dijous, 12 de gener del 2017

Aviat vindran els de Prada

D'aquí a quinze dies vénen a l'escola d'intercanvi infants de la Bressola de Prada i em fa molta il·lusió. Durant uns quants anys vaig estar treballant a Prada, en un ambient especial. La Bressola és una associació que treballa, a partir de l'educació, per la recuperació de la llengua. Són escoles d'immersió, però de fet, la clau del seu èxit i perquè no, de la seva pervivència en un entorn tan hostil com és l'estat francès, no és només la voluntat d'algunes famílies de recuperar el català, sinó la seva qualitat pedagògica. Mentre a l'Estat francès el sistema educatiu està ancorat en el passat, si més no a les escoles que vaig veure dels encontorns, en una dinàmica tradicional i poruga al canvi, la Bressola aposta per la innovació, pel canvi i pel respecte pels infants i el tracte proper a les famílies, integrant tot allò que li sembla positiu per l'aprenentatge de la mainada i cercant sempre fonts inspiradores on abeurar-se, ja fos grans mestres de la Universitat de Girona -Maria Antònia Canals-, ja fos pensadors oberts de l'Estat francès - Jean Petit-.
Quan els antics alumnes es fan grans i juguen amb el teu fill
Allà vàrem coincidir diferents mestres, que en jornades maratonianes de sol a sol, treballàvem amb l'ideal d'aconseguir una educació millor. Sense por a innovar, perquè teníem la confiança d'aquells que ens havien acollit, ni temor a l'error. Provàvem coses. Intentàvem fer i si funcionava, repetíem, sinó, buscàvem on ens equivocàvem i intentàvem millorar pel proper cop, sempre explicant què fèiem i fent sobretot còmplices a les famílies. Potser per això, treballar a la Bressola era com estar en família. Per les hores que hi passaves, per l'esforç, per la implicació i això, a la llarga, creava uns vincles especials. Uns vincles d'amistat que amb els anys encara duren i que sentir parlar dels infants de la Bressola i dels mestres, et porta uns records tan forts i vius, que et recorda que allà hi ha un tros de tu. Encara avui segueixo el progrés d'infants, no només d'allà, però gairebé tots els que vaig tenir allà, i amb el pas dels anys me n'alegro pels seus èxits, pels seus progressos i pels passos que van fent.
Per això, quan vinguin els infants de Prada, serà com si vingués família meva. Potser no tindran cap relació amb mi, segurament, però tenir en comú la Bressola ens fa especials. Fa que compartim quelcom d'especial, com allò dels amics dels meus amics, són els meus amics.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Seeeergiiiii!!!! Com sempre, em trec el barret i m'alegro de llegir-te i compartir de tot cor el que dius. Una abraçada forta i frliç intercanvi!!!!
Mònica