S'obre el teló. Dalt de l'escenari,
com estàtues de gel, immòbils, uns actors molt especials. En
aquesta primera escena, nens i nenes de tercer a sisè de Primària
estan preparats per començar a interpretar l'obra “Boscos Endins”
d'Stephen Sondheim. Després d'uns breus instants de silenci,
comencen a recitar el text. Un rere l'altre. És un musical però
l'hem adaptat i només cantaran el tema principal, la resta serà
recitat. Les escenes s'encadenen. Aquest any però, el teló només
s'obrirà al principi i al final de l'obra es tancarà. Per fer el
canvi d'escenes, s'enfosqueix un xic l'escenari i els mateixos
infants, juntament amb mestres que també actuen, al compàs d'una
melodia canvien el decorat tot actuant. Sembla que d'aquesta manera
es fa més àgil.
A mesura que l'obra avança els actors
agafen confiança i uns donen pas als altres. N'hi ha que tenen molt
de paper, d'altres menys. Però tots, entre tots, anem teixint
aquesta obra. Tothom és important. Hi apareixen nens i nenes de tota
l'escola, de la llar d'infants del poble, alguns que ara estan a
l'Institut i tots els adults que intervenen a l'escola, mestres i
monitors. És un treball de comunitat. Tothom hi ha tingut el seu
paper. Alguns pares i mares han ajudat a l'hora de muntar l'escenari.
Aquest any, com a novetat, en comptes
d'anar al Centre Cívic, un xic desangelat ja que s'hi estan fent
obres de millora, vàrem decidir portar el teatre a l'escola i la
sala més gran d'aquesta, s'ha convertit durant unes setmanes en un
teatre. A més de l'escenari es va muntar un teló, que quedarà a
l'escola per separar espais quan l'escenari ja no hi sigui. Altres
pares i mares han ajudat amb la il·luminació, els decorats, els
cartells, el vestuari... Tothom hi ha pogut participar, cadascú en
allò que s'hi sentia més còmode i era més destre.
Cada any, pels volts de Nadal i
aprofitant que es fa la Marató de TV3, a l'escola fem una obra de
teatre i els guanys que es fan -es paga una entrada simbòlica d'un
euro més la voluntat-, es donen a la Fundació. És una manera de
col·laborar, d'aportar el nostre granet de sorra i de donar un valor
especial a aquesta obra.
Aquest any, degut a les grans
expectatives creades per l'obra i potser també perquè comença a
ser un acte consolidat ja marcat al calendari del poble, l'obra es va
haver de fer dues vegades degut a les reserves fetes. A més, es va
fer en dies diferents per poder arribar a més públic. Dissabte i
diumenge i ambdós dies la sala es va omplir.
Però anem a pams i comencem des del
principi.
Una obra especial
L'escola Vall de Néspola de Mura és
una escola molt petita. És una escola rural que pertany a la ZER
Moianès Ponent, juntament amb les escoles de Calders, Cabrianes i
Monistrol de Calders.
A l'escola hi ha 32 nens i nenes, però
anem creixent, de cara l'any vinent ja ens apropem a la cinquantena.
En aquesta escola els grups estan barrejats. Hi ha tres grups. Un
d'Infantil, amb mainada de P3 a P5, un altre d'Inicial, amb nens i
nenes de primer i segon, i un altre grup amb infants de tercer a
sisè.
La ZER cada any proposa un tema
conjunt de treball per a totes les escoles. Un tema que s'anirà
treballant durant el curs. Aquest any el tema varen ser els contes,
per tant, quan ens va caure a les mans aquesta obra, “Boscos
endins”, vàrem tenir clar que lligava força amb la temàtica, tot
i la dificultat que té. En aquesta història els personatges
principals, un forner i una fornera que desitgen tenir un fill,
aniran convivint amb diferents personatges de contes -la Caputxeta,
la Rapunzel, la Ventafocs...- que s'aniran creuant a les seves vides.
Per tant, ens va semblar que era una proposta força engrescadora.
Preparant l'actuació
Un cop vàrem haver decidit l'obra, la
vàrem presentar als xiquets. Els la vàrem explicar i un cop van
saber de què anava, la vam anar llegint a la classe durant uns dies.
Cal dir que unes mestres, l'Anna i la Cris, van adaptar el text de
manera que hi hagués paper per a tothom i per això, varen haver
d'escurçar o allargar, segons convingués, diferents diàlegs de
personatges.
Quan ja la vàrem haver llegit, els
deixàrem un temps per pensar quin personatge volien ser. Per
facilitar que se sentissin a gust amb el personatge, n'havien
d'escollir uns quants que els agradessin, per facilitat l'elecció,
i al cap d'uns dies, vàrem fer una prova. Cada infant deia quins
papers volia fer i li donàvem un tros del personatge per tal que
l'interpretés. La resta de companys el mirava i un cop acabava la
seva interpretació, feien els comentaris que creien oportuns. Al
final, els mateixos infants decidien qui encaixava més bé a cada
personatge. De fet, al fer l'elecció d'aquesta manera, implicant-hi
a tots els nens i nenes, la decisió era consensuada i acceptada per
tothom, a més de compresa, ja que s'argumentava el perquè de la
decisió i tothom va quedar força convençut del personatge que
interpretava.
A partir de l'elecció dels
personatges, cadascú havia de començar a aprendre pel seu compte,
el paper per tal de, el dia que es comencés a assajar, saber-se'l.
Tot i això, un cop ja es van haver distribuït tots els papers,
s'aprofità per començar a fer lectures conjuntes de l'obra on
llegís cada personatge el seu tros paper a la classe. Més endavant,
quan ja teníem una idea clara de l'obra, vàrem veure una part de
l'obra en pel·lícula. Vàrem pensar que ens ajudaria a visualitzar
el nostre personatge, d'una banda per saber com anava vestit i de
l'altre la caracterització que li anava bé. De fet, un cop vista la
pel·lícula, només una part, els infants varen entrar més en el
paper, ja que visualitzaven allò que representaven.
El següent pas va ser començar a
treballar cada escena. Havíem dividit l'obra en petites escenes,
petits trossos on intervenien un grup d'actors. Cada grup anava
primer recitant i després interpretant el seu tros amb un mestre
distribuïts per tots els racons de l'escola. Aquest els ajudava a
l'hora d'interpretar, fent incidència en la dicció, en la
interpretació o allò que calgués. A més, vàrem demanar a una
mare que es dedica a la interpretació, que ens ajudés. Aquesta, a
més de dirigir les actuacions del grup de nens i nenes de
l'Institut, va fer alguna sessió d'activitats d'interpretació pels
infants de l'escola.
Al principi, un parell de mesos abans,
vàrem començar a assajar dos cops a la setmana, però poc a poc
anàrem augmentant els dies, passant quan faltava un mes a assajar
gairebé cada dia i els darrers quinze dies pràcticament un parell
de cops al dia. També és cert que no tothom assajava cada dia, ja
que anàvem centrant-nos en les diferents escenes. Només la darrera
setmana vàrem assajar tots, fent l'obra de principi a fi, un parell
de cops al dia. Per tal que tothom tingués coses a fer, combinàvem
l'aspecte interpretatiu amb el treball de tasques autònom que ja fem
a l'escola, de manera que hi havia nens interpretant i d'altres fent
tasques.
Preparant la difusió
A mesura que ens endinsàvem en
aquesta obra ens vàrem adonar que estàvem treballant una obra força
complicada. Era un repte molt gran i per tant, les energies que
havíem de destinar a que l'obra sortís bé, l'esforç que
comportava, no podia veure's eclipsat per una difusió poc curosa o
bé un decorat descuidat. Així doncs, vàrem optar per treballar
l'obra com si fóssim un grup amateur de teatre. Els decorats serien
curosos i ben fets. Serien objectes reals i si bé vàrem optar per
uns decorats poc carregats, sí que optàrem per fer servir, en tot
el que poguéssim, elements naturals i de l'època.
D'altra banda els cartells, allò que
volíem transmetre de l'obra, la seva professionalitat dins del que
pot ser una escola, ens el va fer un pare, dissenyador de professió.
El va fer partint del cartell original de l'obra. Tots els infants de
l'escola varen dibuixar un arbre, que en unir-los tots vàrem tenir
un bosc. Aquest bosc formaria part del cartell de l'obra, que a més,
s'aniria a imprimir a una impremta per tal que fos de bona qualitat.
Un altre aspecte que també vàrem
tenir en compte fou el programa de mà. Els infants de Cicle Mitjà i
Superior, per grups, varen fer la síntesi de l'obra. Tot i semblar
una tasca relativament senzilla, ja que se sabien l'obra de memòria,
fou un treball força complicat. Segurament una de les tasques més
complexes a la que ens enfrontem els mestres de Primària, és la de
resumir un text i si aquest ens el sabem de memòria i està en
format de diàleg, encara més, ja que tendeixen a voler escriure tot
el seu diàleg. Per tant, sintetitzar l'obra va ser també una de les
tasques importants i en la que hi destinàrem força energies.
Un cop vàrem tenir els resums, varen
muntar, cadascú ja pel seu compte amb l'ordinador, un díptic amb
l'elenc, els logos i la portada. En comptes d'escollir un díptic de
tota la classe, tots eren prou bons per ser difosos, el que vàrem
fer fou fotocopiar-ne uns quants de cada infant, de manera que hi
hauria díptics de tots els nens i nenes el dia de l'obra.
Creant el clima
Paral·lelament
als assajos, amb les famílies anàvem ultimant els detalls. D'una
banda els vestits. A partir del text, les imatges i els referents
propis, anàrem decidint com aniria vestit cadascú. A més a més,
aquesta decisió era acordada. Es parlava amb cada infant com
s'imaginava que anava el seu personatge vestit. De fet, primer es va
demanar a cada infant que el dibuixés i a partir d'aquí i amb el
visionat d'aquell personatge en diferents contes i la pel·lícula,
es decidia com aniria caracteritzat.
En un canvi
d'escena per exemple, els nens i nenes de la Llar, feien d'ocells, ja
que es passava d'una casa al bosc i mentre sonava una melodia, ells
anaven volant i deixaven fulles al terra per crear el bosc. Un grup
de mares, engrescades amb la idea, varen cercar, dissenyar i
confeccionar els vestits d'aquests.
Per la resta de
vestuari, en parlàvem en grup i aleshores cadascú deia què podia
aportar del vestit. Tan hi feia si era el seu personatge o no, entre
tots anàvem vestint cada personatge.
A més, mentre
els grups estaven repartits assajant, hi podia haver a l'escola pares
i mares preparant, per exemple la il·luminació. Com ja he dit vàrem
fer l'obra a l'escola i per tant, no hi havia cap tipus de focus ni
infraestructura. Ara bé, gràcies a alguns pares, vàrem poder
disposar de focus amb una taula de llums que els feia anar, de manera
que podíem il·luminar espais i personatges a plaer.
També ens
plantejàrem la idea de posar altaveus amb micròfons d'ambient. Ho
vàrem debatre força, però ens va semblar que una de les fites
importants que havíem d'aconseguir amb el teatre, era que tots els
nens i nenes fossin capaços de parlar prou alt i clar perquè tothom
els sentís i els entengués. De fet, cal dir que des del primer
assaig fins al darrer, la millora fou espectacular, sobretot perquè
hi fèiem molta incidència fent evident la importància d'aquest
factor.
Ara bé, és cert
que si bé a gairebé tothom se l'entenia perfectament des d'arreu de
la sala, algun o altre no se l'entengué, però no féu desmillorar
l'obra.
Una sorpresa
El llibre “Boscos
endins” és un xic complex i a més a més, és força llarg. Si el
voguéssim fer tot amb els xiquets de l'escola, els actors tindrien
un paper molt llarg, potser massa per aprendre-se'l en un trimestre.
A més a més, l'obra està dividida en dues parts. Una, la primera,
acaba com acaben tots els contes, tothom feliç i cap a casa, però
a la segona part, es reprèn el fil i tot allò que semblava un final
feliç, per les febleses humanes -cobdícia, gelosia, mentida...- es
transforma. Per tant, aquesta obra té molts elements per treballar
valors humans.
Ara bé, veient
la dificultat de fer-la tota, vàrem decidir explicar només la
primera part als infants de l'escola, deixant l'obra mig acabada i
així també crear un element sorpresa.
Mentre anàvem
assajant amb els nens i nenes, paral·lelament, amb els antics
companys que ara van a l'Institut, vàrem anar assajant la segona
part però sense que els infants de l'escola ho sabessin. A més a
més vàrem obrir la porta a participar altres adolescents del poble,
d'aquells que només hi són els caps de setmana però que tenen
força relació amb la resta. Ens va semblar que l'escola podia ser
un element més d'unió entre tots els infants del poble per crear
complicitats entre ells.
De fet aquesta va
ser la part més complicada. Assajar amb adolescents. No per l'edat,
que ho és, sinó per allò que representa el compromís i l'esforç
en aquesta edat, tot i que cal dir que un cop es va concretar l'obra,
el paper i el seu rol, gairebé tots varen complir amb allò que
havien dit i vingueren als assajos que férem divendres al vespre i
caps de setmana.
L'obra tota
sencera, les dues parts, posada en escena, retocada, sense les
cançons i amb els talls que vàrem fer, durava més d'una hora i
mitja. És una obra en majúscules.
Els mestres i
monitors de l'escola teníem clar, després d'haver-ho fet altres
anys, que la nostra participació en l'obra era capdalt. Els infants,
en veure que els mestres també assagen i s'aprenen uns papers, així
com estan nerviosos el dia de l'estrena o bé s'equivoquen el dia de
l'assaig, crea un clima de complicitat que referma la relació entre
aquests i els infants, veient els mestres com a uns adults propers,
capaços d'equivocar-se, passar nervis o bé frustrar-se.
A més a més com
a mestres ajuda a comprendre aquells infants que tenen vergonya o bé
que es neguitegen abans de l'actuació, ja que viuen en pròpia pell
i no només d'oïda, unes sensacions i emocions ben intenses a mesura
que s'acosta el dia i per tant, són més capaços de respectar els
ritmes dels infants i entendre'ls.
L'obra
Una setmana abans
de finalitzar el trimestre vàrem estrenar. El programa era força
atapeït. D'una banda l'obra de teatre i per acabar una cançó de
Nadal a tall de cloenda.
Vàrem arribar
una hora abans, tots vestits des de casa. Mentre el púlic començava
a arribar, a l'aula ens anàvem maquillant, de fet eren algunes mares
les que maquillaven a la mainada.
Un cop apunt, la
sala s'enfosquí i tothom es disposà al seu lloc. Rere el teló un
parell de mestres fent d'apuntadors -més endavant actuarien- i un
parell més sobre l'escenari, a punt per a actuar. Amb la sala plena,
la música anà baixant de volum fins que s'apagà i l'escenari
s'il·luminà. L'obra va anar-se interpretant fins que s'arriba a la
fi de la primera part.
En aquest moment,
s'esdevingué un terratrèmol, la major part dels infants baixaren a
seure entre el públic, excepte els que havien començat que tornaven
a la posició d'estàtua de gel del principi. Un cop col·locats, va
sonar una peça i mentre aquesta anava sonant, van aparèixer els
nois i noies de l'Institut que es van canviar pels nois que hi havia
a l'escenari, tot passant-se un detall. Un cop tothom s'havia canviat
-Déu n'hi do la sorpresa que fou per aquests-, es reprengué l'obra
i es féu la segona part però aquesta amb els grans. De fet, aquesta
part era nova per a tots els nens i nenes de l'escola. Ells només
sabien que passat el terratrèmol havien de situar-se en la mateixa
posició que a l'inici i esperar que algú els agafés una peça de
l'atrezzo. La sorpresa va ser força divertida i d'aquesta manera
s'acabava, amb l'actuació dels grans de la segona part l'obra
“Boscos endins”.
La representació
de teatre fou un èxit rotund. Sorprengué, com ens digueren moltes
de les famílies, per la dificultat que s'entreveia en aquesta, tant
pel que fa a preparació com a execució, i alhora la
professionalitat amb què la vàrem fer.
A vegades sembla
que perquè una obra es fa des de l'escola, en aquesta no s'hagi de
ser exigent i per l'equip de mestres que ho preparàrem, ens semblà
que era tot el contrari, ja que aquesta havia de ser la síntesi de
tot un treball. A més a més, la millor manera de valorar el treball
que fèiem, era ser exigents al màxim per tal de després, poder-ne
estar orgullosos del resultat.
Tota l'obra fou
gravada per diferents famílies i dies més tard ens varen fer
arribar l'obra en format digital editada.
Una tarda, setmanes després, vàrem
fer una sessió de cinema, amb crispetes, tot mirant l'obra de teatre
amb el projector.
Quin és el valor del temps? Quant val un minut? I un segon? Mitja vida compartida és prou per recordar una amistat per sempre? I si encara anem més enllà i el temps compartit esdevé un terç o un quart del total, aleshores serà suficient? Serà important?
