dilluns, 2 de gener de 2017

Campi qui jugui

Aquesta tarda hem anat amb els nens al Campi qui jugui, el saló de la infància de Manresa. Ho fan al pavelló del Congost i està força bé. Hi ha força activitats, a dins i a fora. No és com el de Barcelona, que recordo enorme, però la mainada aquí troba bastantes coses a fer, des de construccions a jocs d'ordinadors, passant per esports varis, circuits, inflables, cavalls, tirolines, bicis i un reguitzell d'activitats que els fan anar de bòlit.


Allà ens hem trobat amb força gent coneguda i és clar, amb tanta bona gent coneguda, al final anaven sols. Bé, el gran, volia però era més una il.lusió que una realitat, perquè a poca distància el seguíem i el xic encara no, més d'aprop. Molta gent.
Hem passat la tarda ben distrets. Anant amunt i avall, perquè en aquests llocs, fas de suport, acompanyes i si pots, jugues, amb el xic sobretot, perquè el gran ja tenia quòrum i així, anant amb ell, hem tancat l'espai, ara jugant a fer construccions, ara mirant com jugava a joc simbòlic amb d'altres infants o bé al llit elàstic. I així anar passant l'estona i anar-los seguint. Veient com de l'emoció s'embarbussava amb les presses per dir on volia anar i ells, feliços de trobar aquest espai per a ells i que els pares, fóssim allà pel que calgués, però per a ells.
Hi ha pobles que tenen ludoteques. Sé que la diferència és molt gran, però potser la filosofia no tant, perquè no deixen de ser espais pensats per a infants on aquest és el protagonista i allò que se li ofereix té un sentit i està pensat i per això, per exemple a Barcelona, van convidar als militars a marxar, perquè un militar és el pol oposat a un ésser pensant, empàtic i sensible, allò que volem pels nostres fills.