Segurament a molta gent el deixarà indiferent, el mateix em passà a mi fa uns anys fins que vaig anar a veure un partit i enmig d'un mar de senyeres i una multitud que parlava en francès, a l'inici del partit un silenci esquinçà l'ambient, preludi d'una cançó. D'una cançó en català. L'estaca, l'himne de la USAP.
Amb les primeres notes els pèls se m'eriçaren, el cor s'alentí. Una fiblada elèctrica recorregué la meva espinada, despertant-me sensacions, fent-me un agradable pessigolleig. I l'ambient francòfon imperant fins al moment, excepte la minoria que manté la llengua dels seus avantpassats malgrat tot, es transformà i esdevingué el cant d'un país. A una sola veu. A ple pulmó en una llengua que agermana.
I potser a l'abril estarem de sort. Potser com cada dissabte a l'Aimé Giral, que com un sol poble entonen l'himne i fan retronar l'estadi al so d'una cançó que diu molt més que les paraules cantades, ho viurem aquí, a l'altra banda dels Pirineus. I descobrirem com són els nostres germans, com viuen. Molts no parlen la llengua, la tenen oblidada, massa atacs d'arreu, però el sentiment de país és present, és palpable. Són catalans, catalans del nord que lluiten per sobreviure.
Una bona notícia ja que permetria conèixer de primera mà l'esport rei de l'altre bocí de país.
Allà a
2 comentaris:
Hi anirem, no?
USAP, USAP...
Publica un comentari a l'entrada