dimecres, 27 de juliol de 2016

La platja a l'estiu

 

Això de la platja és increïble. Tens un parell d'opcions. O bé camines per camins intransitables, sota un sol abrusador, durant hores per trobar una cala on només hi arriben i hi aboquen les deixalles els dels iots, o bé vas en cotxe, busques durant hores un aparcament en zona blava per aconseguir un metre quadrat d'espai, a cent metres de l'aigua a una platja, d'una vila pintoresca. Un entremig no hi és, si més no ara al pic de l'estiu.


Hem estat uns dies per la Costa Brava, fa unes setmanes per la Daurada i gairebé sempre s'ha repetit l'equació. Com més difícil és arribar-hi, menys gent hi ha, però la dificultat no és pas de pa sucat amb oli, i ara!
L'altre dia, som valents a casa, vàrem endinsar-nos enmig d'un bosc, sabedors del risc d'incendi que hi ha actualment, vàrem caminar uns quants quilòmetres, vàrem baixar per uns corriols costeruts i al final, vàrem arribar a una cala preciosa. Llàstima que al mig de la platja hi havia parada una tenda enorme d'uns nois amb taules i tot. Però la resta, fantàstic. Ni les deixalles del voltant ens espatllaren el moment.




Altres dies vàrem arribar-hi en cotxe i és clar, la facilitat d'accés, feia que aquestes estiguessin atapeïdes. Només entrar a l'arena ja veus, si no arribes sol, que tothom comença a ullar per cercar un espai buit entre para-sols. I quan se'n veu un, el pas s'accelera i com qui no vol la cosa, es comença una cursa per arribar al metre quadrat primer. Un cop aconseguit, si ets àgil, cal delimitar-lo bé, sabent que, posis com et posis, aquell serà el lloc de pas principal. Mai saps perquè, ja que les teves tovalloles estan juntes i ben definides, però l'atzar fa que la marea de gent passi per aquells centímetres que has deixat buits entre el para-sol i les tovalloles. Quins nassos! I en cas de no ser el pas principal, la teva posició allunyada, perquè ningú hi passa, és un dir, et converteix en l'objectiu dels jugadors de pales i pilotes i sense voler-ho, reps, tornes, dónes i atures pilotes que et vénen d'arreu i a sobre amb esquitxos freds d'aigua. Això sí, somrient i practicant tots aquells idiomes que saps.
I malgrat tot, malgrat que sóc més de muntanya que de platja, que m'agrada més l'aigua gèlida dels llacs i rierols i la vànova al llit a la nit que la calor, suporto estoicament les olors de cremes solars sense rondinar massa, la maleïda sorra que et trobes per tots els forats del cos al vespre i la picantor de la sal al final del dia, perquè veig com s'ho passen de bé els nens fent castells a l'arena, quatre xuts al pam de sorra lliure o cinc palades enmig de la marea de gent que passa, mentre el sol ens rosteix i el dia s'esmuny.