Trescant, trescant.

M'agrada la muntanya. Pujar canals costerudes, d'aquelles que alces el cap i veus el cel entre els arbres, allà amunt, com una promesa de descans mentre les gotes de suor et regalimen esquena avall. També resseguir corriols ombrívols que voltegen els turons o baixar torrents amagats. Cada racó, cada passa té quelcom d'especial. Sol o acompanyat. Xino-xano o corrent. Tant me fa. És una necessitat, és un delit. Quan vaig a la Mola o als Pirineus, me n'adono. Que en som d'afortunats. Un traguinyol d'aigua esdevé un regal, una aturada, una postal. Ho tenim tot i a prop. Potser massa a prop. Prou per no passar desapercebuts, com per trobar rastres de bípeds. Elements aliens que embruten i espatllen el decorat. Papers, plàstics o senyals que envaeixen el paradís. El nostre llegat. Anys a venir, no massa de segur, trobarem papereres als parcs, bancs als cims o taules a les fonts. Civilitzem-ho. Adeqüem-ho. Ai làs. Perdem l'essència, l'esperit. El dia que no pugui guardar-me un paper a la butxaca o bé que necessiti d'una passarel·la per anar a Sant Maurici, no hi aniré. És el preu que s'ha de pagar. És la natura. Ja parlen de fer pagar on hi ha pistes d'esquí per passar amb raquetes. Quina barra. Ells ens haurien de pagar per fer malbé i enriquir-se amb el nostre país.