El meu Everest

Fa temps que vaig a la muntanya. Fa anys les prioritats haguessin estat pujar un cim o altre, pujar una muntanya o baixar-ne una altra, tothom té reptes i amb el temps, com tot, les coses canvien. I el més gros és que mai ho hagués dit.
La muntanya m'agrada, m'apassiona i em sedueix molt, però a la balança ja no és el que pesa més.
Un dia m'explicaren d'un que acabat de ser pare va marxar a fer l'Everest o el Nanga Parbat, no ho sé i ho veia lògic. Poques vegades pots fer el salt, pots anar a aquests llocs i si trobes la manera i el moment, l'has d'agafar al vol, però ara porto ulleres diferents. Els vidres polaritzats.
Qualsevol lloc que esdevingui risc, que esdevingui un repte massa gran, que anys enrere hagués corregut sense ni pensa-m'ho, ara no. Ara ho veig diferent. Les prioritats canvien.
L'Everest el tinc a casa. És xic però m'omple igual. El dia a dia, veure'l créixer, veure'l equivocar-se i aprendre, somriure, plorar o parlar. És l'Everest que vull viure cada dia i només la possibilitat de perdre'n un corriol, un sender, fa que vegi les coses diferents i l'òptica canvii.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys tornaré a cercar l'Everest - qui diu Everest diu Ítaca - però de moment, el canvi no em treu el son, tot i que m'admira ser-ne conscient.
Anirem fent allà on ens sentim prou segurs per l'endemà, com cal, donar de péixer, explicar contes o besar la ferideta de la caiguda. De moment, el repte és a casa.

Del què es fa a l'escola

És un d'aquells milers de vídeos que ens passen. Gràcies nois.
Un d'aquells que comences mirant amb el nas arrufat i poc a poc entre somriures, vas caient-hi de quatre grapes. El què diu el conferenciant és lògic, força coherent, ben explicat i més argumentat, vaja, atractiu. Però també és cert que encara no estem preparats per a tal revolució. Seria com demanar que no es memoritzessin les taules de multiplicar. És que algú ho veuria concebible? Difícil, no?
Però de la mateixa manera caldria preguntar-se quantes vegades els darrers quatre mesos les hem usat, per exemple. En canvi, els darrers mesos, quants cops hem hagut de ser creatius o resoldre situacions amb imaginació?
Fàcil, no? Per a una cosa tenim màquines que ens resolen el problema, per a l'altre no.
Ep, que no advoco per fer desaparèixer les taules, que crec que és un treball de sistematització i memorització força important, però no prou com per lapidar, com passa a certes escoles, als nens que no les saben o bé s'equivoquen i gastar-hi hores i més hores d'un temps preciós. Crec que és més útil ensenyar mecanismes per resoldre el problema, entenent com es resolt, veient que és una repetició d'un valor i després deixar temps perquè si cal comptin el resultat amb els dits, ja que una cosa memoritzada es pot oblidar, una cosa apresa no.
Diu un proverbi xinès:
El que sento ho oblido, el que veig, ho recordo. El que faig, ho entenc.
No ho sé, però em dóna la sensació que estaríem per aquí.
Apa doncs, aquí teniu el vídeo per rumiar-hi.

Grillades

Quan s'acaba la temporada del futbol, encara que pesats busca sous intenten allargar-la amb fitxatges estrambòtics per vendre quatre diaris fins a l'avorriment, l'escola es tanca i el sol llueix, és el moment de començar la temporada de les grillades.
És una altra lliga. Una lliga igual d'apassionada. De cerveses i brases que crepiten. De companys a tocar de foc que adoben el món o busquen els tres peus al gat que temps enrere havien posposat.
Al pati la tenim a punt. Tres potes de ferro i una plataforma fonda on llençar-hi carbonet. La resta, trossos de tall a punt per a ser cuits.
És un ritual. El foc s'encén amb temps. Amb destresa. Amb amor.
A la Catalunya Nord era un clàssic, dissabte sí, diumenge també, a casa d'un o altre a fer-la petar i menjar carn a la brasa.
Uns preparant l'aperitiu s'alegren més del compte i xerren pels descosits, d'altres a tocar de l'amfitrió que cou la carn, xerren al compàs d'un braç que s'alça per fer baixar gola avall l'escumosa beguda freda i tots al final amb un somriure beneit i la sensació que després, un cop tothom se'n va i els plats són a la màquina, el món és millor. I els amics més propers.
M'agrada encendre el foc. A casa, malgrat ser un esquerp, sempre els amics són benvinguts per a una grillada. Per a deixar córrer el temps entre mots, foc, cervesa i somriures.

Incertesa

Sant Jaume de Vallhonesta ( Sant Vicenç de Castellet )

Per aquestes dates les plantilles escolars ja es comencen a tancar. Més o menys tothom sap o hauria de saber on anirà el curs vinent i d'aquesta manera es comença a preparar el nou any escolar. Reunions de paral·lels, de cicle, de claustre... decisions i més decisions.
Els darrers anys he marxat de vacances sabent on seria al setembre i amb el nou curs ja encarat.
Enguany però és diferent. Enguany hi ha hagut el què se'n diu el concurs de trasllats. Cada dos anys els mestres poden optar a canviar d'escola. De motius molts i variats. Alguns per promoció personal, perquè tal escola els atrau més o s'adapta més als interessos d'un o bé pels projectes engegats que sedueixen; altres per motius familiars, per proximitat al lloc de treball, alleugerint els malabarismes a l'hora de conciliar horaris o pel què sigui. De motius n'hi ha mil, tants com concursos.
Aquest recurs el poden fer servir els funcionaris que tenen plaça, un cop els han adjudicat un lloc definitiu. Amb el temps poden anar concursant i segons els punts, anar canviant d'escola.
Personalment havia demanat anar a la ZER de Calders, però la manca de punts i places, perquè només compta des de que ets funcionari de carrera, va fer que no tingués opció. Ara bé, més endavant s'obrí el període de les comissions de servei. La porta del darrera.
En aquest període la gent que no és fixe d'un lloc pot reclamar quedar-se allà on està perquè hi té un càrrec o fa un projecte que vol acabar i d'aquesta manera deixa lliure la seva plaça d'origen. També es fa cada dos anys.
Les places es concedeixen a finals de juliol, inicis d'agost, de manera que després torna a haver-hi moviment. Però poc temps per gestionar-ho.
Així doncs, els equips directius, preveient que la plaça quedarà lliure, poden reclamar mestres i aquests, quan s'adjudiquin les comissions, podria ser que els donessin l'escola reclamada. I aquí estic ara.
Treballant a Sant Vicenç però pendent d'una escola que m'ha reclamat. Depenent de la persona que té la plaça però que no hi ha anat mai, esperant que si li donen una comissió, com ha anat fent diversos anys, el lloc s'alliberarà i per tant la reclamació de l'escola podrà ser atesa.
Vaja, un embolic del gros i molta, molta incertesa. De moment però, haurem d'esperar tot gestionant-la.

Pic de Tempestades ( 3.274 m. )

Al fons, s'entreveu l'Aneto.

Divendres sortint d'escola, cap a la una, em van passar a buscar el Marc i un amic seu, Marc també es diu, per anar a fer el Pic de Tempestades.
Vàrem enfilar en cotxe cap a Benasc. A Senarta l'aparcàrem, on a les cinc vàrem prendre el bus que ens deixaria al refugi de pescadors, al peu de la vall que puja als llacs de Llosàs. Des d'allà surt un camí ample, que segueix el Gr11, tot passant enmig d'un bosc ple de pi roig i negre fins als llacs. A l'alçada d'aquests el bosc es deixa enrere i després només la roca i l'aigua acompanyen l'ascens.
Una hora i quart després d'haver començat a caminar, al llac superior, en un petit tros d'herba que entrava a l'aigua, tipus illeta, vàrem plantar les tendes. A tocar hi havia un parell més de tendes i diria que si n'hagués vingut cap més, feina hagués tingut per trobar lloc.
Un cop acampats vàrem veure una marmota que ens visità i curiosa mirà les tendes de lluny estant, per després, un cop veié que estàvem massa per ella, poruga, fugir corrent.
A les 9, amb aquella calma i tranquil·litat, vàrem anar a dormir tot sentint l'aigua davallar a tocar nostre i ben d'hora, cap a quarts de sis del matí ens vàrem alçar per fer cim. El Marc va tenir l'encert de portar una petita cafetera i tant al vespre com al matí, una càlida aroma ens acompanyà mentre admiràvem el paisatge.
El primer tram des dels llacs és un corriol que zigzagueja força per guanyar alçada i després, entre blocs de granit i neu, s'acaba de pujar fins al coll. No hi havia gaire neu, just per poder posar-se els grampons i anar cercant les plaques, encara que ens els podríem haver estalviat.
Des del coll al cim hi ha una grimpada molt divertida i fàcil. Per on pujàvem el pendent és suau, per l'altre, un cop treus el nas al coll, veus que hi ha una paret vertical que baixa directa a la glacera de Tempestades. Déu n'hi do quina caiguda.
Arribàvem al cim a les 8 del matí. Al fons, l'Aneto. Sense ningú a dalt, cosa estranya, només la creu i la verge vigilant.
Des del cim estant teníem una vista esplèndida, sense cap núvol. Una vista panoràmica impressionant. És un cim molt divertit, d'aquells que fas tastets. Una mica de neu, una mica de grimpada, una mica de tartera, però tot en dosis infinitesimals, excepte la vista. Una bona atalaia dels Pirineus.

L'equip petit

Avui he sentit que en parlaven a la ràdio. Alguns tertulians en parlaven bé dels valors que se'n podien treure, d'altres deien que era una pedrera de fracassats, perquè els acostumava al fracàs i la veritat, mirant-lo, me n'he adonat que no. Que no hi estava d'acord amb aquests darrers.
Si el meu fill jugués a futbol m'agradaria que ho fes en un equip com aquest. Que s'ho prengués així, com un joc, sense més importància. Són nens i han de relativitzar.
Sovint he anat a mirar partits de futbol, tant a l'àrea metropolitana com a la Catalunya Central o al la Catalunya Nord i sempre, sempre, he descobert que el respecte era el primer que es perdia, ja fos per part de jugadors o de pares i mares.
En el moment que un equip saltava al terreny de joc l'adversari era això, un enemic a anihilar de qualsevol manera, sense respectar-lo. No es veia un nen o una persona al davant, es veia un enemic.
Potser és el què em dol més del futbol, el baix nivell que veus a la majoria de camps, on els insults, les amenaces o els cops estan a l'ordre del dia, fins i tot en els equips infantils.
Molts pares i mares, creient-se progenitors de futures estrelles, tracten els demés amb menyspreu i d'una manera hostil. Tot per triomfar, per demostrar que són molt bons. Però em fan pena. L'esport és per passar-s'ho bé, per gaudir amb companyia, per aprendre a treballar en equip i la rivalitat cal portar-la només fins a cert punt.
Esgargamellar-se cridant a un marrec que l'únic que vol és jugar i passar-s'ho bé, sense tenir en compte els valors de l'esport, fa que aquest esdevingui cada cop més una caricatura del què hauria d'ésser.
A l'Estat Francès, si més no, encara que durant el partit la gent es digués de tot, al final l'equip local convidava a un aperitiu al visitant. Deferència d'amfitrió. Em va costar entendre-ho. Em va costar entendre que persones que instants abans es matessin, acabat el partit fessin una cervesa i conversessin, però almenys és un primer pas cap a l'enteniment. També em passà, dit sigui de passada, amb el Sant Llorenç per sorpresa nostra.
De totes maneres l'equip petit és un gran equip. Segurament tenen aquest to perquè perden, però no veus, qui sap si perquè s'ha tret de la pel·lícula o realment no hi és, frustració o ràbia en aquests nens i nenes. I no ho deuen sentir, perquè si ho sentissin ho dirien, a aquesta edat no estan per quedar bé diuen el què pensen, per tant, deuen ser així, juguen per passar-s'ho bé i si marquen, tot això que tenen.

Cuques

Avui, quan treia a passejar la Píxel, me n'he recordat que cada estiu, tard o d'hora, a tocar de casa trobava cuques. Cuques de llum. Uns petits animalons dansant lentament al ritme d'una balada d'amor.
Normalment poques, tres o quatre. Però en general, cada any n'he trobat. Ve a ser com buscar estels, però al terra i vigilant de no trepitjar-los. Vas passejant i aleshores veus a la llunyania un puntet lluminós, però mai n'estàs segur de què serà, doncs desapareix sovint. I quan t'hi acostes i les veus, se't dibuixa un somriure a la cara.
Vaja, a mi em passa. És com un encanteri. Després, t'ajups i amb tendresa apartes les fulles del voltant, sense tocar les cuques per a no malmetre-les - tan fràgils es veuen -, només deixant-els-hi espai perquè es moguin i les mires. Les observes. Són uns animalons extraordinaris.
Així doncs avui n'he buscat però encara no n'he trobat. Qui ho sap, potser demà tindré més sort.