globus amunt, globus avall. A la segona part seguim igual, però d'un llançament de córner arriba el segon. Un gol després de rebre el Miquel una empenta claravista a tocar, difícil de veure des de lluny. Tot i això aquest gol no decidí res, ho decidí el joc dels del moianès. L'últim quart d'hora els locals tancats a la seva àrea, fixeu-vos que el Barba pujava la pilota fins gairebé el mig del camp, vaja, com una final de copa on un està aterrit davant l'adversari i l'altre, sense idees ni qualitats, intenta capgirar el marcador. Al final un dur dos a zero però de nou, malgrat el joc desplegat, els calderins lluitaren fins al final, però és el què hi ha. És el què tenim. La setmana vinent s'acaba la lliga, lluny de casa, a Sant Salvador de Cercs.

Sant Salvador de Cercs 1 - Calders 0 Un partit com una temporada.

Dissabte, en un oasi sense pluja, malgrat les prediccions i les nuvolades creixents, l'equip calderí es desplaçà al Berguedà a disputar l'últim partit de lliga en una catifa verda natural. Això sí, en un cap de setmana ben regat que serví per a sentenciar el conjunt blaugrana a les catacumbes de la classificació. L'últim que apagui els llums, si us plau. Però anem a pams. Del partit poc a destacar. El Calders va tornar a demostrar el perquè està allà. És el pitjor golejador de la categoria, amb algunes ocasions però sense sort ni encert i en canvi, si mirem els gols encaixats, és el cinquè equip menys golejat, que es diu ràpid. Dissabte, el de cada setmana. Un equip que sap patir al darrera, tancant-se, amb un Barba superb, fent aturades a boca de canó però la mala sort i la manca de punteria, tornaren a deixar el comptador dels del moianès a zero. Difícil aconseguir mantenir la porteria a zero, missió impossible aconseguir marcar. A més, a la segona part, quan semblava que la dinàmica del joc portaria a un zero a zero raquític, arribà el gol de la manera més absurda. Després d'una jugada llarga a la frontal de l'àrea calderina, una pilota a mitja alçada és rebutjada pel Ramon, qui baixà a defensar la posició. Mala sort de nou, la pilota la treu de manera defectuosa amb el cap i aquesta es converteix en una passada excel·lent pel davanter que rep un regal, tot sol a la frontal de l'àrea, tenint temps d'entrar i rematar amb l'única oposició d'un Barba venut. Així doncs, una jugada desafortunada per cloure una temporada no menys desafortunada. Ara bé, l'esforç, les ganes i el compromís dels jugadors ha estat lloable. Malgrat els resultats, malgrat les decepcions, el bloc s'ha mantingut i setmana rera setmana ha treballat per sortir del pou. El camí fàcil seria desertar, marxar a la francesa, però dissabte hi era gairebé tothom, excepte lesionats. No s'ha aconseguit una posició menys dolorosa, però ja ho diuen, qui fa el que pot, no està obligat a més. L'any vinent, com l'au Fènix, Calders tindrà més sort, segur i resorgirà.

Qüestió de confiança

Fa dies que hi dono voltes, potser mesos i tot, i la veritat és que es fa difícil creure en els dirigents que tenim.
D'una banda perquè venim d'una desconfiança hereditària, de la creença popular de que tothom mira per ell i sobretot si està en llocs de decisió. Vaja, allò de l'ocasió fa al lladre.
D'altra banda perquè les notícies que anem sentint dia rera dia, sembla que van confirmant aquesta desconfiança, aquest aquí tot s'hi val i és clar, ambdós aspectes fan que plani una sensació de pèrdua i d'individualisme que de retruc provoca que la gent giri l'esquena als afers polítics, com si no anés amb ells. Com si hi hagués una esfera real, la del dia a dia, i una esfera política, la d'aquells que són allà, dels dirigents, els altres, sense vinculació amb els mortals.
Ja ho sé que diuen que tenim els polítics què ens mereixem, però sincerament, dubto que ens mereixem tot aquest desgavell, tot aquest anar a la seva de molts. De massa. Si fos així, si ens ho mereixéssim, estaríem purgant molts pecats del passat, ara bé, coneixent la història de Catalunya, de segur que ja no queda crèdit per a la purga.
També és veritat que quan surten casos d'aquests, quan apareixen a les noticies, els partits reaccionen de manera força teatral. Expulsions fulminants, sancions exemplars... però el mal ja està fet.
Com a pòsit ens queda aquella desconfiança latent, aquell esperar a veure qui serà el següent. La confiança ha estat traïda i no hi ha res pitjor. El lligam, el fil umbilical que ens unia, el creure en algú s'ha esquinçat i malgrat les actuacions posteriors, un cop trencat, ja no es restaurarà. De res serviran les declaracions o les decisions posteriors, de res serviran els laments sincers o les explicacions extenses, a partir d'aleshores tot passarà per un nou prisma, per una nova lent.
Ja no serem els confiats en uns ideals ben estructurats, ja no creurem en uns grans oradors. A partir d'aquell moment o bé ens implicarem críticament o bé deixarem de banda als altres, els de l'altre esfera.
I arribats a aquí, arribats a aquest punt, crec que n'hem de prendre partit. Sí, vull trencar una llança en favor del país, en favor dels que s'impliquen. Hem de mirar al voltant, preguntar-nos pels que ens envolten i de segur, veurem que majoritàriament, és trist haver de recórrer a aquest tòpic, però el crec cert, molts són honestos, molts treballen pel país i pels seus convilatants ... però no tots, també és cert.
Destriem doncs, abans el florit no s'escampi.

Croniques Temporada 2006 - 07 C.F. Calders

TEMPORADA 2006-07

C.F. Calders 3 - P. A. Manresa 2

Escalfant motors.

Adéu a l'estiu. Adéu als dies de descans, sol i hores mandroses. Sense adonar-nos ja tenim la tardor a sobre i amb ella, arriba la pluja i el futbol. Després d'unes primeres proves aclaridores, aquest cap de setmana es va jugar el darrer partit de pretemporada. A partir de diumenge vinent torna la lliga. Torna el futbol a Calders. Dissabte però, als aiguamolls del moianès, altrament dits Camp Municipal de Calders, vàrem poder veure un enfrontament molt aclaridor. Noves cares disposades a lluir amb orgull la samarreta blau-grana - bé, si més no així en diuen encara que un servidor la veu negra i vermella - i d'altres que es resisteixen a deixar-la - i que duri mentre el cos aguanti -. La màquina està engegada i només cal engreixar els mecanismes, situant-hi les peces al seu lloc tot fent-hi els ajustaments adients. Després de la desfeta de la setmana anterior calia veure com enfrontarien el repte els joves calderins. Calia veure com reaccionarien. La boira amenaçava de cobrir-ho tot i la pluja queia persistent, fent inútil la feina d'unes plaques solars noves de trinca. Amb tot, les ganes de jugar feren saltar ambdós equips al terreny de joc amb entusiasme. La primera part fou dominada clarament pels joves calderins, ben situats en defensa i jugant sense complexes al davant, llançant a porteria a la més mínima ocasió. Corria el minut trenta quan el Josep Maria, després de desfer-se del seu marcador, engaltà un xut potent des de l'angle esquerra de l'àrea gran sorprenent al porter, tot materialitzant el primer gol del partit. Poc després, en un llançament de còrner executat amb precisió pel Xavier, de nou el Josep Maria va enviar altre cop la pilota al fons de la xarxa. Els minuts corrien i l'equip blau-grana se sentia còmode, ben situat dins del rectangle de joc. L'equip visitant també va disposar d'alguna ocasió, però un Garriga ben atent i una defensa paparra, evitaren que transformessin cap de les ocasions. Així doncs, amb un 2 a 0 molt treballat acabà la primera part. A la represa l'equip local va sortir més lent, sense tenir ben preses les posicions i fruit d'això, una ràpida jugada significà el primer gol visitant. A mesura que passaven els minuts el camp esdevenia més feixuc i l'equip del moianès es tancà més i se sentí més pressionat. Gràcies a aquesta pressió arribà el segon gol visitant. En una jugada embolicada dins l'àrea calderina l'àrbitre va xiular pena màxima, després que una pilota impactés en la mà del lliure calderí. El llançament de la pena màxima fou precís. Malgrat que el Garriga va intuir la direcció de la pilota, res no pogué fer per aturar-la. Instants després, en un contraatac, el Gerard fou obstruït dins l'àrea visitant i sense dubtar-ho ni un instant, l'àrbitre xiulà la pena màxima que el mateix jugador transformà. A partir d'aquí el partit esdevingué més obert. Els manresans buscaven la igualada amb afany, mentre que els locals, intentaven sorprendre a la contra. Va ser un partit distret, on l'equip de casa va saber jugar amb orgull, batallant en totes les línies i sense deixar cap pilota per perduda. A més, les noves incorporacions van tenir minuts. Uns minuts que els ajudaran a agafar confiança i a sumar dins l'equip. La setmana vinent, enfront del Navàs s'hauran acabat les proves i serà el moment de la veritat. Per cert i canviant de tema, encara que veus pregoneres dubten de la imparcialitat d'un servidor, els seus parents més propers n'asseguren l'autenticitat d'allò que explica.

NAVÀs 3 – cALDERS 0

Sang, suor i llàgrimes

El passat dissabte, a l'estadi municipal La Devesa de Navàs, el quadre calderí va patir la primera desfeta de la temporada. Sota un sol abrusador i en un terreny de joc de dimensions generoses, l'equip blau-grana només es va sentir còmode els primers vint minuts. Uns minuts on fruïren de diverses ocasions, potser la més clara un cop de cap del Quim, que el porter es va treure de sobre com va poder. Tot i això, quan millor jugava l'equip del moianès va arribar el primer gol local. Una pilota centrada per l'extrem des de la dreta fou rematada a plaer pel mig de l'equip navasenc. Era la crònica d'una mort anunciada. El mateix jugador ja havia disposat de diverses ocasions i malgrat això, el seu marcador li deixava massa metres per a pensar. Per solventar aquesta manca de pressió el Xavier passà a ocupar el mig del camp i el Josep Maria, molt diluït en aquest encontre, va situar-se d'interior. Amb aquest canvi de posició es va guanyar en marcatge però en detriment de visió de joc. Així doncs, el mig es veié més lligat i el Navàs ho patí. Deu minuts abans de la fi del primer temps emperò, una pilota centrada des de l'esquerra i que el central, el Sergi, solament tocà de refiló, fou aprofitada per l'interior dret per batre a boca de canó a l'Albert. A partir d'aquest moment el desànim planà sobre les files calderines. Instants abans de la mitja part una jugada fortuïta, un xoc entre el mig del Navàs i el Ramon, va acabar amb el jugador local lesionat. A la represa l'equip blau-grana va sortir descentrat, però foren capaços d'aturar totes les ocasions locals. Malgrat tot, el mig del camp va desaparèixer i les pilotes anaven d'una banda a l'altra. Una d'aquestes anà a parar als peus del Dani que, tot i que era agafat per la samarreta dins de l'àrea, va arribar a connectar un xut verinós que el porter desvià miraculosament. Instants després i des d'un xut llunyà arribà el definitiu 3 a zero, obra del central navasenc. Un resultat just. Encara que a l'inici del matx l'equip blau-grana va disposar de les seves ocasions, mai varen sentir-se còmodes i poques vegades s'oferien per rebre la pilota. Vist això, esperem que la setmana vinent, contra el Valls, facin els retocs pertinents.


Calders 1 - Valls de Torroella 5

Caiguda lliure

Quin camp. Llis, uniforme, un xic dur però immaculat. Visca l'aplanador i el que el porta. I les línies? Fetes amb precisió prussiana. Amples i clares. Visca els delineants. I el temps. Un sol generós que no vol deixar pas a la frescor tardorenca. Una mica massa de calor. Visca el Puig i la seva ombra beneïda. I el primer gol. Un control superb del Brunet, després d'una pilota allunyada pel Marc, que finalitza amb un llançament creuat al fons de la xarxa. Genial el gol. Genial l'equip. Visca l'equip. Però el temps va corrent i els calderins van cansant-se. El Brunet se'ns lesiona. Després d'un clar fora de joc, el Josep comet pena màxima sobre un adversari i encara que l'Albert endevina la trajectòria, res no pot fer. Gol i tremolors de cames. Després, l'Albert fa el més difícil. Atura una pilota i acte seguit - ara us sorprendré - la colpeja fins al fons de la xarxa. Gol del Garriga però que no puja al marcador local. Perdem. Perdem en el marcador i anímicament. Abans del final de la primera part arriba el tercer. Un ràpid contraatac vallenc que troba la defensa descol·locada. A la represa l'equip surt moix, esporuguit. Individualment hi ha esquitxos d'orgull, puntes d'esperit combatiu, però l'equip s'ensorra, fa aigües. Costa trobar la manera. A mitjans de la segona part arriba el quart. L'equip ho intenta, però res a fer. No és el dia i el de negre, escarabat bum, bum... - a qui el públic ja esbronca - segueix xiulant d'oïda. Visca els sonotones. Ja a les acaballes l'àrbitre expulsa al Josep per doble amonestació, res, un malentès, al Dani per un altre malentès, res, un altre i l'Òscar per una entrada fora de temps. Amb això va arribar el cinquè i l'expulsió d'un jugador xerraire vallenc. Final del partit 1 a 5. Vàrem perdre i sense excuses. L'àrbitre era dolent, però nosaltres més. Varen ser millors i ens passaren per sobre. L'equip té potencial per a sortir-se'n o si més no per donar una imatge més digne, menys feble. Individualment no es pot atribuir la desfeta a cap jugador. S'intentà, es lluità, però al final es varen perdre els papers. Un partit dura 90 minuts i no només 20. Cal jugar bé tot el matx i sacrificar-se. Jugar per l'equip i amb l'equip. Esperem que serveixi de toc d'atenció i facin allò que esperem d'ells. Lluitar, deixar-se la pell al camp i si es pot, guanyar. Visca el futbol. Fora el desànim.

Balsareny U. D. 2 - C.F. Calders 0

Canvi d'actitud

Diumenge. 1/4 de 5 de la tarda. Sol present, joc intermitent. El passat cap de setmana l'equip calderí va desplaçar-se a Balsareny per tal de disputar la tercera jornada de lliga. A l'estadi municipal de Balsareny, nou de trinca, que presentava un aspecte fantàstic amb una sorra digne de la Barceloneta, l'equip blau-grana va saltar al terreny de joc concentrat i motivat. Amb puntualitat envejable, l'àrbitre xiulà l'inici del partit. Ja als primers compassos es veié que l'actitud havia canviat. L'equip calderí lluità les pilotes amb afany, pressionant des de totes les línies. Fruit d'aquesta pressió arribà la primera ocasió. Una pilota mal rebutjada pel porter arribà als peus del Marc, que a uns 35 metres de la porteria i veient el porter avançat, intentà fer un xut de fantasia que errà per molt poc. Malgrat tot d'ocasions n'hi havia. El Quim va colpejar una pilota, que li arribà de la banda, un xic desviada. Mentre, per part local, s'enviaven pilotes als seus extrems, que eren ben frenats per un atent Manel i un coratjós Aleix. Només en comptades ocasions eren capaços de desfer-se del marcatge, però aleshores apareixia el Josep i el Xavi o bé l'Albert. Però de nou la sort se'ns girà d'esquena. Una pilota enviada des del mig del camp, sorprèn la defensa avançada - potser en possible fora de joc - i habilita al davanter del Balsareny qui bat en l'u contra u a un venut Albert. Poc després i aprofitant el desconcert visitant, una jugada innocent acaba amb una falta dins l'àrea gran, a l'extrem dret, sancionada amb pena màxima. L'execució fou perfecte, sense que l'Albert pogués fer res per aturar la pilota. Amb aquest guió s'anà al descans. A la represa l'equip blau-grana va sortir batallador, amb ganes d'aixecar el partit. L'equip es mostrava ben posicionat al darrera, i al mig, el Jordi feia molta feina impedint la sortida franca dels mitjos del Balsareny, mentre el Josep Maria intentava crear situacions de perill. Gràcies a aquesta despesa física arribà l'ocasió més clara. Després d'un xut del Lluís que el porter va treure's de sobre com va poder, el Josep colpejà la pilota d'esperó però topà amb el porter i acte seguit, un xut fort creuat del Josep Maria, anà a parar al pal esquerra de la porteria. Minuts després el Marc s'escapà per la banda i entrant dins l'àrea feu un xut ben intencionat però mal executat, acabant a les mans del porter. Mentrestant l'equip del Balsareny intentava mantenir la possessió i frenar el ritme del partit, ja fos perdent temps a l'hora de posar la pilota en joc, ja fos llençant-se a terra al més mínim contacte. Diumenge l'equip va perdre, però va marxar amb el cap alt. Podrien haver guanyat, només que haguessin tingut més sort o els del Balsareny menys fortuna. Esperem que la setmana vinent, a casa i contra l'Artés, l'equip aconsegueixi els tres primers punts.

Calders 2 – Artés 2

Partit d'infart

Quin patiment. Dissabte és bona hora per a jugar i si a més fa sol, millor. Els visitants, l'equip d'allà baix, allà al pla, l'Artés, màxima rivalitat. Segurament va ser un dels partits més batallats d'aquest inici de temporada. D'entrada la motivació. Cent per cent calderina, cent per cent positiva. Tots els jugadors mentalitzats amb el partit. El públic, molt present, volia veure un enfrontament d'alt nivell, veure saltar espurnes dins del quadrilàter. I ho veié. L'equip es buidà físicament. L'onze blau-grana saltà al terreny amb el ja clàssic 4-4-2, mentre l'Artés, buscant la superioritat al davant, va sortir amb un arriscat 3-4-3. Amb aquest guió s'inicià el matx. Varen ser uns quaranta-cinc minuts intensos, de marcatges ferris, d'oportunitats perdudes i de molta lluita, avís del que s'acostava. La primera part, emperò acabà amb un sorprenent, pel què s'havia vist al camp, empat a zero. Minuts després de la represa arribà el primer gol. Quan més bé jugava l'equip calderí una gran jugada del conjunt artesenc, fruit d'una ràpida triangulació, acabà amb la pilota al fons de la xarxa calderina. Mala sort i gerro d'aigua freda. Poc després i gràcies a un encertat llançament de falta, des de la frontal dreta de l'àrea calderina, arribà el segon gol de l'Artés. Més mala sort i més aigua freda. Malgrat tot l'equip no es desinflà, seguí lluitant esperonat pel seu públic. Ningú acotà el cap. Fruit d'aquesta lluita arribà el primer gol del Calders. En un xut creuat, d'una precisió exquisida, el Quim va batre el porter de la plana, fent que la temperatura pugés de nou a nivells d'ebullició. Instants després el Marc, molt mòbil durant tot el partit, aprofità una badada en defensa per emportar-se una pilota i gràcies a un xut creuat féu pujar l'empat al marcador. Els calderins extasiats, els artesencs, ferits de mort. Eren els minuts de fantasia. Una jugada ben trenada al primer toc entre el Manel, venint des del darrere, el Dani i el Marc, acabà amb un xut un xic desviat. L'equip jugava, tocava i fruïa del moment. L'Artés estava grogui. Amb tot però, poc abans del final de l'encontre el Quim fou expulsat per doble amonestació i més endavant, gràcies a la murrieria d'un veterà capità, dissabte passat el Jordi, un mig de l'Artés fou expulsat per doble amonestació. Ja a punt d'enfilar cap al vestidor l'Artés va disposar de la darrera ocasió. Durant unes mil·lèsimes de segon l'estadi emmudí. Una pilota centrada des de la dreta de la porteria amb molt de perill, fou aturada esplèndidament per l'Albert, molt segur durant tot l'encontre. Genial. Aquesta és l'actitud. Aquest és el nostre equip, el que lluita, sap patir i sap donar la cara. Per aquest cap de setmana un aplaudiment per a tot l'equip, que va lluitar amb criteri, empenta i convicció. Un aplaudiment pel Valentí, que esperonà l'equip, patí i ordenà el joc i un altre aplaudiment pel públic, per la paciència que ens té i perquè encara ens venen a veure. La setmana vinent desplaçament, cap a Puigcerdà hi falta gent i hi sobren punts.


Puigcerdà 2 – Calders 2

Vàrem tornar a lluitar, vàrem tornar a patir, vàrem tornar a empatar.

Que n’és de bonica la plana cerdana, sobretot en aquesta tardor tan primaveral. A Puigcerdà, terra de vaques i bolets, de vall privilegiada, l’estadi té una catifa verda i el públic és hostil i assedegat. L’equip local, tercer classificat, feia travesses agosarades veient-se guanyador abans del partit. Els del moianès, equip d’ofici, es prepararen per a treballar. L’àrbitre - encara que jove, madur - xiulà l’inici del partit amb puntualitat. L’equip local va prendre la iniciativa, tocant des del darrera, movent-la pel mig, desplaçant-la al davant. Els blau-granes, ben posicionats, teixiren un mur infranquejable, començant per darrera, amb un Valentí inèdit sota els pals, ben escortat per una defensa que va de menys a més i una mitja molt sacrificada. D’ocasions poques, d’opcions menys. Malgrat tot, una pena màxima xiulada per l’àrbitre, més que dubtosa, significà l’u a zero. Res no pogué fer el porter que la fregà però no prou com per a enviar-la fora. L’equip emperò, no es desinflà, seguí lluitant fins al descans. Poc després de la represa l’equip local tornà a marcar. Una jugada confosa dins l’àrea acabà amb una pilota morta a l’àrea petita, que un jugador cerdà rematà de cap al fons de la xarxa. Semblava que tot estava dat i beneït. Ara bé, els del moianès no afluixaren i fruit d’aquesta intensitat el Josep Maria prengué una pilota. Traçà una diagonal amb la pilota controlada, des de la línia de calç fins a la frontal de l’àrea i sorprenent a tothom, la passà al Nasi, qui fent mitja volta la tocà suaument pel Marc, que en plena carrera la colpejà amb mestria enviant-la al fons de la xarxa. Els locals nerviosos, els visitants, serens. Instants després una altra pilota centrada pel Josep Maria, pletòric en aquesta segona part, acabà a les botes del Quim, qui la colpejà subtilment fins on el porter no pot mai arribar. Empat a dos i els locals que s’enfonsen. A partir d’aquí pilotes de porteria a porteria. Buscant l’esquena de la defensa, buscant la velocitat dels davanters, però amb aquest guió tant previsible, és difícil sorprendre un equip. Qualsevol dels dos. Al final, empat a dos treballat i merescut. La setmana vinent, a casa i enfront del Navarcles, esperem que no calgui remuntar, només guanyar i fruir.

Calders C.F. 0 – Navarcles C.F. 4

Tornar a començar!

Ja ha arribat. Després de molts dies esperant, la tardor ja ha tret el nas. Dissabte els abrics eren presents, fora ja de l’armari i a l’ambient es flairava l’olor de naftalina dels primers dies de fred. L’estadi immillorable, línies tremoloses ben definides i terreny extraplà. D’allà baix, més enllà de la rotonda de la benzinera varen pujar els navarclins amb ganes de revenja. A casa els esperava un equip preparat i motivat. L’àrbitre – quina por - va saltar-se la protocol·lària revisió de fitxes, al·legant que estaven desordenades. Així doncs, amb una feina menys, va començar l’encontre. Els del llac varen sortir en tromba, buscant un gol matiner que els donés seguretat. Els blau-granes, veient-les venir. Cap al minut quinze una pilota ben rebutjada per l’Albert impacta a la cara del Manel – ja és mala sort – i va a parar al fons de la xarxa. Un cop de nas inapel·lable. Un gol de traca i mocador. Sense enfonsar-se l’equip calderí va prenent posicions i minuts després, gràcies a una jugada ben trenada des de la mitja, el Quim estavella una pilota al pal de la porteria del Navarcles. Varen ser uns minuts de domini local, amb contraatacs visitants però ben frenats per una defensa ben dirigida pel Josep, sempre present, sempre corrent. Malgrat tot, després d’una clara falta del davanter visitant sobre el Sergi va arribar el segon gol visitant. Cal dir que va ser un gol excel·lent. Després d’una pilota centrada des de l’esquerra i abans que aquesta toqués a terra, el mitja punta del Navarcles enganxa la pilota de manera impecable, fent inútil l’estirada de l’Albert. Zero a dos i cap a les casetes a descansar. Per cert que davant de les demandes de la falta prèvia, l’àrbitre se’n desentén i se’n fum, al·legant una errada del seu assistent. A la represa l’equip calderí surt disposat a remuntar. Es bat i posa setge a la porteria navarclina però una pena màxima inexistent, xiulada pel xulesc i prepotent senyor de negre, acaba amb el tres a zero i el Jordi al carrer, per doble amonestació. A partir d’aquí l’àrbitre va sentir-se còmode, traient targetes i mostrant un tarannà més digne de plaça de braus que de camp de futbol. I és que ja se sap, d’on no n’hi ha, no en raja i com diu el Ramon, té menys llums que un Seat Panda. Ja a les acaballes va arribar el quart gol, mercès a una pilota mal rebutjada per la defensa calderina. Dat i beneït. Apa siau, s’ha acabat, finito, the end, adéu. Potser un correctiu massa sever pel què s’havia vist al camp, però una derrota justa. L’actitud, un deu. El joc, és el que tenim. La setmana vinent a Casserres, esperem que tornin a puntuar ja que d’equip, n’hi ha.

C. F. Casserres 1 – Calders C.F. 2

Vini, vidi, vinci.

Apa, ja els tenim. Tres puntets ben dolços cap a casa. Diumenge, a aquella hora que el millor que es pot fer és estar escarxofat a casa al sofà, l’equip calderí, carretera i manta cap a Casserres. La temperatura fresca, passable amb una jaqueta. I del partit, tòfona negra. Crème de la crème. La primera part, per emmarcar. Darrera sòlids, intractables, sense concessions. El Valentí, de nou porter, ordenant la defensa, amb uns marcatges enganxosos, sense fissures. La mitja, donant suport a la defensa, creant ocasions, triangulant, movent-se, tocant la pilota amb valentia i al davant, lluitant, corrent, sacrificant-se. Va ser una primera part per llepar-se els dits. Per treure pit i dir, ja som aquí. D’ocasions visitants unes quantes, de locals, a partir de pilotes aturades amb jugades d’estratègia. La primera part es va cloure amb un gran gol, aquest cop sense tocar al pal, del Quim. L’Albert, especialista en el llançament de faltes, en penja una que el Quim, elevant-se de manera autoritària, colpeja amb el cap al fons de la xarxa. Zero a u i el públic que s’esvera. Instants després, amb els locals atordits, el Josep Maria fa un xut creuat fent que el porter es llueixi. Així acabà la primera part, una de les millors del Calders. A la represa l’equip local va sortir molt esperonat, buscant amb pilotes llargues l’esquena dels defensors. Malgrat tot, no se’n sortien i no fou fins una pilota aturada, un llançament de falta des de la frontal l’àrea, que varen aconseguir l’empat. La pilota fou penjada al segon pal i l’extrem local, venint des del darrera, aconseguí enviar la pilota al fons de la xarxa de cap. Empat a u, però amb força temps per endavant. Més endavant, buscant el gol, el Jordi s’inventà un xut verinós que el porter - gat àgil, gat vell - desvià després de fer un vol arran de terra. Poc després el Marc, molt batallador, aconsegueix rematar a boca de canó una pilota morta, que botava, enviant-la al fons de la xarxa i desfermant el deliri calderí - tant dels jugadors com de la nombrosa afecció que acompanyà els blau-granes -. Però alerta, aneu compte, molt a prop hi ha qui us vigila, ai si us atrapa en Gargamel... Bé, però aquest cop el de negre va ser menys gris i va repartir encerts i errades a ambdues bandes sense afavorir ningú i gràcies a això, l’equip calderí va celebrar la primera victòria. Una victòria treballada, suada, elaborada. Una victòria més que merescuda. La victòria. La setmana vinent, contra el Berga B i a casa, a veure què passa.

CF. Calders 1 - Berga B 5

Por escènica

Dissabte a 1/4 de 4. Poca gent pel carrer i menys a l'estadi municipal. La temperatura, fresca, gairebé freda i el terreny marcat amb línies tremoloses. L'encontre prometia. Els joves calderins venien de donar la sorpresa a Casserres i després de la bona imatge s'esperava un partit disputat, vibrant. Tot i això varen oferir la cara més fosca, la cara local. Dels cinc punts aconseguits, quatre són dels desplaçaments. L'inici del partit fou premonitori. La defensa, tantes vegades sòlida, en aquest partit es veié feble, sense consistència, gelatinosa. Els jugadors berguedans es movien amb facilitat, trobant espais i creant-los. Darrera no veien la manera de frenar-los. Malgrat tot, el marcador es mantingué inalterat fins al darrer quart de la primera part, després d'una falta comesa sobre el davanter berguedà que estava a punt de plantar-se sol davant de l'Albert. En el llançament la pilota anà a parar a la barrera que, trencant-se pel mig, deixà escolar la pilota amb l'Albert venut. Per cert, l'Albert retornava a l'equip després d'inscriure's al club de pares. Aquesta setmana l'Estefania, a qui des d'aquí felicitem efusivament, va infantar l'Eric - quina paraula més maca -, futur jugador del Calders. Dit això, seguim amb la cara més amarga del cap de setmana. Minuts després, una pilota que es quedà morta a la frontal de l'àrea, fou aprofitada pels visitants per aconseguir el zero a dos. Final de la primera part i cares llargues cap al vestidor. A la represa l'equip local va sortir molt motivat. Lluitaren amb afany, tancaren més els marcatges i correren més. Fruit d'aquest canvi d'actitud, el porter visitant hagué d'enviar més d'una pilota a còrner a l'últim moment. Cop de cap del Quim, xut del Josep Maria, xut un xic desviat del Nasi, el Jabalí xuta fluix, i pal, pal, còrner, porter i mil variants més. Totes però, estèrils. La porteria visitant a setge però res. Només s'aconseguí marcar de pena màxima, després d'unes clares mans dins de l'àrea. El Josep Maria llançà la pilota magistralment enganyant a un porter alt com un Sant Pau. El tercer gol visitant fou d'una jugada individual del lateral, qui deixà enrera tots els jugadors que li sortien al seu pas. Tot i el marcador l'equip berguedà es tancà i els blau-granes seguiren jugant amb convicció. Llàstima que quan millor jugaven fou expulsat, amb justícia, l'Òscar, després de veure's obligat de frenar un jugador visitant que encarava tot sol la porteria en un ràpid contraatac. Amb aquesta baixa i la de l'Aleix, expulsat minuts més tard per encarar-se amb un rival que l'havia increpat, el Calders va desaparèixer, arribant dos gols més visitants. Al final 1 a cinc i un regust desagradable. La setmana vinent, a casa de nou i contra el Torroella de Baix, de qui diuen que s'ha reforçat molt, esperem veure el Calders visitant, el que no té por escènica i sap guanyar. Per cert, a tall de fe d'errades, dir que la setmana passada la pilota centrada de gol fou del Xavier - ja em perdonaràs l'error - i no de l'Albert com vaig dir.


C.F. Calders 1 – Torroella de Baix 0

Tònic reconstituent

Confesso que vaig passar-m’ho bé. Tot i l’hora, massa d’hora per a la migdiada i massa tard per a dinar. Tot i la fresca, fregant uns quinze graus en davallada. Malgrat el patiment, el gol a la segona part i després de vàries ocasions però, anem a pams. Dissabte va haver-hi futbol a Calders, va tornar l’Equip. Després de la imatge del darrer partit pocs esperaven veure guanyar el Calders. Sí, segur que abans del partit alguna travessa era favorable, encara que escassa i per simpatia. L’inici del partit va confirmar però, el canvi d’actitud. Res a veure amb la setmana anterior. De nou va saltar al terreny de joc un equip amb ambició. La defensa recuperà la seva seguretat amb marcatges obstinats, sense pors ni complexes, mentre que al mig es va fer una feina de contenció molt valuosa i alhora de creació que desesperà els rivals. I al davant varen buscar el gol amb afany, sense donar cap pilota per perduda. D’ocasions vàries, gràcies a la mobilitat dels homes del davant i el suport dels dos interiors; el Sergio, sacrificat en defensa i que disposà d’una ocasió encara que no es decidí a xutar i del Lluís, oferint-se sempre i buscant la sortida franca de la pilota. Els de tocar del riu, on hi haurà la nova rotonda, abusaven de les pilotes penjades des de lluny, buscant l’esquena d’uns defensors massa concentrats. Ja ben entrada la segona part, una pilota centrada per l’Albert va ser rematada magistralment de cap pel Quim, enviant el míssil al fons de la xarxa visitant, significant l’u a zero i tres punts balsàmics pel conjunt blau-grana. Més tard, sobre el temps afegit va produir-se una absurda picabaralla. L’àrbitre aturà el joc per asserenar els visitants quan l’Albert - lo pare porter- anava a fer el llançament de porteria. A causa d’això s’hagué de fer un bot neutral allà on ell estava, suposadament per tornar la pilota als blau-granes i continuar el joc. Tot i això, l’eixerit del Torroella, sembla ser que fa d’entrenador i musa de l’equip, va comminar als seus jugadors a llançar directament a porteria, situant-se ell en posició de xut. Ara bé, fote’t! Ni gol, ni pa, ni aigua. El fairplay no és un joc d’ordinador noi, és una actitud davant l’esport i la vida i tu, després del que vàrem veure sobre el terreny de joc, jugant no ets honest. Llàstima, haguessis quedat com un senyor i hauries pogut marxar amb el cap ben alt. Bé, anècdotes a part, ja tenim una altra victòria. Suma i segueix. La setmana vinent a Vilada, mama por, esperem que no s’ho creguin i segueixin treballant per a guanyar.

Vilada C.E. 3 – Calders C.F. 2

Una de freda, una de calenta.

Dissabte tocava la freda. La gelada, i no perquè a Vilada fes fred, que no en feia gaire. A més en un estadi nou de trinca. D’entrada l’equip calderí va saltar al terreny de joc molt motivat, amb ganes de resoldre el partit i fruit d’això als deu minuts ja guanyaven per zero a u. El Lluís, després d’una gran jugada individual, deixant clavat al seu marcador, va fer un xut ajustat al pal esquerra, gairebé sense angle i agafant al porter per sorpresa. A partir d’aquí l’equip blau-grana es relaxà. Semblava que ja s’havia guanyat i es va baixar la intensitat... Parada i fonda futbolística. Instants després un davanter del Vilada, jugaven amb tres puntes, va aconseguir fer un xut tou, gràcies a la manca de pressió de la defensa – més endavant hi hauria retocs al lateral -. La pilota descriví una suau paràbola, agafant a contrapeu a l’Albert, qui no arribà a tocar la pilota que passà fregant el travesser i els seus dits. Minuts després arribà el segon gol local i l’expulsió del Manel. Un desplaçament llarg agafà la defensa adormida, el Sergi, lliure per a l’ocasió, descol·locat i el Manel, al veure que el davanter encarava al porter tot sol, es veié obligat a fer una falta que significà la seva expulsió, el gol local i el desencant visitant. Amb aquest tarannà s’enfilà cap als vestidors. Cares llargues i lamentacions. A la represa l’equip calderí va sortir molt més motivat. La defensa s’enganxà sobre els seus marcatges, mentre que a davant començà un recital d’ocasions. El gol de l’empat emperò, arribà per una errada del porter després d’un xut des de gairebé la línia de fons del Joaquim, que el porter s’empassà innocentment. Per la seva banda el Vilada intentava desbordar la defensa amb pilotes llargues que eren frenades per una defensa, ara sí, ben situada, centrada i ràpida. Ja era hora! Tot i això, una pilota rebutjada anà a parar a les botes d’un jugador local, qui va fer un desplaçament suau cap a dins l’àrea. Si bé tota la defensa calderina s’havia avançat, buscant el fora de joc, un jugador el trencava habilitant al davanter del Vilada. Aquest, lliure de marcatge, aconseguí fer un globus amb la pilota sorprenent a l’Albert clavat en mitja sortida i significant el tres a dos definitiu. Resumint, aquest dissabte vàrem viure un partit d’alts i baixos. Durant fases del joc l’equip calderí fou superior amb escreix, però en d’altres, no fou més que una caricatura del que pot ser. A nivell individual hi va haver encerts i errades, però el que més es trobà a faltar fou el bloc, el conjunt compacte i modest capaç de plantar cara als grans de la lliga. De nou vàrem tenir la ventafocs de la categoria, capaç de regalar, sí, regalar, tres punts a un rival que sobre el paper és inferior. Ara bé, cal demostrar-ho. Cal córrer i lluitar fins al final. Aquest és el Calders, l’equip que porta la felicitat als camps necessitats. Esperem que la setmana vinent, a casa i contra el Puig-reig... bé, ja ho veurem.


CF Calders 1 - Puig-reig 5

Sort que no hi ha quarta.

Dissabte, 15 hores. Estadi Municipal de Calders, ben marcat i llis, almenys sempre ens quedarà això. Per a l'ocasió l'equip de Puig-reig, un dels de dalt. De nou un bon primer quart d'hora, just per donar-se a conèixer. Ocasions, defensa més o menys sòlida i prou. Un cop fetes les presentacions el Puig-reig mana sobre el terreny de joc fent anar a la defensa de bòlit tot controlant el mig del camp i frenant l'atac calderí. A més, si a això hi afegim que és un equip que sap aprofitar les seves ocasions, no com el Calders, a la fi de la primera part ja guanyaven per zero a tres. Els gols, indiscutibles, imparables, inapel·lables. Per cert, sobre el xiulet del final de la primera part, l'Òscar s'autoexpulsa donant una puntada de peu a un adversari sense pilota. Només ens faltava això. A la represa emperò, l'equip surt al terreny de joc més centrat i motivat, amb ganes de netejar la imatge, però és massa tard. De nou s'ha escapat el tren. Es lluita, es corre, es fa més pressió i el Puig-reig, tot i tenir el marcador clarament favorable, no se sent còmode. Ara bé, la manca de punteria esparvera i la defensa, encara que més sòlida, dona també algun ensurt. En aquesta segona part, u a dos i gràcies. Es millora, però perdent. Amb el marcador i el temps en contra i un jugador menys és difícil remuntar. El més positiu, el gol local. El Josep Maria, després de rebre una pilota de fora llançada ràpidament pel Quim, fa un xut fort i col·locat que el porter no pot desviar, significant el gol de l'honor. Bonica paraula. Honor. Si amb un gol n'hi hagués prou... però de nou va faltar empenta, ganes, intensitat, però no la de l'expulsió del final del partit, per una picabaralla absurda i infantil, sinó la que empeny al jugador a no deixar una pilota per perduda, a deixar-ho tot al camp. Això és el que cal. Amor propi i sobretot, pensar en l'equip. Fer allò que se sap i si cal, sacrificar-se, com els que estan a la banqueta sense dir res, esperant el seu moment i quan surten, intenten fer-ho el millor possible allà on els diuen. Sense soroll, amb ofici. Els veritables homes d'equip, capaços de donar-se per l'equip, sacrificar-se i lluitar. La setmana vinent a Sant Salvador de Cercs, patirem. Segur. Però esperem que torni aquell Calders, aquell que queda tan lluny. Aquell que guanyava o com a mínim lluitava fins al final.


Sant Salvador 1 - Calders C.F. 2

Cop d’efecte.

Dissabte a mitja tarda. Camp de gespa i temperatura fresca. Si bé a les darreres jornades l’equip blau-grana havia pecat deixant massa espais, aquest cop rectificà. Saltà al camp mentalitzat i ja als primers compassos del partit deixà clara la seva filosofia. Marcatges a l’home ben estrets i combinacions ràpides per a sorprendre el rival. Dit i fet. Els tres marcadors, central i laterals, varen ser un malson pels seus respectius atacants, mentre que al mig i al davant es lluitava per recuperar totes les pilotes i alhora per crear espais. Tot i això, l’única errada en marcatges significà el primer gol local. D’un llançament de falta, rematat a plaer pel punta del Sant Salvador, arribà el primer gol. Causa: manca d’intensitat puntual en el marcatge. Apresa la lliçó no tornà a passar i fins i tot aquest davanter fou canviat a causa de la seva inoperància. Per la seva banda l’equip calderí va fer el seu joc i fruit d’això, minuts abans del descans empatà. Una pilota, cedida hàbilment pel Jordi, anà a parar als peus del Joaquim qui la colpejà amb astúcia fent que la pilota entrés fregant el pal dret per baix, deixant del tot inútil l’estirada del porter. Amb aquest marcador s’arribà al descans, just després d’una pilota que miraculosament aturà l’Albert, a boca de canó, d’un xut fort i sec a ran de pal. A la represa l’equip calderí sortí igual de motivat i concentrat i gràcies a això arribà el segon gol visitant. La jugada de traca i mocador. Un desplaçament llarg del Quim cap al Marc i aquest, venint des del darrera evitant així el fora de joc, encara al porter i d’una fantàstica vaselina, estableix l’u a dos. Poc després quan el Quim es quedava sol davant de porteria fou aturat en falta, significant una ocasió visitant i l’expulsió, per doble amonestació, del defensa local. Amb el marcador a favor i un home més els blau-granes ja no passaren angúnies i saberen mantenir el resultat, tot creant encara alguna ocasió més. De claus del partit moltes. El canvi de mentalitat, l’empenta del bloc però sobretot, la gestió de la plantilla feta des de la banqueta. El Valentí va saber fer una lectura del partit abans de començar i dibuixà un equip lluitador, capaç de saber jugar també sense pilota, tot gestionant els tempos del partit amb les substitucions. A aquest encert cal atribuir-li bona part del triomf. Ara, a part d’un partit amistós la setmana vinent, només cal esperar que el dia 6, a casa i contra el Sant Llorenç, tot segueixi igual.

Calders C. F. 1 – Sant Llorenç dels Morunys 1

Regal de reis

Dissabte ¼ de quatre. Sol lluent, fred persistent. Aquest cap de setmana, dia de regals o de carbó després d’una nit de misteri, un rei va passar per Calders, el de debò, el d’orient. D’entrada fongué amb l’ajut d’uns quants quilets de potassa la capa gelada del gol obac i després es deixà veure durant el partit - un partit intens i de xoc - en alguna acció d’infart. La tretzena jornada portà a Calders un rival esperat, ja que sempre que s’enfronten aquests dos equips salten espurnes, per l’empenta que hi posen, per les ganes i potser també per la necessitat que tenen de puntuar. S’està convertint en un clàssic i de nou ambdós equips van estar a l’alçada. L’inici del partit va servir de presentació de credencials. L’equip solsoní va sortir al camp amb tres puntes, intentant aconseguir els tres punts a base de pilotes llargues tot buscant la velocitat d’aquests, mentre que els blau-granes prengueren posicions al darrera i intentaren crear joc al mig del camp, tot buscant l’oportunisme dels seus davanters. L’ocasió més clara dels visitants aquesta primera part fou un xut a boca de canó del seu extrem esquerra que l’Albert, providencial, desvià a còrner. Poc després d’una errada del lliure solsoní va arribar el gol local. El Xavier envià una pilota llarga que passà pel mig de la defensa i anà a parar al Lluís qui, donant fe de la seva qualitat, aixecà la pilota de manera suau per sobre del porter tot enviant-la a la línia de gol. La defensa, ja refeta, es llançà amb afany per treure-la però el Marc, molt atent a la jugada la va colpejar hàbilment entremig de dos defenses rivals. U a zero i cap als vestidors. A la represa l’encontre va seguir la mateixa tònica, tot i que poc a poc, l’equip solsoní s’anà desinflant. A mitjans de la segona part però, el Josep fou expulsat per doble amonestació i això esperonà als visitants, que encara que disposaven d’ocasions, no encertaven a materialitzar-les. Minuts després el Xavier fou colpejat sense pilota, quedant lesionat i el seu agressor impune. Quin àrbitre més tou. No veia res, excepte un públic cridaner. Ja a les acaballes, corria el minut 84, arribà el gol visitant després d’un llançament de falta des de l’exterior de l’angle esquerra de l’àrea gran. Una pilota alta anà a parar després d’un parell de bots al gran extrem dret del Sant Llorenç, en posició de fora de joc, qui xutà creuat tot fent inútil l’estirada de l’Albert. Un gerro d’aigua freda, més per la manera que per les ocasions de gol d’ambdós equips. Al final un just repartiment de punts que no serveix de gaire per a cap dels dos equips. La setmana vinent a Gironella esperem que segueixin puntuant, el Calders, és clar.
C. F. A. Gironella 5 – Calders C. F. 0

Excés de torrons.

Dissabte, un pèl abans de les quatre. Camp municipal ampli amb el Santuari de Queralt de fons, allà a la llunyania. De públic local poc, de visitant, menys. L’inici del partit fou puntual sota un sol primaveral. De nou el Calders va presentar una alineació inèdita degut al gran nombre de baixes, ja siguin per sancions, ja sigui per lesions. Un cop els automatismes comencen a funcionar, hi ha quelcom que manca, una peça es trenca i això no és necessàriament dolent. Si un element falta dins de l’equip hi ha un substitut amb iguals condicions o millor, però quan et manquen un o dos jugadors per línia, cal refer els automatismes i això requereix temps. Cal habituar-se al nou lloc i saber-se’n just posseïdor. Els que saltaren al terreny de joc ho feren amb ganes i empenta, però sense convicció i alguns tocats. Un cop varen rebre el primer gol, d’un xut de falta que passà pel costat d’una tanca mal situada, una part dels jugadors començà a enfonsar-se. Faltava creure’s que es podia guanyar. Amb el segon, ja a la segona part, la davallada fou fulminant. Corria el minut quinze, amb el Calders que ja es començava a posicionar, quan l’Aleix va cometre una pena màxima innecessària. L’Albert aturà la pilota però deixant-la morta a la frontal i habilitant al llançador perquè a la segona, ara si, foradés la porteria. Semblava que cadascú lluitava pel seu compte, això els més combatius, mentre que d’altres abaixaren els braços tot cedint la iniciativa als locals. L’Albert migcampista es trobà sol, sense saber a qui donar la pilota. El mig del camp fou completament controlat pels berguedans mentre que al davant corrien però sense opcions, ja que no rebien pilotes. La defensa pecà d’inexperiència en general i de manca d’empenta i ganes en alguns casos concrets. El tercer gol arribà d’un xut llunyà, força tou però ben col·locat, mentre que els dos darrers, aquests si, arribaren de jugada, amb els blau-granes ja desfets. El Calders combina experiència i joventut, tècnica i empenta, en mesures justes i sense excessos. Cal doncs, que qui pot córrer corri, sense mandres, buidant-se i donant-ho tot. Manca sacrifici, manca esperit. Hi ha qui vol fer més del que sap o qui no fa allò que se li demana i per això passa el que passa. Quan van mal dades, ningú aixeca el cap. Esperem que es refacin, que tornin els lesionats, els sancionats i que els que hi ha, lluitin més i deixin fins a la última gota al terreny de joc, per orgull, per honestedat, per vergonya. Veurem si dissabte vinent, a casa i contra el Callús, torna l’equip. El mateix de la setmana passada, si cal, però amb ganes de revenja, amb ganes de mostrar-se treballador.
Calders 0 - Callús 3

Regalant punts

Dissabte més tard, a 3/4 de 4. El camp, gràcies a un temps moderat i a una cura hospitalària, en perfectes condicions, digne de les millors ocasions. L'equip calderí saltà al terreny de joc més agressiu, preparat per a netejar la imatge oferta la setmana anterior. Totes les línies de joc sortiren disposades a buidar-se físicament i mostraren ja als primers compassos de joc la nova actitud, ajudant tots en defensa i pressionant amb força. Ara bé, tres errades, tres gols. Primera errada, primer regal. Un jugador del Callús controla la bimba dins l'àrea sense gaires opcions davant de l'Aleix i amb l'arribada del Sergi i el Josep. Tot i això l'Aleix comet una pena màxima infantil, absurda, innecessària. Zero a u. Segona errada, segon regal. El Ramon, molt ben col·locat durant tot el partit no s'avança per crear un fora de joc i habilita al davanter qui amb la mà empeny la pilota al fons de la xarxa. Una pilota on el porter, l'Albert, sigui dit de passada, hauria pogut fer més. Zero a dos. Tercera errada, tercer regal. Un llançament de fora, a tocar del còrner passa per sobre del Ramon, el Sergi no encerta a tocar-la, al contrari la deixa tova a dins l'àrea petita i el davanter la colpeja de cap sense oposició. Zero a tres. Que en som de generosos. Que en som d'innocents. Amb aquest resultat s'arribà al descans. A la represa l'equip blau-grana va sortir motivat, ben tancat al darrera però sense cap opció al davant. En els següents quaranta-cinc minuts l'equip calderí fou sòlid en defensa però inexistent en la creació de joc. Cap ocasió de gol. Cap control amb perill. Per part del Callús un llançament de falta que l'Albert aturà amb encert. Amb aquest bagatge és difícil guanyar, ja que es regalen situacions de gol que equips com el Callús fan allò que nosaltres no sabem fer; marcar. Aprofitar les errades dels rivals, mentre que quan el Calders té una situació semblant tremola, dubta i finalment, l'erra. Aquest cop però, la imatge general fou millor. Es va perdre però amb el cap una mica més alt. Què hem de dir. Alguna cosa positiva cal trobar i l'actitud, si més no, ho fou. La setmana vinent a casa i contra el Navàs, ja veurem. Esperem que s'acabi l'època dels regals i les concessions. Endavant Calders, endavant equip.
Calders 3 - Navàs 5

Si això és un líder...

Dissabte a quarts de quatre. L'estadi el de casa i com sempre en òptimes condicions. Per a l'ocasió es desplaçaren a Calders una colla de seguidors del Navàs, ben provistos de tambors, timbals, himnes poc elaborats i litres de cervesa. Amb un xivarri eixordador va començar el partit, amb empenta navasenca però ben frenada pel quadre calderí. Ja als primers compassos es veié que els blau-granes no els ho posarien fàcil. Tot i això una errada arbitral, una pena màxima inexistent xiulada a l'Albert va significar el zero a u. Més endavant, poc després d'una jugada ben trenada i amb la defensa descol·locada arribà el segon gol visitant. El públic embogí, embriac com ja anava i reclamava un passeig futbolístic per terres calderines. Ara bé, el Calders va treure pit i no s'arronsà. D'entrada el Lluís, amb un gol superb, féu emmudí el sector de públic navasenc. Agafà la pilota a la frontal de l'àrea, va fer dos retalls excel·lents i després s'inventà un xut potent i col·locat que entrà per l'escaire de la porteria visitant. Minuts després en una altra jugada de triangulació ràpida arribà el tercer gol visitant, que fou ràpidament contestat per un altre gol del Lluís. El Josep, veient que el Lluís marxava tot sol, li llançà una pilota alta per sobre tota la defensa trencant així el fora de joc i aquest només l'hagué de colpejar suaument per sobre la sortida del porter per establir el dos a tres. Malauradament just abans de les acaballes arribà el quart gol visitant. A la represa l'equip local va sortir amb intensitat i ganes, amb marcatges adhesius i amb més llibertat al centre del camp. Cal dir que durant tot el partit va haver-hi gran feina de desgast per part de totes les línies de joc, marcant a l'home i seguint-lo fins on calgués per tal d’estroncar les possibles ocasions de joc, exemple d'això fou la feina fosca del Marc que baixà fins on calgué per perseguir el seu marcador. Poc després de la represa arribà el cinquè del Navàs. Tot i això se'ls veia neguitosos, sabedors que si volien guanyar no podrien despistar-se ni un instant. Fruit d'aquesta pressió arribà una de les jugades més lamentables del partit. Després d'una entrada contundent de l'Òscar a l'extrem, la pilota anà a parar al còrner i el Manel la lluità. El 8, Javi n'hi deien, se li encarà, potser reclamant el què l'àrbitre no havia assenyalat i acte seguit, impotència o ignorància, escopí al Manel. A partir d'aquí van haver-hi algunes empentes i poc més, ja que d'educació i dos dits de front, alguns encara en tenen. Amb els ànims escalfats i el públic increpant a tothom, arribà el tercer gol del Calders. Una pilota centrada que el Jordi Serra, especialista com n'és, col·locà amb un cop de cap impecable on el porter mai pot arribar. I es féu el silenci. El sector navasenc suava, el sector calderí fruïa. Si bé es va perdre va ser un partit dinàmic, interessant, alegre i treballat. I què ens queda si no això, passar-ho bé i fer-ho passar bé als que ens venen a veure, perquè el futbol és això, un entreteniment. I res més. La setmana vinent el Calders es desplaça al camp del Valls Palà. Veurem, esperem que seguim passant-ho bé i a la fi els resultats tornaran.

Valls Palà 4 – Calders 2

Amb cor però sense cap.

Diumenge una hora abans del te. L’estadi com el nostre, petit però grades de ciment i uns vestidors nous. L’àrbitre correcte, incapaç de dialogar i ferm en les seves decisions. El partit començà amb alguna variant. A causa de les nombroses baixes el Valentí adaptà l’estofat als ingredients i encara que la recepta era bona, del 4- 4- 2 habitual a un 4- 3- 3 meditat, el plat sortí insuls. La pressió era inexistent i les línies es separaven massa deixant massa zones mortes. D’entrada la defensa, homes de consistència gelatinosa, dubtosos i erràtics que no varen estar de nou a l’alçada. El mig superat i aïllat, sense opcions i al davant, molt cor i gens de cap. D’una banda qui lluita sol, sense buscar l’equip, d’altra qui perd els papers uns segons i després ja no hi ha volta enrera. El Calders és un equip gris, sense personalitat, que només juga a batzegades, molt amb el cor, però sense cap. El primer gol local per manca d’intensitat defensiva. El segon un regal d’infantil del Sergi, fent gairebé la passada de la mort al davanter del Valls. Així acabà una primera part per a oblidar, amb l’expulsió per agressió del Marc inclosa. A la represa, al minut 1 el Dani, qui ho dóna sempre tot al terreny de joc marcà un gol de murrieria, de lluita, de paparra, perseguint la pilota fins al porter, molestant, sent-hi. Poc després el Xavi fa un mal control i habilita a l’extrem del Valls qui no l’erra. L’Albert venut. Si bé a vegades ell no dóna seguretat a la defensa aquest cop la defensa no n’hi donà a ell i a la llarga també s’encomanà del joc trist i patètic del Calders. Vint minuts es va jugar prou bé, pressionant, tocant, però sense concreció. D’ocasions n’hi va haver, des d’uns xuts des de dins l’àrea sense oposició del Dani i l’Edgar, a un lliure indirecte xutat des de dins l’àrea per l’Albert, qui no va saber-ne treure profit. Per a somniar el gol de l’Edgar, d’un llançament de fora que des de l’àrea petita engalta magistralment, foradant la porteria amb gràcia i estil. El millor gol de la vesprada. Ja sobre el temps reglamentari el Xavier fa una cessió a l’Albert i aquest, per afegir-se al festival de futbol de la defensa, fa un mal refús, elevant la pilota cinc metres sobre la seva vertical i per tal d’evitar que el davanter vallenc se n’aprofités, l’agafa i provoca una pena màxima. Per acabar-ho d’adobar li llença la bimba a sobre tot significant la seva expulsió. 4 a 2 incontestable. Sense voler desmerèixer els que varen jugar, no ja diumenge si no els darrers partits, el Calders no pot prescindir de ningú i les nou baixes d’ahir es varen notar. Uns per la seva experiència, d’altres per la tècnica, altres per poder moure la banqueta i oxigenar l’equip. Sense substituts cal adaptar-se al que hi ha, però sense marge d’error i el Calders necessita aquest marge ja que en viu de l’error. La setmana vinent a casa contra el Balsareny veurem quin Calders tenim. Ara, patirem.
Calders 1 – Balsareny 3

No hi ha manera

Dissabte a les 16.00, just a l’hora de la pel·lícula. L’estadi, el de casa, amb una afecció que no ens mereixem, amb tambors, trompetes , xauxa, disbauxa i xerinola. Allò que calgui per esperonar el quadre blau-grana. L’àrbitre, novell, amb la L encara penjada a l’esquena i fent-se mal amb els retrovisors a l’hora de veure els fora de joc. Amb aquest guió els calderins varen saltar al terreny de joc molt motivats i mentalitzats a donar-ho tot. La primera part va ser més que correcte. El Balsareny ho passà malament tot i avançar-se al marcador amb un gol regal, d’aquells que només el Calders ofereix embolicats amb un llacet blau. Una pilota mal rebutjada va a parar a l’extrem qui la penja a l’àrea i un que passava per allà, rematà amb oposició però encert. Res més dels visitants durant aquesta primera part. En canvi els locals crearen ocasions, algunes destarotades per la mala apreciació de l’àrbitre en el fora de joc, d’altres per la manca de punteria dels davanters, però calia ser-hi i els blau-granes jugaren molt bé, tocant la pilota, movent-se i oferint-se. El gol de l’empat arribà d’una jugada d’estratègia. El Nasi, molt actiu tot el partit, féu un llançament de còrner que el Josep, - torna, torna Serrallonga - venint des del darrera rematà de cap al fons de la xarxa amb autoritat. Amb aquest resultat enfilaren cap als vestidors. A la represa l’equip calderí va sortir menys centrat i durant uns segons amb deu jugadors per la indisposició del lliure, qui féu aparició instants després com per art d’encanteri, encantat. Ja als primers compassos es veié que el Balsareny no es conformaria amb l’empat i sortiren en tromba. Malgrat tot, el segon gol tardà en arribar. Corria el minut vint quan hi hagué una falta des de tres quarts de camp. El llançament d’aquesta quedà morta, després de diversos rebots, a l’àrea petita i fou aprofitada per un jugador del Balsareny qui, enmig del desori l’envià al fons de la porteria. Desesperats els jugadors del Calders intentaren refer-se però una altra pilota penjada a l’àrea petita, aquest cop rematada de cap pel punta, sense angle ni oposició, significà un u a tres injust però real. Ja cap al final el Calders disposà d’una altra ocasió per entrar al partit i fer tremolar els visitants gràcies a una pena màxima després d’una clara caiguda dins l’àrea. Al·leluia, després de 18 jornades de lliga, moltes caigudes i més enrabiades, varen xiular el primer penal a favor del Calders. Sí senyor. El Joaquim, pou de virtuts però no pas en l’aspecte de llançador de penals, va entestar-se a xutar, fent-ho fluix i pel mig. El rebot, xutat a boca de canó pel Dani primer i pel Josep després, tampoc trobà porteria. Així doncs, adéu a tres punts més i a seguir patint. La setmana vinent cap a Artés que fa baixada.
Artés 2 – Calders 0

Ja floriran els ametllers.

Dissabte a les 16, hora mandrosa i plujosa. L’estadi, el municipal d’Artés, un fangar com qualsevol altre en un dia de precipitacions. Aquest partit és dels que semblen més puntuats, potser per la proximitat, potser per la presència de jugadors artesencs o calderins a un club o altre, el que sí que és clar és que és un xic diferent. No massa, no exagerem però sí una mica. L’inici del partit fou elèctric. Els marcatges implacables, ofegadors, sense deixar uns mil·límetres per a pensar, tot i que l’estat del camp no permetia gaires filigranes. Durant els primers 45 minuts saltaren espurnes. El joc era viu, desplaçaments llargs per ambdós equips però les defenses sòlides, malbaratant totes les ocasions. Al mig del camp, desplaçant la pilota, fent faltes tàctiques per aturar el joc. L’ocasió més clara sobre el minut 44, un desplaçament llarg que és rematat de cap pel punta artesenc enviant la pilota al travesser. Del quadre calderí destacar una triangulació fantàstica entre l’Albert, el Jordi i finalment el Josep Maria – present altre cop després d’un parell de mesos de baixa per lesió- que no trobà porteria. L’àrbitre correcte, potser massa avar en les targes. A la represa l’equip sortí igual de motivat i concentrat, preparat per a donar la sorpresa. En canvi l’Artés es féu un lifting, injectant aire nou a totes les línies, fent canvis amb generositat. La segona part continuà amb el guió ja escrit fins al minut 20 aproximadament quan tot canvià. El Josep, molt sacrificat en tasques de contenció la primera part, va aturar el mig agafant-lo per la samarreta, significant la segona targeta groga i conseqüentment l’expulsió. Massa per a un equip ja cansat després de córrer en aquell fangueig. Minuts després es lesionà el Xavier de manera fortuïta, desbaratant un esquema que funcionava al mancar-li dues peces claus. Fruit d’aquesta nova situació – l’equip s’estava resituant - els artesencs aprofitaren una de les poques ocasions de què disposaren per marcar el primer gol, després d’un xut alt que agafà l’Albert desprevingut, molt segur tot el partit i que en aquesta ocasió res no pogué fer. No haurien d’haver xutat, és cert. Error de marcatge car. Instants després, el cap va més ràpid que les cames, l’Òscar – últim jugador- aturà una escapada del punta amb falta, significant la seva expulsió. Tot i les aparences, nou jugadors i pocs canvis a fer per a buscar revulsius, l’equip seguí batallant, sense complexes. Ja a les acaballes una escapada d’un jugador local, després d’una falta clara no sancionada, acabà amb un u contra u amb l’Albert venut. Dos a zero definitiu i gens merescut. El Calders va mostrar una cara digne, va lluitar i encara que va jugar força estona amb inferioritat numèrica plantà cara i no s’arronsà. De nou cal dir que hi va haver actitud, ganes, empenta. De la sort que en parli qui hi cregui, d’oportunitats, poques però lluitades i desaprofitades. Com a mínim va ser un partit distret, alegre, sacrificat. Com a mínim qui va estar al camp va veure jugadors que s’ho creien i que feren tot el que pogueren. Qui fa el que pot, no està obligat a més. Així doncs esperem que dissabte vinent, contra el Puigcerdà, segueixi la motivació i l’empenta, perquè d’aquesta manera els resultats arribaren o això cal creure.

Calders 3 - Puigcerdà 0


Gràcies a la superioritat numèrica del Calders, aquest cap de setmana es va jugar bé i es va guanyar. Els blau-granes saltaren al terreny de joc eufòrics i es disposaren a demostrar les seves qualitats/habilitats. El primer gol del Xavier. Un llançament creuat que sorprengué les assistències. El segon gol de l'Aleix, un gol fantasma que va pujar al marcador, mentre que l'estocada final fou del Nasi, un gol silenciós. Cal dir que per segona setmana consecutiva l'Albert va salvar els locals de la derrota, gràcies a les seves aturades fantàstiques, ell us les explicarà. La més celebrada un xut alt que va aturar en cinc temps o sis, a l'hora de l'escalfament. Totes les línies jugaren compenetrades, fent del seu art un regal pel públic assistent, mitja entrada a l'estadi municipal. Per cert, això és el que podria haver passat si haguéssim jugat. No es va jugar per manca de rival, sort perquè a Calders s'està projectant la tomba del jugador desaparegut ( no tinguem en compte els derbis contra l'Artés), però es discuteix sobre quina cara ha de tenir.

Una abraçada a tots i ja sabeu, qui diu que si no hi ha esforç no es valora. Jo, aquests tres punts els valoro molt positivament. Que tremolin els de sobre, que el Calders s'apropa.
PS. Algú sap com provocar gastroenteritis col·lectives a equips rivals? Per seguir puntuant.
Serginyo, el que va donar les passades de gol.

Navarcles 7 – Calders 1

S’escapen tres punts innecessaris.

Setmana realment complicada per a l’equip calderí, més concentrat en els seus compromisos de Copa d’Europa que en la lliga, on està situat en una còmode i ben definida segona posició. Ja a principis de la setmana anterior rius de tinta esquitxaven els diaris locals parlant de l’estat d’ànim dels jugadors calderins, incidint en les lesions, a més de futures ofertes milionàries per incorporar nous talents. Entrades i sortides sense confirmació. Pàgines destinades a desestabilitzar un vestidor amb classe, tot i que la fortalesa de caràcter i el compromís amb el projecte feren inútils uns intents barroers de tocar-los anímicament. Prova d’això fou una de les imatges de la setmana més esperades per les premses locals i estatals, la fusió en una abraçada espontània i generosa del Joaquim amb l’Albert, després dels malentesos de la setmana anterior per una pilota mal passada d’aquest darrer i pitjor rematada pel primer. Galàctics al camp però que a fora, sense el vestit de treball, es mostren humils i afables amb els companys i el seu joc. Aquest vestidor, ric en totes les seves facetes, compta amb jugadors versàtils i dinàmics, capaços de tirar endavant el club en les pitjors situacions. Dissabte ho veiérem. En l’olla a pressió que fou l’estadi municipal de Navarcles els calderins saberen mantenir la calma, sense immutar-se en cap gol, fent el seu joc i deixant l’efectivitat pels locals. Després de cada gol la mateixa fredor russa agafant la pilota i situant-la al centre del camp. Sense presses, sense rancor ni pors, amb dignitat, reptant als locals a superar-se, a gosar fer un altre gol. Res no pogué fer un Garriga superat, salvador en d’altres ocasions però que aquest cop, sense una defensa sòlida, se sentí desprotegit i restà sota pals. Les línies, totes elles ben dibuixades, es dedicaren a vascular pel camp, evitant el contacte, evitant la pilota i fins i tot a vegades indicant el camí cap al gol. Jugadors versàtils però senyors. Va ser un partit magistral, dels que farà escola. A partir d’ara podrem exemplificar les jugades, posar-els-hi nom, catalogar-les. Cada minut del partit compta amb una perla, cada minut té el seu valor. Jugades amb filosofia pròpia. La clau del partit, l’esforç, el treball i el sacrifici. Hores d’entrenament a baixes temperatures, tàctiques i tècniques complexes d’estudiar i d’aplicar, però sobretot, l’esperit i la humilitat. L’empenta que es mostra al camp. Sort que la lliga es va guanyar a Casserres amb un 1 a 2 fantàstic, genial, d’aquells que en parlarem als néts i si hi arribem, als besnéts. Ara només queda esperar que s’acabi el que resta de post-temporada. La setmana vinent a casa, contra el Casserres, l’au Fènix reapareixerà per a donar l’estocada final i potser definitiva a aquesta lliga.

Calders C.F. 0 - Casserres C.F 3

Perdent per mèrits propis

Dissabte cada cop més tard, a quarts de cinc, gràcies a que el dia s'allarga. Va ser una tarda de vent i futbol, a parts iguals. Aquest cop el Casserres no es va veure sorprès per l'equip calderí. Els berguedans amb els deu últims minuts de la primera part en varen tenir prou per a sentenciar el matx i dedicar-se a especular amb el resultat, gràcies a tres errades defensives greus. Primera errada. Llançament de falta i manca d'intensitat en els marcatges. El mig del Casserres sol dins l'àrea petita rematà de cap una pilota a plaer, sense oposició de cap mena. Segona errada. Empenta sobre el Josep no sancionada que desequilibrant-se toca la pilota amb la mà a frec d'àrea. O falta atacant, que semblaria el més encertat o penal clar. Penal i gol. Tercera errada. Sobre el temps afegit l'Albert fa un estrany, diguem-n'hi així, enganyant a tothom que ja veia la pilota ben blocada, excepte el punta del Casserres qui, murri ell, aprofità l'errada per batre la porteria a plaer. Punt i a part i cap al vestidor cap cots. A la represa els visitants es dedicaren a mantenir el resultat i intentar sorprendre als blau-granes al contraatac, mentre que els locals varen treure l'orgull i lluitaren amb coratge. Una segona part on varen estar ben situats al darrere però inoperants al davant. Aquest equip, que basa sovint el seu joc en un estil defensiu, es mostra massa avar a l'hora de regalar gols al públic i així és difícil, per no dir impossible puntuar i més si tenim en compte que la defensa darrerament es mostra poc contundent. Bé, que fa aigües sovint. Aquest dissabte vàrem veure dos partits, un l'inici de la primera part i tota la segona amb dos equips lluitant de tu a tu, creant algunes ocasions i fent marcatges estrets. L'altre els darrers deu minuts de la primera part. Per oblidar i esborrar. Imprecisions i manca d'intensitat. Diumenge de la setmana vinent al migdia cap a Puig-reig per a jugar contra el Berga B i puntuar per fi. Som-hi Calders!
Berga B 4 – Calders C.F. 0

Maleïts romans!

Diumenge assolellat, a les 12, hora pietosa. Desplaçament a Puig-reig amb digne agermanament entre viles berguedanes per batre un rival forani, és a dir, els calderins, els irreductibles bagencs. El Berga està remodelant el camp i per això s’ha de desplaçar jugant a Puig-reig els partits de casa, sobre la catifa verda esquitxada d’encenalls de cautxú. Amb ganes i sense poció la tropa calderina saltà al terreny de joc disposada a donar la sorpresa. D’entrada pintaven bastos, sobretot veient un àrbitre de mal record pels blau-granes, l’infame ausenc. Però sense pors i amb esperit la primera part passà amb alegria i confiança, veient-les venir i de tant en tant, espantant el rival amb alguna triangulació de mèrit. Quaranta-cinc minuts més que acceptables, no pels llepafils però si pels estrategs. A la represa l’equip saltà igual de motivat. El druida alliçonà els guerrers i seguiren les seves premisses. Però ai las, minuts més tard arribà l’hora dels contes. Un esquitx berguedà, petit de talla però gran d’intencions, colpejà de cap una pilota tova dins l’àrea petita, potser durant la pausa pel cafè del porter, i aconseguí el primer gol. Per Tutatis! Maleïts berguedans! Mes els visitants seguiren lluitant, guiats des de la banda amb afany. Ara bé, una internada per l’esquerra acabà amb un xut imparable des de la frontal de l’àrea, on poc pogué fer el porter present de nou. A aquestes alçades l’àrbitre es presentà a l’afecció, expulsant al druida sense miraments ni arguments, per afegir-se a la festa. Visca el Cèsar! Els irreductibles, més reduïts que mai, varen seguir lluitant, més a tongades aïllades que com a grup, intentant salvar els mobles. Tot i això, de nou es veieren sorpresos per un altre gol. Aquest cop un xut que s’escolà entre el pal i la mà de l’Albert. Increïble. El triangle de les Bermudes. A partir d’aquí començà on és el Wally; buscant el jugador que córrer, el que s’ho mira, el que recrimina, el que passeja, el que sua... i és clar, amb aquest panorama arribà el darrer gol. Un xut que és rebutjat en primera instància però que queda tou i franc a la frontal de l’àrea, digne perquè un juvenil, del Berga és clar, remati a plaer. Apa doncs, cap a casa amb el sac ben ple, quatre gols com quatre sols. Res a dir. La setmana vinent a casa contra el Torroella. Esperem que el cel no ens caigui al damunt.


Calders 2 - Vilada 1

Justa remuntada.

Dissabte a les cinc i baixant. Temperatura fresca en una jornada esquitxada per quatre gotes escasses a l'inici del partit. Per a l'ocasió ànims renovats, confiança plena i una claca més que digne d'una fanfàrria. Timbals, esprais, crits i sorolls per a animar als locals. Un deu per a aquesta afecció constant. Un monument com una casa de pagès per a ells. Amb xivarri de fons l'equip saltà al terreny de joc amb la necessitat de puntuar, sobretot per a demostrar que encara pot dir quelcom en aquesta lliga. Malgrat tot varen ser els jugadors del Vilada qui estrenaren el marcador. En uns primers instants marcats per les imprecisions una pilota morta anà a parar a les mans del Marc de rebot. Mala sort i penal xiulat. El davanter viladenc transformà el xut en el primer gol. U a zero i a remuntar. Els blau-granes, gladiadors del moianès, no s'enfonsaren, seguiren lluitant i insistint. Al davant una parella de ball inèdita, el Dani - batalla que batallaràs- i el Marc - incisiu i mortífer -. Mòbils, dinàmics, pesats, qualitats envejables per a qualsevol punta. Darrera d'ells un mig camp amb garanties. L'Albert com a passador precís, el Josep de contenció i als interiors dos exponents de la mobilitat, el Lluís, solvència contrastada i el Josep Maria, toc i concreció. Ja tancant per darrera una defensa infranquejable. De central el Sergi, molt present i contundent, amb un lliure de qualitat, l'Òscar, organitzador i ben posicionat i als laterals un increïble Manel, sense complicacions amb un Aleix molt concentrat. A la porteria l'Albert, inclassificable. Capaç de fer una aturada superba i alhora menjar-se una pilota franca de manera innocent. Onze jugadors com onze sols. Visca l'equip! Endavant amb l'espectacle! Amb aquest planter minuts després arribà el gol de l'empat. Una pilota mal rebutjada pel porter és aprofitada pel Marc que, hàbil i ben col·locat, envià un xut creuat i tou al fons de la porteria. U a u i tremoleu. La bèstia calderina es desperta. Instants després arribà el segon gol gràcies a un llançament de falta del Josep Maria que el porter - bé, diguem-n'hi així per ser generosos- no arribà a blocar. Dos a u i cap als vestidors. Aigua, instruccions del Valentí i de nou cap a l'arena. A la represa el partit perdé en intensitat i toc, basant-se més el joc en pilotes llargues que ambdues defenses aturaven. Res a mencionar, res a ressaltar. Al final tres punts que es queden a casa com cal. Tres punts calderins. La setmana vinent descans, temps per a esmolar dels eines i tornar quinze dies després a Puig-reig, a seguir sumant.

Puig-reig 4- Calders 0

Via crucis!

Diumenge a quarts de cinc amb sol, pluja, vent i núvols. Una mica de tot per no avorrir-se. A l’arena, un dels circs més preuats de la categoria, vint-i-dos gladiadors disposats a batallar sense treva. La primera part de desgast. L’equip visitant, afavorit per uns déus benèvols, va saber aturar l’embat de les ordes locals, però sense atemorir uns berguedans combatius. Quaranta-cinc minuts de diàleg de tu a tu, sense escletxes ni concessions amenitzat al final per un xàfec fred i molest. Un espectacle atractiu però sense gols. Sobre el xiulet final l’Aleix es lesiona - no patiu que no caldrà operar... ni reposar- i és substituït. A la represa les escletxes sovintejaren ofegats com n’estaven els blau-granes. L’equip local mantenia l’esperit i gràcies a una errada del lliure calderí, un marcatge mal lligat, arribà el primer gol local. Minuts després, potser dos, una altra errada donà lloc al segon gol. La pilota botà davant del lliure i aquest, que es pensava que els jugadors locals llançarien la pilota a fora a causa d’un jugador visitant lesionat, no encertà a rebutjar-la i habilità de nou, al nou, perquè marqués en un u contra u molt favorable. Mart, on t’has amagat! Cinc o sis minuts després, a molt estirar deu minuts, arribà el tercer gol. Una pilota centrada fou rematada entre dos jugadors i el porter per un berguedà murri i oportunista. Massa eixerit per uns visitants massa turístics. I per amenitzar la tarda - retoc de timbals- un altre gol arribat després de dues errades calderines: la primera del central i la segona del mig defensiu; el gol de mèrit. Quatre a zero i cap a Calders. L’àrbitre, correcte en tot moment, aturà el joc en diverses ocasions per confirmar que dels locals només n’hi havia onze, molt ràpids però onze. De visitants després de les expulsions, que no repercutiren en el resultat, acabaren el partit nou jugadors, cansats, ofegats i desanimats. Avui només queden quatre partits i a pensar en la temporada vinent. De moment però, a acomiadar-se amb dignitat. La setmana vinent a casa contra el Sant Salvador esperem que repeteixin resultat de l’anada. Per cert, el millor de la jornada la reaparició del Jonatan després de mesos de baixa.

Calders 2 – Sant Salvadors 1

Sant Jordi cau del cavall!

Tard i cada cop ho és més, dissabte a les cinc. Minuts abans un xàfec generós per després, un cop l’àrbitre xiulés l’inici, sol a dojo. El visitant, de Sant Jordi de Cercs, es presentà puntual i amb ganes de revenja. Els locals, calderins orgullosos, sortiren amb una alineació inèdita a causa de les baixes. Un equip compacte com un drac. Els primers quinze minuts els berguedans atacaren amb insistència, fent anar el floret amb mestria però darrera la bèstia aturava els embats amb solvència. D’una banda un Ramon excel·lent, mantenint un alt nivell tot el partit, dosificant-se i multiplicant-se. A l’altre flanc el Manel. Superb, incommensurable. Anul·là completament al seu marcatge, ofegant-lo, estrenyent-lo i al final irritant-lo al veure’s impotent. Un duet vital. Una defensa excel·lent. Passats els primers minuts l’equip dragonià començà amb les foguerades. La primera genial. Un pilota servida pel David a l’espai és aprofitada pel Marc, ràpid i murri per colpejar-la amb classe per sobre del porter. Endavant, Sant Jordi està ferit! Amb aquesta queixalada s’arribà al descans. A la represa l’equip calderí es mantingué sòlid i compacte. Com un sol home tots corrien, els marcatges incontestables i l’empenta esfereïdora. Minuts després de la represa arribà la segona flamarada. Una pilota que el Quim, situat per a l’ocasió al centre del mig camp , agafà a la frontal dreta de l’àrea i s’inventà un xut que féu tremolar el travesser tot botant dins la porteria. Dos a zero i encara no apareix el Síndrome d’ai, estem guanyant. Apa doncs, Sant Jordi ja trontolla! Poc després arribà el gol visitant, un moviment de canell que despista el drac, no podent evitar l’estocada. En un llançament de còrner la pilota quedà morta dins l’àrea i sense poder-la allunyar ni el Sergi ni el Manel, el davanter visitant va xutar al fons de la xarxa local. L’última alenada d’un cavaller abatut. Instants després saltà al terreny de joc el futur de l’equip, un sagal descarat, viu, alegre i motivat, Dome n’hi diuen. El recanvi que assegura la continuïtat, un futur prometedor, aportant en el seu debut frescor, mobilitat i consistència al joc. Al final dos a u i tres punts que no s’escapen. Aquest cap de setmana vàrem veure un dels partits més seriosos de la temporada. Un bloc en tot moment. Jugadors ajudant-se, buidant-se i animant-se. Tot l’equip va jugar a un gran nivell, dotze jugadors solvents i compromesos. Aquest cop la sang brollà de Sant Jordi i la rosa la recollí el drac per oferir-la al seu públic tantes vegades desatès. La setmana vinent cap a Sant Llorenç dels Morunys hi falta gent.
Sant Llorenç dels Morunys 4 – Calders 2

Jornada aigualida

Dissabte tardorenc a gairebé mil metres d’alçada. De lluny cims nevats i per sobre una cortina d’aigua fresca. Amb la música de fons d’un ball al poliesportiu va començar el partit a l’hora que acaben les classes escolars. D’entrada uns primers minuts de poca intensitat calderina, ballant al so dels solsonins. Marcatges menys estacats que la setmana anterior i ensurts més sovintejats. En vint-i-sis minuts dos gols locals. El primer del davanter gegant. Una jugada a càmera lenta a dins l’àrea petita, aturant la pilota, baixant-la i canviant de peu mentre la defensa s’ho mirava. Un xut tou però col·locat. El segon després d’un clar fora de joc. Dos a zero i a córrer. Amb tot però l’equip del moianès es refeu i primer el Quim, xutant des de l’àrea petita després d’una jugada embolicada i després el Nasi, en una internada de bella factura per la banda amb un xut excel·lent, anivellaren el marcador abans del descans. Un resultat just vist el que s’havia jugat. A la represa la jugada clau. Un sagal lleidatà s’internà a l’àrea i després de sortejar dos adversaris i veient que a la tercera anava la vençuda es llençà a dins l’àrea davant l’oposició del Sergi. Una jugada pintoresca digne de les Picornell. Entre la caiguda i l’entrada un decalatge de segons, gairebé amb temps per meditar com cauria per a la fotografia. L’àrbitre, superat per tantes regles en el joc, massa per a retenir, xiula sense criteri i comet l’error. El de terra, a qui teòricament li varen fer la falta, s’ho mirà entre sorprès i alegre. Penal injust però vàlid i el xut imparable deixant la moral visitant minada. A partir d’aquí l’equip local es dedicà a trencar el joc amb faltes. L’àrbitre en aquesta fase no va estar de nou a l’alçada i deixà l’equip local jugar a plaer, cometent accions al límit de l’agressió, sense aturar-ho amb targetes. Els visitant per contra s’anaven encenent, protestant cada cop més. Malgrat tot l’àrbitre no aplicà els mateixos criteris a ambdós equips i els visitants acabaren amb dos expulsats de manera severa. Ja a les acaballes el darrer gol local. Una pilota desplaçada llarga que el ràpid extrem agafà i deixà clavats al Sergi i al Manel plantant-se sol davant del Valentí, tot xutant-li a boca de canó. Un gol meritós per a tancar un 4 a 2 discutible. Malgrat les aparences el Calders mereixia més i també el Sant Llorenç. Un àrbitre amb més qualitat. Aquest va cometre errors i si bé és humà i lícit equivocar-se, no pot ser que sempre s’equivoqués perjudicant als mateixos. Però ja se sap, els àrbitres també estan a l’alçada de la categoria, són també àrbitres de tercera, més avall no aniran. La setmana vinent a casa i contra el Gironella esperem no haver de parlar del col·legiat.

Calders 1 – Gironella 6

Set i partit.

Dissabte ruixa que ruixaràs mitja part i després, sol a dojo. El camp un fangar que hauria d’haver afavorit el toc subtil calderí. Amb aquest escenari l’afecció sorollosa i present, més que l’equip. Davant, un partit per a oblidar, vàlid per a confegir el Manual d’errades i pífies dignes de pati d’escola. La primera clamorosa. Una pilota mal pentinada pel Josep deixant al davanter sol davant del Garri, això diu la seva samarreta. Zero a u. La segona, llaminera, després d’una pilota rebutjada el Quim es queda dins la porteria, buscava el fora de joc o bolets? habilitant el davanter que bat de nou al porter sense oposició. La tercera. D’infantils. Una falta a la frontal de l’àrea és llançada ràpidament mentre la barrera es col·loca i ningú talla la línia de passada, habilitant de nou a un extrem solitari davant del porter. La quarta, selecta i seguim. Una pilota tova, botant, no és encertada a ser allunyada pel Manel i el Sergi que es fan nosa – segon cop aquesta temporada - i és aprofitada per un mig eixerit. Però no marxin encara, els oferim un recital complert pel mateix preu. La següent un mal marcatge de l’Aleix que cedeix molts metres i permet a l’extrem marejar la defensa fent una passada de mèrit. El Sergi a terra assegut i la pilota al fons de la xarxa. I ja en portem cinc al sac. El darrer gol una jugada ràpida i feta amb mèrit i esforç dels berguedans. Entre tants gols un de blau-grana de bella factura. De local, el Dani aprofita una passada a l’espai per fer un xut precís i letal. Matador! U a sis i cap als vestidors. L’anècdota un infiltrat després d’un dels gols, camuflant-se entre els berguedans per a conquerir terres hostils, però l’àrbitre sagaç el veu i li indica la posició. On vas, sagal! Dissabte era el darrer partit de la temporada a casa i malgrat el resultat, malgrat les baixes, malgrat tot, l’equip va intentar-ho. Les coses no van sortir però és el que hi ha. Un altre dia potser no es faran les errades totes al mateix partit i l’equip contrari no les aprofitarà totes. La setmana vinent cap a Callús, un camp ample i difícil.

Teràpia de blog

N'hi ha que sempre hem necessitat més temps per parlar. Bé, per respondre. N'hi ha, en canvi, que tenen aquella envejable facilitat per respondre al moment qualsevol qüestió, que saben gairebé anticipar-se a l'enquestador i a més a més amb criteri i espontaneïtat. Aquests darrers són els que dominen les converses, els que saben portar al contertulià al seu terreny mentre que els primers, sempre van a remolc i amb aquella sensació de l'hauria d'haver dit al final de cada frase.
Per tant, sovint em passa que quan marxo d'un sopar o m'acomiado d'algú, veig que m'he deixat coses al tinter i que quan les vull dir és massa tard o bé ja ningú sap de què parlo.
La urgència, les presses m'aclaparen i si bé en un context humorístic, si el dia acompanya, puc tenir ocurrències, en temàtiques més serioses necessito més temps. Vull tenir més temps.
Sóc com una vaca, abans no m'hi llanço, abans no produeixo, necessito dels quatre estómacs per poder pair. És el què hi ha. Suposo que em ve de les ganes de ser més concís, concret al màxim, sense deixar-me res, i això, vol temps.
Ja ho sé que les paraules se les emporta el vent, però un mal mot no hi ha ventada que se l'emporti i malauradament, n'he dit alguns. Com tothom segurament. Per tant, en una conversa seriosa intento prendre'm el meu temps, si és possible.
Poc a poc però, trobes mecanismes, estratègies que et permeten expressar-te sense les urgències temporals, esdevenint qui pauta el ritme, els tempos.
El blog/bloc és una eina molt bona, un obrellaunes mental. Et permet introduir temes païts, històries començades i veure'n el desenllaç, alhora que t'ajuda, ja que amb la voluntat d'escriure-hi, reflexiones en moltes temàtiques, prens partit i estructures el pensament.
I a la llarga, temes a primera vista nous, poden ser temes abastament reflexionats, i podràs prendre'n part amb un bagatge ja extens.

Els petits canvis són poderosos

Ahir al vespre hi va haver a Calders la reunió constitutiva de la Comissió per organitzar una consulta popular sobre la possible Independència de Catalunya.
Un nombrós grup de gent hi va anar, des de gent d'una vintena d'anys a d'altres que passaven la seixantena. Un univers ampli que demostra que la Independència és quelcom que preocupa a molta gent i variada, sense importar l'edat. I em va agradar.
Un altre dels aspectes que també em va agradar, és que també hi havia gent de sectors professionals variats: mestres, pagesos, enginyers, jubilats, estudiants, professionals liberals, paletes ... moltes professions amb realitats diàries diferents però un interès comú.
Unint ambdós paràmetres podem veure que potser allò que es deia, aquell quan siguis gran canviaràs o que aquest tema només interessa a un cert sector, potser no és del tot cert i que molta gent vol dir-hi la seva.
La consulta que es farà segurament no provocarà canvis immediats, possiblement l'endemà tot seguirà igual, però de ben segur que aquest rau-rau, aquest sentiment que es desperta, a la llarga es veurà reflectit. Un dia emergirà i demanarà l'espai que li correspon i les pors i els tabús que sempre l'han acompanyat, com un acte de normalitat desapareixeran. Perquè viure en democràcia també és això, decidir si ens agrada el joc i fins i tot decidir si volem estripar la baralla.
Com deia el mític, el magnífic, Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Cuní amb patates

L'ós panda, el koala entranyable, agradós i afable, si més no a primera vista, se m'ha tornat repulsiu. Abans, aquella flonjor que desprèn, aquella mirada miop, podia entendrir, fins i tot apropar, però amb el temps, la mirada ha esdevingut inquisitiva i la flonjor, desmanegament llunyà. És el què passa quan t'habitues a un tarannà i desapareix la capa inicial. Veus l'interior, cargol llefiscós.
D'entrada un comentari podia ser àcid, un incís càustic, però l'excés d'ambdós, llautó com és, l'ha rovellat.
Ja feia temps que m'ho ensumava, feia temps que me n'adonava que el seu tarannà era més de llepar-se el musell i baixar als bassals per emmirallar-se que escoltar la natura, que buscar l'arbre ideal. Fixeu-vos sinó amb l'ego que el precedeix. Abans d'arribar, ja al primer mot, parla de forma imperativa i autoritària, exigint i censurant, impel·lint i criticant. Qui es pot permetre aquesta educació estruncada? Doncs aquells que es creuen millors, que es veuen més formosos, capaç d'atacar col·laboradors, de fer callar companys. Pobres secundaris.
Però tornant al mestre i deixant els seus acòlits, es veu que és d'aquells que s'escolta, d'aquells que se sap escoltat i per tant, quan parla, és dels que es para més atenció. Dels que saps que un cop acabis la frase, per interessant que sigui, ell et respondrà amb quelcom totalment deslligat però referent a ell. Vaja, que si parles de naps, ell et parla de les seves cols, de les seves grans i formoses cols, que a sobre li treuen bones notes.
Potser per això li ha esclatat als morros. Per excés. Per embafador. No sense avís però, ja s'ho veia, sinó de què aniria disfressat amb pedanteria a un programa familiar. Es veu que va voler ser papallona en un món de flors, però encara segueix sent el capoll, o estant-hi, que sempre em confonc.
L'altre dia en una entrevista volia ser de nou el protagonista. Atacant, parlant de naps quan tothom hi veia cols i volia saber-ne de cols. Però obtús i massa preocupat per escoltar-se, desviava la conversa cap on ell volia, per crear polèmica, només per fer-se el paó, per inflar-se amb uns arguments suats i absurds. Ara, no se'n va sortir. En Joan Pere el va farcir per posar-lo al forn. Un forn industrial, és clar.
Després d'allò però, potser és l'hora de pensar a jubilar-se. Les vacances les té més que merescudes i nosaltres sobradament. Cal que deixi pas a la jovenalla, que segueixi voltant pels paisatges de Catalunya amb barret si cal, però sol, que ja n'hem tingut prou.
Sí, home Cuní, agafa't un segle sabàtic, parla amb les ostres que elles t'escoltaran amb la boca oberta i et riuran les ocurrències. I a aquells que fan coses, que treballen pel país, deixa'ls fer i escolta'ls que potser aprendràs quelcom, potser un xic de modèstia.

Concerts amics

Sóc afortunat.
A vegades hi ha coses que en el moment de viure-les no les valores i no és fins després, amb la distància, quan veus la singularitat d'allò que passa, que comprens que el què has viscut, potser serà irrepetible.
De més jove, posem uns setze anys, anava de campaments i era un trapella. Sí, no parava i els monitors que em tenien en quedaven ben tips. I no va ser fins anys després, quan també em vaig fer monitor, que vaig valorar aquella paciència, el què m'havien ensenyat i sobretot les vetllades, el tancament del dia.
D'oïda en tinc poca, de veu menys. Però en rotllana i cançoner en mà ens passàvem hores cada vespre cantant una cançó rera l'altre. Bé, jo més aviat escoltava, em deixava emportar. Eren vespres que de la mà de Lluís Llach o dels Esquirols, cantats per joves voluntariosos, m'aixecava de la rotllana i volava terres enllà acompanyat d'un cor d'amics únics. I sempre, després d'una cançó, en demanava una altra.
Més endavant, ja més gran, vaig anar a treballar a la Bressola. El director general, en Joan Pere LeBihan, és músic i encara que s'ha abocat de ple a les escoles immersives i ha deixat un xic de banda aquesta virtut, manté molt bona relació amb músics d'arreu. Així doncs, a vegades, per tal de promocionar i fer actes per difondre les escoles, recorre a companys d'ofici, ja siguin amics d'antuvi, ja sigui amics de causa. Gerard Jacquet, Pascal Comelade, Jordi Barre, Lluís Llach, Albert Bueno, Pere Figueres, Blues de Picolat, Teresa Rebull, Teràpia de Shok... aquests i molts d'altres han col·laborat amb la Bressola i de retruc, molts en poguérem gaudir. Xerrar de tu a tu o bé gaudir d'alguna peça més en una escola al final de la jornada era el premi per ser-hi, però sempre de manera natural, sense forçar-ho, per allò de toquem-ne una més entre nosaltres. Cantem-la plegats per tancar la festa.
Ara fa uns dies vaig anar a un concert de l'Eladi. Allà vaig viure una regressió, un retorn a quelcom semblant al què havia viscut, però sabent que el què estava vivint era un moment d'aquells que només et passen per davant de tant en tant. D'aquells que has d'atrapar al vol i donar-ne les gràcies.
Per això, perquè de nou vaig poder gaudir d'un concert especial, d'un concert de proximitat, d'aquells que pots parlar amb l'autor de tu a tu, que pots demanar-li qualsevol cosa, per tot això, ho torno a dir, sóc afortunat.