Pic de Neuvielha (3.091 m.)

 Dissabte vàrem quedar amb el Marc, la Montse i la Mercè a Manresa i d'allà vàrem anar cap a Tàrrega a trobar-nos amb el Pep i el Bernat. 

Després de dinar vàrem enfilar cap als Pirineus, a Occitània. Vàrem anar fins al llac d'Aubert (2.148 m.), on hi ha l'aparcament i es pot plantar la tenda per pernoctar però no es pot dormir al cotxe ni a la furgo... És un indret ben preparat amb lavabos secs i una bona pista asfaltada que t'hi mena.  

És una vall molt bonica i verda. Des del llac ja es veu el cim que s'alça de cop al davant, mig tapat pel pic de Ramougn (3.011 m.). A la nit vàrem gaudir d'un espectacle de llums gràcies a una tempesta que ens creuà, però que al matí només ens deixà ben d'hora una boira suau, que s'esvaí a mesura que el dia s'alçava i un terra moll que s'assecà ben de pressa. 

A les sis ens vàrem aixecar i després d'esmorzar i desmuntar el campament, començàrem a enfilar-nos cap al cim. És un recorregut molt traçat, ple de fites que et marquen mil i un camins i que va guanyant alçada ràpidament. El recorregut és molt pedregós, de fet, després de creuar la primera tartera, ja vàrem seguir tota l'ascensió entre un roquissar generós i algunes pales de neu. 

A l'hora que vàrem encarar les pales, la neu ja estava prou bé per trepitjar-la sense grampons, excepte l'última que era més dreta i a dalt un xic més glaçada, cap als 2.700 m. i per seguretat, vàrem preferir posar-nos-els. 

Després de fer la pala, vàrem fer l'última pujada fins al cim, el pic de Neuvielha (3.091 m.) que s'hi arriba per un collet on s'aixeca un xic. És un cim estret, amb molt bones vistes dels encontorns. Del mar de boires que vèiem des de dalt, en sobresortien els cims més alts, des del Vignemale als Infiernos. Un espectacle preciós amb una temperatura agradable mentre no bufava el vent, que quan aquest es despertava, de cop baixava en picat la temperatura. A dalt vàrem coincidir amb una colla de Reus, pràcticament els únics que ens vàrem trobar pel camí. Mentre baixàvem, sí que vàrem trobar algú que pujava però no massa gent. 

La baixada la vàrem fer més o menys pel mateix recorregut, tot i que la infinitat de corriols, feia que anessis més o menys pel mateix camí, metres amunt o avall. 

La baixada se'ns va fer més feixuga saltant entre pedres i vàrem intentar prendre sempre les pales de neu quan era possible, ja que clavant talons, baixaves molt bé.

És un cim fàcil de fer, molt fresat i que no té pèrdua si la boira no te l'amaga i fins i tot, aquests dies, segons l'hora o el recorregut no cal portar material.