Un que se'n va...

M'han colpejat fort. Molt fort. M'han fotut. Fa res, una bona amiga i companya m'ha comunicat que un antic alumne, un amic, s'ha mort. En un accident. En un incendi a París.
Mai, mai, mai, un mestre hauria de sobreviure a un infant seu, com un pare a un fill. Perquè no ha de ser. Perquè és injust. Perquè hi ha un ordre que s'hauria de respectar.
M'estrenava de mestre i em vaig trobar al davant un infant desorientat. Que necessitava afecte, però no ho sabia demanar. Que no estava acostumat a que l'escoltessin, si més no a l'escola i com vaig saber el vaig acompanyar, amb més bona fe que res. I hores. Moltes hores. Pendent d'ell, vetllant-lo. Intentant esbrinar què el preocupava.
Anys després encara manteníem el contacte i el seu record, no ara, abans, sempre m'ha acompanyat. Perquè vaig aprendre molt amb ell. Vaig cometre molts errors i algun encert, però sobretot, vaig donar i sentir afecte. El recordo amagat sota una taula, en posició fetal, protegint-se de vés a saber què, desconfiant de tot i tothom -sovint els infants viuen històries que no haurien d'haver ni imaginat-, però també com poc a poc s'anà obrint i com al final, els seus ulls foscos, sota un cabell llarg, espurnejaven i et miraven amb confiança. Amb afecte. Quin regal que em va fer! Que en sóc de  ric! M'obrí el seu cor i això m'acompanyarà sempre. En passar-li la foto de sobre, el dia del seu aniversari, digué quan alguns feien broma del canvi sofert...
"moi j'ai pas honte :). cette photo me rappel les plus beau souvenir de mon enfance :). l'école de la bressole c'était génial, j'aimerai revivre c'est année la..."
Infants com aquest, que et necessiten però no t'ho saben demanar i que a la llarga esdevens còmplice amb ells i amb el temps rius d'aquells primers dies, són dels que t'omplen. Et posen a prova però alhora si superes aquesta, tot fa baixada. Tot esdevé fàcil i descobreixes el valor de ser mestre. La força de ser-ho i compensen amb escreix tots els maldecaps.
Podria dir que al cel ara hi ha una estrella de més, que els bons se'n van primer o qui sap què, però només seria una manera molt poètica de dir que és una merda i que avui hi ha un sagal menys i que ha marxat massa d'hora. Demà tot seguirà igual i el seu pas efímer per aquest món constata que la justícia és un mal mot humà, aliè a la natura.
Estic emprenyat perquè un lluitador, una persona alegre, inconformista i bona, ha marxat massa d'hora. I ja està. Perquè és un punt i final només amb un parèntesis mentre el recordem. Ha mort, però això sí, sempre serà viu en aquells que l'hem conegut.
Gràcies amic. Gràcies Nicolàs, que la terra et sigui lleu.

Del Montcau (1.056 m.) a la Mola (1.100 m.)

Avui, amb l'Oriol, hem anat a la Mola. Hem deixat el cotxe a sota les Roques de la Coca, prop de la font de la Guineu. Des d'allà hem pres el corriol que s'enfila cap a les Roques. Algun tros grimpant, d'altre enmig de vegetació frondosa. No és un recorregut transitat i sovint el camí queda desdibuixat per algunes plantes que creixen força. Un cop al cim, amb un dia rúfol, hem baixat cap al coll d'Eres i tot seguit cap a la cova Simanya.
Aquesta és una cova gran. Molt gran. Primer hi ha dues galeries. La principal i una de secundària. La secundària s'endinsa uns vint metres abans no es fa prou petita com perquè t'hagis d'acotar per passar. La principal avança uns vint metres abans de bifurcar-se. El camí principal segueix uns cinquanta metres i de cop s'encongeix, obligant a qui vulgui seguir a estirar-se. L'altre ramal avança uns cent metres, enmig de bassals i un sostre cada cop més proper fins que cal, de nou, acotar-se. D'arreu ragen gotes d'aigua que d'aquí a milers d'anys, esdevindran estalactites.
Després de visitar la Simanya hem anat a la cova de les Ànimes, uns metres més enllà. Una cova estreta i que s'hi accedeix després de remuntar un torrent.

Un cop vistes les coves, hem tornat al coll d'Eres i des d'allà, per la carena del Pagès cap a la Mola. Abans però ens hem desviat cap als Òbits, una balma obrada on anys enrere hi tenien bestiar. A peu de balma hem esmorzat i tot seguit hem tornat a la carena per seguir el camí cap al monestir. Ens hem aturat a la Cova del Drac, des d'on es veu bé el Turó de les nou cabres. Aquest tram l'hem fet amb processó fins al cim.
Hem visitat el monestir i poc després ja hem desfet camí, de nou, fins al coll d'Eres. Abans però, hem visitat, a tocar d'aquest, els enterraments medievals que hi ha.
Per tornar, hem pres un corriol que surt ran de la falda del Montcau i que vorejant aquest va a parar a sota les Roques de la Coca. És un camí planer, enmig de boixos i alzines, però que en un punt determinat, baixa de cop fins al coll del Llor, on de nou planeja fins a la carretera.
Avui ha estat una excursió agradable, com quan era xic, sense presses, voltant i gaudint, cercant camins i corriols i deixant-me captivar per la Mola, com quan era xic i hi anava amb mon pare.

Una volta pel Montcau ( 1.056 m. )

La Falconera des de les Roques de la Coca

Avui, per darrer cop aquest curs, he pogut sortir a córrer al matí. He sortit ben d'hora, a quarts de nou, ja que després entrava a treballar i per acomiadar-me, he decidit fer un Montcau ( 1.056 m. ).
Feia dies que no hi anava. Potser algun mes i tot, entre viatges, estades, intercanvis, sortides i proves a l'escola, els darrers divendres he estat força ocupat. A més, potser he anat menys a córrer i m'he dedicat més a anar a esquiar o bé amb bicicleta. Per tant, feia dies que no corria massa.
Des de Mura ( 454 m. ) hi ha poc més de 600 metres de desnivell, però es fa llarg, ja que trobes alguns puja i baixa que fan augmentar el desnivell.
Així doncs, de bon matí he sortit de l'escola i he anat cap a Sanllehí, una casa de pagès sota el castell de Mura. Des d'allà he pres la pista fins a la carretera i seguint un tram de carretera, aquest tros encara no el sé fer d'altra manera, he arribat al trencall que puja de dret al Montcau. Bé, primer passes per les Roques de la Coca, amb un petit forat que et permet veure ben emmarcada la Falconera i després, enmig de torrents, t'enfiles cap al cim. Grimpes un xic.
Avui era un dia calorós. Força calorós. De baixada he pres el corriol que baixa directe pel llom del cim fins al coll d'Estenalles ( 870 m. ) i des d'allà, un altre tram per carretera, per passar-ne via, fins a la Falconera. D'aquí, altre cop per corriols ben drets fins a Mura.
M'han sortit uns disset quilòmetres i malgrat no he anat massa ràpid, poc més d'hora i mitja, estic content de tota la volta, ja que en algun tram, mirava enrere per veure si feia mitja volta. Es fa dur quan el sol pica i no tens cap necessitat de fer el cim excepte l'alegria de veure el país des d'allà a dalt. Ara bé, m'he obligat a fer-ho, ja que qui sap quan hi tornaré i he arribat cansat i xop. Molt cansat, força xop, però molt feliç. Content de no haver fet mitja volta.

Taula d'orientació de dalt el Montcau

La Mola al fons.

Aneto ( 3.404 m. ) per Estasen

Avui, amb el Josep, hem anat altre cop a l'Aneto (3.404 m.) però aquest cop, en comptes de pujar per la via normal, hem pujat pel corredor Estasen.

El sol treu el nas

Al fons l'Aneto

Vàrem arribar ahir a la nit a Besurta on hem fet bivac. Al matí, a quarts de cinc, ens hem llevat i de seguit ja hem enfilat cap a la Renclusa. Aquest cop jo duia esquís i en canvi, el Josep no.
Fins un xic més amunt de la Renclusa, a uns dos-cents metres per sobre, no m'he calçat els esquís. La neu estava força tova. A partir d'aquí amb el Josep ens hem separat, ja que ell podia pujar directe i jo havia d'anar fent voltes. De fet, fins a les portelles, he anat gairebé sol, sense veure ningú i allà l'he esperat perqué ell ha anat per un recorregut on s'enfonsava i la neu li arribava fins a l'alçada del pit.
Hem fet el flanqueix fins al coll de Corones i allà, ens hem preparat per desgrimpar el coll, per baixar fins a la vall de Corones. Ens hem calçat grampons i piolets i ja hem enfilat cap al corredor Estasen. La neu, a aquesta banda estava més gelada. Un xic dura però ideal per pujar. A més, el pas de gent fa que hi hagi traça força marcada. El corredor puja directe cap a la carena amb desnivells que van de 45 a 55 graus. L'hem fet sense complicacions i gaudint-lo molt.

Al mig del corredor

Des de dalt del corredor

Al mig el corredor, vist des del coll de Corones

Aquest cop, en comptes d'anar amb piolet i pal, he anat amb dos piolets i la veritat, he pujat molt bé. Un cop a dalt el Josep ha anat a fer una agulla i quan ha tornat, després d'un flanqueig i una petita pujada fins a la cresta, hem arribat al cim de l'Aneto per darrere, sense passar pel pas de Mahoma.

Just abans del cim

Al cim

La tornada sí que l'hem fet pel pas, però aquí ens hem separat. Anant amb esquís, la millor opció era baixar per barrancs, en canvi, el Josep, sense esquís, ha preferit baixar altre cop el coll de Corones i anar al refugi.
Avui la neu era tova, però es baixava molt bé, això sí, fent força. Molt cansat. Hi havia neu esquiable fins gairebé a Aigualluts, però a partir d'allà, altre cop esquís a l'esquena i a caminar fins la Besurta. Una passejada entre cims alts i nevats enmig d'una plana verda i amb el riu baixant generós.

Als plans

Un cop a la Besurta he anat amb cotxe a buscar al Josep cap a Senarta.
Avui, ha estat una gran sortida, potser la darrera de la temporada. Ha tingut moments de tot, esquiant trinxat, pujant un corredor prou dret però amb una neu fantàstica, desgrimpant trossos empipadors amb els esquís a l'esquena, caminant i esquiant sol enmig de la immensitat... Vaja, un dia ric. Ple de sensacions.

Clicant aquí podeu veure més fotos

Guix, elements d'innovació educativa o bé aula, de innovación educativa.

És curiós. La revista Guix, de l'editorial Graó, és una revista que toca temes d'àmbits pedagògics. En ella sovint he publicat articles, experiències que em semblaven interessants compartir i que les posava negre sobre blanc.
Fa uns mesos, els vaig enviar un article referent a una activitat que fem, des de fa anys, a l'escola; el teatre. De fet diria que a gairebé a totes les escoles on he estat, n'he fet. Sempre m'ha semblat una activitat molt interessant, una activitat rica i valuosa i per tant, intentava explicar, en l'espai que et cedeixen, aquesta activitat, la seva vàlua i el perquè de fer-la.
Aquest mes ha sortit publicat. Em pensava que sortiria només a la revista Guix, però curiosament, ha sortit també a la revista Aula, d'àmbit estatal: "Aula, de innovación educativa". També us diré que amb els anys que porto fent aquesta activitat, tampoc la titllaria d'innovadora, tot i que me l'estimo molt i la valoro més. El que és curiós però, és que ells mateixos han fet la traducció a l'espanyol, si bé altres vegades m'han demanat si m'interessava fer-ne la traducció, aquest cop no i avui he vist l'article publicat en espanyol. I se m'ha fet un xic estrany, perquè no dir-ho.
Per tant, d'aquí a unes setmanes, quan rebi els exemplars de mostra, amb ambdues llengües, llegiré amb certa curiositat allò que vaig explicar, però com si m'ho expliqués algú altre i des de molt lluny. Serà interessant veure com sona.
Per si de cas però, us deixo en aquest enllaç l'original, en català i sense cap retall.

El diari Ara

M'agrada el diari Ara. És un diari que quan va sortir em va semblar interessant, que omplia un espai periodístic que em semblava orfe i per tant, vaig fer-me'n subscriptor. Durant uns quants any n'he estat. De cap de setmana, però cada dissabte, ben content, anava al quiosc a agafar el diari i amb aquest sota el braç, cap a casa a llegir-lo tot desconnectant de tot.

Amb el temps però, he anat veient que no sempre tenia temps de llegir-lo i acabava agafant-lo al vespre. Ara bé, si el tens al vespre, és gairebé com si tinguessis un diari de la setmana passada perquè les notícies fresques del matí, es consumeixen ràpid i poques segueixen vigents. Per tant, tot i no trencar el meu interès pel diari, vaig decidir donar-me de baixa de la subscripció i comprar-lo quan realment el pogués llegir. 

Donem-nos de baixa. Fàcil. Una trucada i ja està. Moltes gràcies i ja estàs donat de baixa. Mesos després però, amb encara alguns vals que arribaven, pensava que eren les restes de la subscripció, de nou se'm carregà al compte la subscripció i en trucar per demanar el perquè, em digueren que hi havia quelcom que no s'havia fet bé, però que tranquil, que ja estava tot en ordre i ja no n'era subscriptor. 

Els mesos passaren de nou, ara ja sense els vals però un altre cop, de nou, m'arribà el cobrament del diari. En reclamar em digueren que no en tenien constància de la meva decisió i que em donaven de baixa. Per si de cas vaig anar al banc. Res a fer, que ja estava cobrat. És a dir, sense els vals i pagant, però semblava, ara sí, que ja era lliure.

Avui, de nou, m'ha arribat el cobrament i en trucar, altre cop el mateix. Però de nou, tranquil, ja està, en breu el truquem per confirmar que ja està i de nou, segueixo esperant. He trucat, he enviat un correu electrònic, he fet una piulada, he fet un escrit al facebook i una entrada al bloc. Per tant, si teniu pensat fer-vos subscriptors del diari Ara, penseu-s'ho bé abans, no sigui que mai us en volguéssiu desfer, us ho diu un que fa mesos, sinó algun any que hi batalla i no poguéssiu com un servidor, perquè és més difícil donar-se de baixa del diari Ara, que no pas arribar a la lluna saltant. 

A la riera

Ara que fa bon temps, que el dia s'allarga i la temperatura és agradable, ve de gust quedar-se a l'escola. Bé, a sota, a la riera. L'aigua corre generosa. Les darreres pluges al Montcau encara baixen per la seva terra porosa i el rierol, baixa alegre. El borbolleig és constant.
Els xics, amb un tros de jonc en tenen prou i aquest esdevé una canya de pescar afortunada o bé una espasa ferotge. Núvols d'insectes els serveixen d'adversaris fins que es cansen i aleshores, una pedra llençada que esquitxa o bé un tronc que davalla i esdevé un vaixell pirata,copen la seva atenció. És agradable jugar a ran d'aigua, mentre el sol escalfa i el so de l'aigua ens acompanya.
Els grans, entre converses desenfadades passen les hores, unes hores que enriqueixen la imaginació dels xics. Jugant. Somniant.
Ara que fa bon temps, és agradable restar ran de riera, sense altre maldecap que veure si acabaran molls o no aquests personatges fantàstics que corren somrient. Que corren feliços.