L'escola que tenim

Avui a l'escola, només arribar, m'han comentat si aniria a esquiar al febrer. De bon matí, amb mig cervell que rutlla i l'altre que encara es situa, m'he trobat quequejant no sé què, vaja, no ho he entès. Potser era, he pensat, una altra de les bromes matineres que arreplego a mig vol.
Ara bé, a mesura que la conversa ha anat avançant i després de demanar que m'ho expliquessin, m'han sorprès amb les declaracions de la Sra. Rius, Secretària General del Departament d'Educació, que deia, i cito segons el què publicava el sindicat USTEC, que ” canviaven el calendari perquè ho havien demanat les estacions d’esquí”.
A més, dins d'aquests nous canvis, un altre de substanciós és la supressió de la jornada intensiva de juny i l'avançament de començament del curs amb nens i nenes a inicis de setembre.
Tots aquests canvis sembla que s'argumenten amb base a l'informe PISA, per tal de fer millorar el sistema educatiu de Catalunya i afavorir el procés d'ensenyament-aprenentatge.
No discutiré sobre els beneficis d'esquiar a mig segon trimestre o bé sobre la necessitat de començar el 7 de setembre o el 7 de desembre.
Ara bé, no tinc massa clar si augmentar la quantitat d'hores dels infants - proposava també mantenir les escoles obertes per les AMPA al febrer -, treure la jornada intensiva o organitzar el calendari amb visió empresarial sigui el millor. El millor, ben entès, pels infants.
Que als mestres ens facin treballar més hores o reciclar-nos o ens retoquin l'horari, això ho discutirem a nivell laboral, però el què crec que no es pot fer, és usar els infants com a peces d'un engranatge productiu.
Que el sistema educatiu fa força aigües, no ho discutiré, però parlem-ne de fons, busquem solucions. Plantegem-nos què necessiten els infants, quins són els punts forts i febles de l'educació i posem fil a l'agulla.
Cal segurament una revolució educativa, però plantejada a nivell d'objectius, de ritmes de treball, d'horaris d'aquests, de formació dels docents, de calendaris, però de recursos també.
És injust, per un nen o nena de tres anys o més, estar a l'escola de 9 a 5 i després sumar-hi activitats extraescolars. Això fa una jornada laboral molt llarga, gairebé com la d'un adult i si busquem culpables, no triem els fàcils, els pares o les mares. Potser no ho decideixen, potser no tenen opció, potser caldria repensar l'estructura empresarial, les prioritats d'aquest país.
Hauria de ser el moment d'adaptar no l'escola als horaris laborals sinó els ritmes empresarials a la vida familiar, fent que la criança sigui un dret i no un maldecap. I segurament a la llarga no ens penedirem.