Com passa el temps

Aquests dies ve de gust sortir a passejar. L'aire és fresc. Cada alenada t'entra molt endins acompanyada d'un cruiximent que et fa sentir viu, molt viu. Les narius l'escalfen, mes si l'empasses per la boca el sents tot. De dalt a baix, recorrent tots els conductes, com una glopada palpable. L'empasses empenyent coll avall.
El cel, net i clar, diàfan s'estén enllà. S'hi veu lluny i molt clar. Des de casa Montserrat es veu impressionant, les seves parets se'ns dibuixen verticals i rugoses i com capells variats, quatre núvols per decorar la postal cada dia. Al vespre enrogiran, ves a saber si de vergonya o de ràbia per perdre els darrers raigs de sol. Però a nosaltres tant ens fa, és un regal.
Aquests dies ve de gust passejar. Amb la Píxel que salta boja i alegre ensumant arreu i amb el Berenguer, que descobreix el món. I amb aquest, cada estació, cada canvi de temps.
Diumenge va fer vint mesos, qui ho diria! I ja és tot un homenet. Corre rere la Píxel, cerca núvols i somriu quan una ventada li esbulla els cabells ja llargs. Darrerament caça bolets, també busca aglans, sotja avions i no para de somriure. Tot és nou i el que no, un agradable retrobament.
Sap el què vol. Tothom sap el què vol, el què canvia és la forma i la intensitat amb què es demana. I ell ho té clar i així ho farà saber.
Vint mesos i desborda vitalitat. Vint mesos que han passat fugaços. El dia a dia ens ha amagat el conjunt i quan t'atures a mirar, prenent perspectiva, veus on ets i sorprès, clames cofoi:
-Vint mesos ja!