dijous, 8 de juny de 2017

Un que se'n va...

M'han colpejat fort. Molt fort. M'han fotut. Fa res, una bona amiga i companya m'ha comunicat que un antic alumne, un amic, s'ha mort. En un accident. En un incendi a París.
Mai, mai, mai, un mestre hauria de sobreviure a un infant seu, com un pare a un fill. Perquè no ha de ser. Perquè és injust. Perquè hi ha un ordre que s'hauria de respectar.
M'estrenava de mestre i em vaig trobar al davant un infant desorientat. Que necessitava afecte, però no ho sabia demanar. Que no estava acostumat a que l'escoltessin, si més no a l'escola i com vaig saber el vaig acompanyar, amb més bona fe que res. I hores. Moltes hores. Pendent d'ell, vetllant-lo. Intentant esbrinar què el preocupava.
Anys després encara manteníem el contacte i el seu record, no ara, abans, sempre m'ha acompanyat. Perquè vaig aprendre molt amb ell. Vaig cometre molts errors i algun encert, però sobretot, vaig donar i sentir afecte. El recordo amagat sota una taula, en posició fetal, protegint-se de vés a saber què, desconfiant de tot i tothom -sovint els infants viuen històries que no haurien d'haver ni imaginat-, però també com poc a poc s'anà obrint i com al final, els seus ulls foscos, sota un cabell llarg, espurnejaven i et miraven amb confiança. Amb afecte. Quin regal que em va fer! Que en sóc de  ric! M'obrí el seu cor i això m'acompanyarà sempre. En passar-li la foto de sobre, el dia del seu aniversari, digué quan alguns feien broma del canvi sofert...
"moi j'ai pas honte :). cette photo me rappel les plus beau souvenir de mon enfance :). l'école de la bressole c'était génial, j'aimerai revivre c'est année la..."
Infants com aquest, que et necessiten però no t'ho saben demanar i que a la llarga esdevens còmplice amb ells i amb el temps rius d'aquells primers dies, són dels que t'omplen. Et posen a prova però alhora si superes aquesta, tot fa baixada. Tot esdevé fàcil i descobreixes el valor de ser mestre. La força de ser-ho i compensen amb escreix tots els maldecaps.
Podria dir que al cel ara hi ha una estrella de més, que els bons se'n van primer o qui sap què, però només seria una manera molt poètica de dir que és una merda i que avui hi ha un sagal menys i que ha marxat massa d'hora. Demà tot seguirà igual i el seu pas efímer per aquest món constata que la justícia és un mal mot humà, aliè a la natura.
Estic emprenyat perquè un lluitador, una persona alegre, inconformista i bona, ha marxat massa d'hora. I ja està. Perquè és un punt i final només amb un parèntesis mentre el recordem. Ha mort, però això sí, sempre serà viu en aquells que l'hem conegut.
Gràcies amic. Gràcies Nicolàs, que la terra et sigui lleu.