Adéu Ramon!

Tornant de Mura, cap quarts de sis, passat el pont de Monistrol, un dia vàrem veure una esquena vinclada a un hort, feinejant. Reconeixent aquells gestos, vàrem botzinar, mentre els meus fills saludaven rient tot traient els braços per la finestra. Alçant el cap de gairell, sota un barret per protegir-se del sol, el Ramon ens saludà. A partir d'aquell dia, cada dia, dilluns, dimarts, dijous i divendres, quan passàvem per allà, botzinàvem. Ja abans, quilòmetres abans, els meus fills ja em deien... Hi serà el Ramon? I si hi era, que hi era gairebé sempre, ja des del pont, que vèiem el seu cotxe, començàvem a botzinar i ell, amb un somriure ample, traient-se el barret i alçant l'aixada, si és que la feia servir o bé aturant la conversa si estava parlant amb algú, ens saludava alegre, rient, fent grans gesticulacions... dia rere dia, mes rere mes, any rere any i amb el temps, va ser un ritual, fins que vaig deixar de treballar a Mura. 

Els meus fills, amb els ulls brillant, sempre deien... a veure si hi és i si hi era, mai deixà de saludar-nos, mai deixà d'oferir-nos una rialla i quatre mots llençats al vent que mai enteníem, i els meus fills, contents d'aquest intercanvi de salutacions, l'esperaven frisosos i quan ens vèiem pel poble, un somriure de complicitat se'ns escapava.   

Després, canviant de feina, ja a Calders, el vaig viure com a l'avi d'uns infants. Una persona entranyable, agradable, feliç... Una gran persona. D'aquelles que només amb la mirada transmetia afecte, confiança i que quan el veia a la sortida de l'escola, anava a parlar amb ell. Res, quatre mots, un cop a l'espatlla, perquè a vegades no cal dir-se gaire amb aquells amb qui t'hi sents a gust.  

I ahir, ens va deixar. Segurament, només som un instant a la seva vida, però hi ha persones, que amb poc, et fan sentir molt i el Ramon era un d'aquests, i malgrat teníem un contacte esporàdic, era d'aquells que t'omplien i que te'l senties proper i estimat, que sempre tenia un mot dolç o una mirada de complicitat.

Malauradament se n'ha anat, però per sort, ha deixat aquí una petja profunda, en el seu fill, que li veig aquest escalf humà i en els seus néts, que tenen quelcom del seu afable i bonhomiós tarannà. 

Ara, quan passi per Monistrol, passat el pont, malgrat sé que va canviar al final d'hort per allò de la sequera, sempre miraré si el veig i potser, alguns dies, botzinaré i segur que a dins meu el veuré allà, feinejant al seu hort, somrient i feliç, saludant alegrement tot traient-se el barret per dir adéu, perquè passat el pont de la Golarda, sempre el veuré i amb un mig somriure, el saludaré.