dijous, 30 de juliol de 2009

Deixeu-me treure pit

Sóc pare. Sí, ja ho sé, fa uns anys, bestieses, mesos, me'n reia dels que amb salivera rajant et mostraven un mòbil ple de fotos o bé només et parlaven dels progressos del seu fill. Que si ja es gira, que si em somriu, que si... i bé, abans deia: Tanoques! S'han tornat ben ximples. Que no ho veuen que només és un nen. Posa-hi oli i sal i a menjar-t'ho. Ara, des de fa quatre mesos i escaig sóc jo que bavejo. El primer símptoma a la Tossa Plana de Lles on un bon amic, dalt del cim em dóna un parell d'objectes per a la foto obligada; un bolquer i un pitet amb una llegenda. Un mot. PARE.
A partir d'aleshores el xip es posa en marxa, veus el què s'acosta i uns dies després, quan et diuen agafa'l i dóna-li al pediatre que el mirarà, baveges. Abans, tremoles. A la cara tens el somriure gravat. I més endavant, quan amb aquests ulls grans i ben esbatanats et mira i et somriu, ai làs, has caigut al parany. A partir d'aleshores el teu mòbil serà diferent. Les converses canviaran. Els amics sense fills et fugiran, els que en tenen et rebran. I és que el món es divideix en això, els que en tenen i els que no. Els que passen a un segon terme i els que encara trien la pel·lícula del cinema.
Però jo, feliç.
Benvingut Berenguer.

1 comentari:

Josep ha dit...

Únicament volia comentar-te que no has estat gens encertat amb el comentari "Els amics sense fills et fugiran, els que en tenen et rebran". No són els amics sens fills els que et fugiran, més aviat és tot el contrari. Els que teniu fills defugiu a la resta, que no ha modificat pas els seus hàbits i costums. Reflexiona-ho!