dilluns, 24 d’agost de 2015

Al Montcau (1.056 m. )

Com creix la canalla. I quan sents algú altre que t'ho diu, te'n fas creus i dubtes un xic. Perquè quan un pare es troba amb un altre pare, de fills més grans, tard o d'hora surt el comentari, el no te n'adonaràs i tindràs els fills grans. I com a pare de fills menors, en dubtes. Perquè la dinàmica del dia a dia, del temps complert, se t'emporta la percepció i et dóna la sensació que aquell anar de bòlit, és en el que s'ha convertit la teva vida i no canviarà,  però un dia, com avui, per exemple, te n'adones que no és cert. Que aquella dependència absoluta que tenien els teus fills, s'ha esvaït i de cop i volta, ja no ets imprescindible i fins i tot a vegades, has de reclamar el teu minut de glòria.
Avui hem anat amb uns amics al Montcau, a passejar. Fa uns anys ja hi vàrem pujar amb ell i la dependència era total, com ara la del petit. No només perquè el portaves a la motxilla arrapat al cos, massa pujada per aquelles cames novelles, sinó perquè encara et necessitava en tot moment. Avui, en canvi, en pujar amb uns amics, ha desaparegut. Ha fet el seu camí. Al davant o al darrere. Caminant, corrent, saltant, xerrant i només, de tant en tant, un mot per demanar-te quelcom, però esporàdic i escadusser.


Ara, no me'n queixo. Ja m'està bé. M'agrada i en certa mesura és el que esperava. Perquè per això sortim. Perquè s'enamori també de la muntanya i acabi gaudint-ne com tu. Ara és el moment de ser-hi sense ser vist, per quan cal aquell cop a l'espatlla, donar l'entrepà en aturar-nos o el glop per continuar.
Avui, pujant al Montcau, he vist que el fill gran, se'ns fa gran.