Deixeu-me treure pit

Sóc pare. Sí, ja ho sé, fa uns anys, bestieses, mesos, me'n reia dels que amb salivera rajant et mostraven un mòbil ple de fotos o bé només et parlaven dels progressos del seu fill. Que si ja es gira, que si em somriu, que si... i bé, abans deia: Tanoques! S'han tornat ben ximples. Que no ho veuen que només és un nen. Posa-hi oli i sal i a menjar-t'ho. Ara, des de fa quatre mesos i escaig sóc jo que bavejo. El primer símptoma a la Tossa Plana de Lles on un bon amic, dalt del cim em dóna un parell d'objectes per a la foto obligada; un bolquer i un pitet amb una llegenda. Un mot. PARE.
A partir d'aleshores el xip es posa en marxa, veus el què s'acosta i uns dies després, quan et diuen agafa'l i dóna-li al pediatre que el mirarà, baveges. Abans, tremoles. A la cara tens el somriure gravat. I més endavant, quan amb aquests ulls grans i ben esbatanats et mira i et somriu, ai làs, has caigut al parany. A partir d'aleshores el teu mòbil serà diferent. Les converses canviaran. Els amics sense fills et fugiran, els que en tenen et rebran. I és que el món es divideix en això, els que en tenen i els que no. Els que passen a un segon terme i els que encara trien la pel·lícula del cinema.
Però jo, feliç.
Benvingut Berenguer.