Córrer de nit

El primer cop que vaig córrer de nit no va ser per ganes. I ara! Poc que m'ho esperava. Feia de monitor a Monistrol de Calders, a la Païssa -segur que l'Albert i d'altres monistrolencs se'ls escapa el somriure en llegir això, ells que ara m'expliquen que eren els que venien en motos a fer soroll a la nit davant la casa per espantar-nos-.
Un dia vàrem decidir anar a fer bivac a Sant Pere Màrtir, per veure la sortida del sol. Arribant al poble, a uns dos quilòmetres de la casa, un nen, era l'estiu i a l'estiu tota cuca viu, caminava ranquejant. El nen, tot ell il·lusió i poc senderi, va relacionar estiu amb calor i per tant, no es va posar mitjons. Resultat. Unes llagues enormes. Calia doncs anar a la casa a cercar-li mitjons. Però anàvem a peu i no teníem cotxe. Bé, hi vaig anar amb el cor encongit, més per la valentia d'adolescent, per allò de la imatge projectada que per res més.
Més endavant, quan el córrer es féu una necessitat i el dia s'escurçava, vaig veure que si ho volia fer entre setmana hauria de temptar la foscor. L'aliada però, per aquests primers intents, fou la meva gossa, la Píxel. Corria a ran meu, saltironejant. De tant en tant la perdia, però tornava sovint i amb ella al costat, vaig anar agafant confiança. Era la meva guardiana.
Temps després, amb força curses nocturnes a les cames, quan ella ja era més gran, vaig començar a sortir sol. Com un pas més. Com quelcom de natural. El següent pas i ara, córrer de nit se'm fa plaent. Interessant. A vegades, ho reconec, algun so, per desconegut i sobtat em fa fer un bot el cor, l'ocell que s'enlaira o el senglar que gruny, però en general, gaudeixo plenament d'aquestes sortides i miro amb altres ulls indrets trepitjats abastament.
Avui, per exemple, el recorregut era ple d'arbres vinclats pel vent i se'm feia com si em saludessin al passar. A més, de tant en tant, quan el bosc s'aclaria, protegit enmig d'una clariana, sense la lluminària d'Artés o Manresa al davant, els estels se'm feien presents. Espurnejant. Brillants i sense perdre el pas els mirava encisat. Els anomenava agraït.