Un cop els vaig haver deixat i veient el Pedraforca damunt del cap i amb aquell rau-rau a l'estómac, vaig decidir anar a pujar-lo.
Vaig aparcar al mirador de Gresolet (1.521 m), em vaig canviar i cap amunt. Sortia cap a les 6. Per l'hora i perquè anava sol, vaig preferir anar a la idea i pujar a bon ritme.
Amb poca estona vaig passar per davant del refugi Lluís Estasen, on algun grup de gent prenia quelcom. Sense aturar-me, vaig prendre el corriol que va voltant la muntanya per encarar el coll de Verdet (2.240 m.). El primer tram és un corriol força planer, que s'obre enmig de la vegetació i que creua la canal Rimbau. A partir d'aquí el camí comença a enfilar-se. Tot el recorregut està marcat i el camí està molt fresat.
A mitja pujada hi ha un tronc molt gran, tombat i buit, on fa anys era una aturada gairebé obligatòria per fer-s'hi una foto. Avui, l'arbre torna a la terra.
Després de la pujada, trobem una petita grimpada i passarem per la bauma de la Rua Gran. Passada aquesta ja fem la pujada més forta, per arribar al coll de Verdet. En aquest tram de pujada vaig avançar tres nois que anaven força carregats. De fet van ser les úniques persones que em vaig trobar en tot el recorregut, la resta, un munt d'isards.
Vaig acabar d'enfilar fins al peu de la grimpada. Allà vaig guardar-se els pals, vaig beure i vaig encarar la pujada.
És una grimpada fàcil. Potser, la major dificultat, si vas seguint les marques grogues, és alguna roca que està molt esmolada pel pas de la gent.
El primer tram és potser el més llarg i dret. Encaixonat a la muntanya s'enfila cap al primer ressalt. És l'únic tram on hi ha una corda fixe. Superat aquest, es careneja uns metres i després es baixa per enfilar el segon ressalt. El camí està molt ben marcat i té molt bones preses quan t'has d'enfilar. Fet el segon, vaig encarar el tercer i darrer. En una de les canals, uns isards, aliens al meu pas, gaudien de les vistes.
Vaig arribar al cim una hora i poc més de quaranta minuts després d'haver sortit, amb tot el cim per mi, amb unes vistes extraordinàries.
Vaig estar-hi una estona, fent fotos i gaudint de la solitud i les vistes i ja sadollat, vaig emprendre la baixada cap a l'enforcadura, alguns trams corrent, altres saltant, molts lliscant i en poc menys de mitja hora ja era al peu de la tartera. Només em quedava el quilòmetre i poc fins al refugi que el vaig acabar de fer ara corrent, ara caminant.
És una volta que he fet manta vegades. Són gairebé mil metres de desnivell amb uns 8 quilòmetres de distància. Aquest cop vaig decidir fer-lo sol i el vaig gaudir molt, sobretot perquè té la grimpada on, en anar sol, estàs més a l'aguait i tens els sentits molt més desperts.
Al final vaig trigar més o menys dues hores i mitja en fer tot el recorregut, cosa que no m'esperava i ho vaig gaudir molt, cosa que sí que m'esperava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada