Salvat per tots

País petit però amb imaginació, Catalunya sempre ha sabut buscar la distracció arreu. Jocs, cantarelles i refranys per aprendre de petits, es continuen ja de grans.
Per exemple ahir, que va començar una altra partida de cuita a amagar, d'aquelles de grans. S'ha allargat fins avui i encara que no se sap qui ha estat el guanyador, aviat ho veurem. Temps al temps.
Alguns són poc destres i els troben de seguida, per tant a seure i a esperar. D'altres, hàbils com una guilla, saben camuflar-se amb el medi, es mimetitzen amb l'entorn i no hi ha qui els trobi. Són uns mestres de la desaparició. Sort que al final es fa el recompte, no els deixéssim tancats a l'hemicicle, i es passen comptes. A cadascú el què és seu i si s'han sabut amagar molt bé, encara que haurien de cobrar més, 60.000 € com tothom. Siguem igualitaris. Guanyar la partida és un èxit moral, no econòmic.

Podeu veure els diferents guanyadors d'altres partides... bé, no els trobareu però és perquè s'amaguen molt bé ( plens ) que sinó... i malgrat això, mai alcen la veu reclamant el trofeu just de vencedors. L'únic que es queixa és el Benach, sovint sol allà dalt, però ja se sap, li ha tocat parar.

Portem la música molt endins

Un segon assaig i sembla que la coral comença a prendre força. Al principi hi havia nervis, pors d'entrar a destemps o bé de tocar una nota en fals i per això, l'actuació començava abans que se sentissin els primers compassos de la peça.
Ara, després de veure l'efecte sonor causat, la gran comunió sorgida, s'ha optat per iniciar el repertori sense esperar les notes de megafonia, només cal que surti l'eloqüent agermanador de llengües per donar la tonada i tothom, ben ensenyats com estan, comencen a musicar.
Uns, fins i tot adapten la coreografia, recordada fa uns dies pel del bigoti que posa els peus sobre la taula al ranxo de Texas, al compàs de la música entonant xiulets alegres i ganyotes apropiades.
Després, com si fos assajat llargament, sona l'himne reverberant a causa de l'acústica imperfecte de l'espai, però que tècnics de so netegen d'impureses i transmeten, via cadena de televisió, amb una sonoritat inimaginable, mentre les imatges, en desacord amb els sons, mostren un xivarri eixordador.
Aquest diumenge, paradoxes del directe, aquell que poc fa, però que dóna nom a trofeus després que el que no fou dictador però dictà, el col·locà, veié com el seu trofeu se li girava en contra i de nou, saludà impertèrrit al costat d'una dama de porcellana mentre el públic li dedicava una coreografia xiulada.
De nou notà l'estima i el caliu del poble.

El temps tot s'ho emporta, tard o d'hora.

Cartutxos al camí de Cal Piqué ( Conill )

Avui, carretera i manta que a Calaf hi falta gent. Pensàvem que seria com al conte; xivarri, xauxa, disbauxa i xerinola sense aturador, vaja, un matí d'alegres somriures entre compres de pèsols i d'olives a bon preu, però poc l'hem encertat. El mercat com els altres, amb gent ben abrigada venent i compradors regatejant, però de rialles, les dels ximples i llunyanes. A vegades els contes s'acaben quan passes l'últim full i aixeques els ulls, i aquest cop no ha estat diferent.
Així doncs, després de dinar i com que ja ho havíem fet tot al mercat, per pair i conèixer cases d'avantpassats hem intentat trobar Cal Canet. Uns avantpassats de la Lali, per cert.
Hem resseguit un corriol desdibuixat, tot arribant a una masia mig enrunada i plena encara d'estris abandonats, d'aquelles que s'està fonent amb el temps, perdent a cada ventada un any d'història. Un bagul de records, però que segurament no és pas dels nostres, amb una memòria que no s'estendrà llargament.
Després de tafanejar, tornant ja cap al cotxe, hem travessat un frondós torrent cobert de roures i alzines, tot encatifat de garrics i farigoles. Un corriol obac, a recer del vent que bufava, d'aquells que et retornava a l'època narrada dels maquis, mentre espetecs llunyans ens ho segellaven.
La cridòria d'una canilla atalaiada però, ens ha retornat a un present més tangible i quatre passes més tard, el rastre d'aquests esportistes hem blasmat. Arreu cartutxos buits mostrant-nos el seu passar, ja espetegant ara de lluny, però amb un rastre que durarà, llastimosament i segura, més temps que el mas abandonat.

Krahn

Punt i a part.

Val més prevenir que avisar

Fum de l'incendi d'Agramunt ( 07/2009 ) arribant a Calders

S'acaba d'iniciar la selecció de personal pel PVI, el Pla d'Informació i vigilància contra Incendis forestals. La idea és tenir en època de màxim risc d'incendis, diferents informadors que recorrin el territori amb 4 x 4, tot vigilant per si veuen columnes de fum i alertant al control de bombers en cas d'emergència.
D'entrada no és una mala idea, ja que pot servir per dissuadir possibles piròmans, alhora que poden avisar de columnes de fum en cas de produir-se. Ara bé, aquest pla potser va coix i m'explico.
Si l'únic que fem és augmentar el nombre de bombers i material, netegem camins per a poder accedir ràpidament als incendis i tenim personal que vigila les hores de màxima insolació, podrem aturar certs incendis, segur, però no els evitarem.
Ara veiem què pot passar gràcies, i agraeixo el seguiment mediàtic no la desgràcia humana, a tot el rebombori d'Horta de Sant Joan, ja que malgrat tots els mitjans disponibles i els professionals ben preparats, quan un foc és virulent i té combustible, no hi ha qui l'aturi, ni els professionals.
Cal doncs, una veritable tasca de prevenció, prioritzant la neteja de l'entorn natural per tal de que no hi hagi tanta matèria combustible, perquè a molts indrets, bruts com estan els boscos, si se n'encenen dos o tres alhora, fet gens inusual, no hi haurà qui ho aturi. És veritat que des de l'incendi del 2003 a Sant Llorenç se n'ha après molt i s'ha invertit molt en extinció, però no en prevenció, la mare dels ous.
Ara doncs és el moment, ara que no hi ha risc d'incendis cal invertir en la prevenció, ja sigui subvencionant ramats que pasturin pels boscos, ja sigui fent plans d'ocupació per netejar el bosc o el què calgui, i segurament, si tenim el bosc net, potser no passarem un altre estiu amb l'ai al cor o si més no l'extinció serà menys dificultosa.

Camino

La setmana passada, per descuit dels grans pensadors de la graella de televisió o qui sap si per poder escollir l'idioma d'una pel·lícula si més no en aquest mitjà, TV1 i TV3 van programar el mateix film, això sí, en dies diferents.
El film espanyol, dit Camino, narrava com s'enfrontava a la mort una família a qui havien diagnosticat a la seva filla un càncer molt agressiu. Un relat dur i colpidor que et plantejava un munt d'interrogants difícils de respondre, si és que és possible.
Casualment, fa uns dies vaig conèixer una parella que havien viscut quelcom de semblant. La vida d'aquests darrers havia fet també un tomb a partir d'una pèrdua cruel. La conversa amb ells, serena fins on és possible i l'acarament valent a la realitat, em despertà certa admiració, a més d'un sentiment d'injustícia. Podria semblar frívol, però el seu tracte, el seu parlar pausat i reflexiu, serè en conjunt, em transmeté una sensació de fortalesa i coratge que només pot desprendre's de qui s'ha enfrontat a una situació al límit, de qui s'hi està enfrontant. Es veia que volien sortir-se'n vencedors, sense tancar portes de manera permanent, només ajustant-les per poder-les obrir quan calgués, sense pors, sense renunciar a uns records estimats malgrat el dolor punyent que comporta reviure'ls.
Un afer dantesc menat per persones normals i corrents que sense un guió après ni camins marcats, van fent allò que creuen, allò que senten, lluitant cada dia per llevar-se, convisquent amb el record i intentant mantenir uns vincles que el temps s'entossudeix a esborrar, ignorant el dolor mental fins que esdevé palpable com una punxada al cor.
Al film es donava una visió aferrissadament catòlica, mostrant l'esperança en forma de la terra promesa i el dolor patit com un mitjà per assolir-la, a la realitat l'esperança era saber que el patiment s'havia acabat, que l'empremta deixada pel que marxava n'era un regal i que potser, qui sap en forma de què, l'endemà seguirien junts, perquè l'avui no els havia separat, només havia canviat les normes del joc i els participants hi seguien sent-hi tots.
La setmana passada, vaig aprendre molt.

Dictat de català

Fent pinya a Perpinyà

D'aquí a uns dies, el dissabte sis de març a les tres de la tarda, es torna a fer el dictat de català a Perpinyà. Un acte reivindicatiu que es fa cada any i que aplega centenars de persones, algun any s'arriba al miler, per mostrar la vigència, malgrat els atacs, de la llengua catalana a l'estat francès.
L'acte, iniciat el 2000, vol mostrar la fortalesa de la nostra llengua després que l'u d'abril del 1700, el rei de França Lluís XIV, un altre maleït Borbó que també era Comte de Barcelona, pronuncià la cèlebre frase l'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la nation française o altrament dit, l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa, tot prohibint-ne l'ús.
És una jornada lúdico-reivindicativa, es veu que els catalans per reivindicar hem de fer festa de les desgràcies, on el què importa no és el número de faltes que es cometen, sinó la capacitat de concentració de l'acte. Vaja, que malgrat les prohibicions dels successius governs gavatxos, el català encara és present i així es veu amb la gran quantitat de participants de totes les edats i procedències, sent a més una bona excusa per visitar Perpinyà la Fidelíssima.