divendres, 22 de setembre del 2017

Cal ser forts

Sóc mestre. Per sobre de tot sóc mestre. El fet de ser director és circumstancial. Qüestió del moment. Per tant, actuo com a mestre. I tot allò que faig, ho faig com a mestre i com a tal, crec, defenso i argumento que qualsevol conflicte s'ha de resoldre dialogant. Parlant. I si cal, votant. Amb tranquil.litat. Escoltant allò que tothom pensa i acceptant-ho, encara que de vegades m'he hagut de menjar gripaus, perquè totes les preguntes estan permeses. Però també és cert que faig allò que puc per tal que certes preguntes no calgui plantejar-les, no per res, sinó perquè abans que es plantegi el problema, ja mirem de no arribar-hi. Una manera bona d'evitar problemes és anticipar-se. Avançar-se als problemes i això, bàsicament, s'aconsegueix escoltant i observant. Escoltant molt i observant més i quan apareixen signes de dificultats, actuant. Però no tapant el problema, sinó tot el contrari, destapant-lo i parlant-ne. Buscant l'arrel del conflicte i després cercant una solució que serveixi. No per a mi, ja que podria ser que aquesta fos temporal i el problema s'enquistés, sinó per a totes les parts.



És cert que això és esgotador. És cansat i en general és un procés llarg. Ara bé, els resultats, a la llarga, són més duradors, perquè l'aposta és comuna i respectada per tothom. No està imposada.
Podria imposar decisions. Maneres d'opinar, però això, a més d'empobrir el grup, seria desvirtuar l'educació i m'agrada pensar que vinc d'una tradició republicana, de respecte als altres.
A casa, d'una banda van lluitar a la guerra civil. De l'altra es van amagar. Emboscats. Amb el temps, el perdedor va viure més bé i amb més enteresa el fet d'haver lluitat i perdut que el que es va amagar. Tots prenien decisions pels seus, però cadascú des d'on creia que podria ajudar més a la família. D'ells en vaig aprendre que és millor ser fidel a uns ideals malgrat es pugui perdre que no pas amagar el cap sota l'ala, perquè a la llarga mai et perdonaràs a tu per no haver fet més i sempre et preguntaràs què hagués passat si... Perquè els demés obliden, però un no i no hi ha jutge més cruel i implacable que un mateix.
Per això, quan avui he rebut la missiva amenaçadora, dient allò que se suposa que hem de fer o no fer, he recordat els meus avis. De fet ningú m'ha demanat que obrís l'escola, tot i que si se'm demanés ho tinc molt clar. Per coherència. Per trajectòria. Perquè no es pot intentar coaccionar aquells que treballen i actuen amb el cor, perquè el cor és un múscul molt fort i quan fas de la veritat i el respecte, així com l'escolta als altres el teu modus de vida, canviar-ho o pervertir-ho seria trair una trajectòria, uns ideals i després, amb quina cara podries posar-te davant d'uns infants a defensar res? No ens equivoquem, som mestres per sobre de tot i per tant, hem d'actuar com a tal, honestament, amb els altres i un mateix.
Per tant, per coherència i dignitat, a més d'un xic d'indignació, m'he de mantenir ferm als meus ideals i defensar allò que crec i postulo on calgui i quan calgui i si calgués fer el pas, el faria.